La màquina de córrer

by | jul. 18, 2018 | Opinió

 

 

Joan i Lluís mantingueren sempre una bona amistat. Tots dos se les havien amb teles, cavallets, pinzells i tubs de colors a l'oli, i és que tan l'un com l'altre eren pintors. Plegats, havien anat a classe a Llotja, l'antiga escola de Belles Arts del carrer d'Avinyó de Barcelona. Fou en aquell edifici ancestral, d'un dels barris ancestrals de la ciutat on coincidiren per primer cop, encetant  la que seria sempre més una relació plena d'afecte.

 

 

Estaven d'acord en gairebé tot, és per això que les seves trobades sovintejaven prodigant afinitats: el criteri que presidia els seus actes, el concepte que tenien de la pintura i la que ells mateixos practicaven, es basava en principis idèntics. Per arrodonir-ho, es trobaven també en el poble del Maresme en el que Joan vivia i en el que Lluís passava llargues temporades amb els seus pares, en una casa de noble façana i bell portal, situada enfront mateix de l'església.

 

 

Els dos companys es veien, parlaven i sortien sovint a pintar pel poble o en el rodal proper. En aquells anys i possiblement influenciats pel mar, feren excursions pictòriques per la Costa Brava, en aquell llavors envoltada d'una tranquil·litat absoluta. Els turistes no havien arribat… encara tardarien. S'hi respirava pau, sols alguns privilegiats provaren sort, eren escriptors, actors i actrius de cinema i algun potentat, els únics que s'atrevien a viatjar-hi i els que, enamorats de la seva bellesa, compraren terrenys en els que edificaren residències que avui encara es conserven. Però aquests eren pocs i la seva presència no torbava la pau de cales i pobles encalcinats i efímers.

 

 

Tossa era el destí predilecte dels nostres pintors, hi anaven freqüentment. Els agradava la platja amb les barques reposant a la sorra, els carrers tortuosos i sens dubte, les tertúlies a can Biel, gairebé mítiques. Hi arribaven utilitzant els mitjans de transport de que disposaven, força particulars, per cert. En parlo tot seguit:

 

Joan tenia una moto equipada amb said en el que hi posava els estris o si calia hi viatjava també la seva muller i àdhuc el fill de pocs anys. Era un vehicle original i primari de 8 HP de potència,  equipat amb un simbòlic fanal d'acetilè que feia tan poca llum que al foscant era millor deixar-ho correr. Els pneumàtics haurien esfereït a qualsevol motorista actual: completament llisos, sens el més mínim dibuix que els permetes adherir-se a les carreteres de l'època. 

 

 

Cap d'aquestes mancances, però, aconseguien acovardir Joan, que utilitzà la seva Motosacoche durant molts anys.

 

 

Lluís, apassionat -com el poeta Foix- per les engrescadores novetats que el progrés anava fornint, sentia autèntica passió pels autos esportius. Li agradaven amb deliri. Uns dels mes apreciats del moment, eren els que dissenyava Ettore Bugatti, famosos per les prestacions i espectaculars carrosseries blaves. A més dels Royal -impressionants pel seu disseny i grandària- la resta de models suposaven l'al·licient màxim de qualsevol amant de la conducció i la velocitat. 

 

 

I Lluís tenia un Bugatti! N'estava autènticament joiós i aquest goig el compartia  amb Joan, el seu company de l'ànima. Per ben identificar-lo l'hi buscaren un nom, el batejaren com:

“La màquina de córrer”

I a fe que ho feien!

 

No crec que Joan arribes mai a posar-se al volant d'aquella eina, era en Lluís expert coneixedor i amant de la velocitat el que conduïa agosaradament per les serpentejants carreteres de la costa. S'ho passaven molt bé fent excursions pictòriques amb un auto com aquell, ja que el fet de no portar ni tant sols capota, donava un al·licient diferent a les passejades en les que els dos pintors podien gaudir del paisatge i de l'aire fresc a la cara. Dues sensacions úniques!  

 

 

Les sortides amb la “màquina” oferien als intrèpids pintors viatges deliciosos i sucoses anècdotes per deixar escrites. Una de les que mencionaven era aquesta:

 

Un matí d'estiu circulaven per una carretera a bon ritme, amb Lluís al volant, com era habitual. Joan li recomanava reduir un xic la velocitat, ja que si bé el trafic era pràcticament nul, les corbes donaven al traçat  un cert risc afegit. Lluís no en feia cas, li plaia molt viure aquell moment emocionant.

 

La ruta per la que es movien la creuava més d'un cop, la via del tren -característica força habitual dels traçats de l'època. Tot d'una, al sortir d'un revol, els automobilistes es trobaren un pas a nivell amb la barrera posada. Lluís sols tingué temps de maleir la situació, frenar i donar un fort cop de volant per no encastar-s'hi o anar a parar al mig de la via, fet que hauria pogut tenir conseqüències greus. La falsa maniobra va fer que el Bugatti sortís de la carretera anant a parar al galliner que la guardadora tenia al costat de la caseta, provocant un fort estrèpit, una gran polseguera envoltada de milers de plomes i l'esvalot i mort d'alguna de les aus, que els pintors no van tenir més remei que pagar a la indignada ferroviària.

 

 

En la fotografia que acompanya aquest escrit podem veure els dos amics prop de “La màquina de córrer” en un lloc indeterminat del Maresme, l'any 1928.

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

La realitat és o es construeix?

La realitat és o es construeix?

“Més del 70% dels catalano-parlants habituals canvien al castellà quan reben una resposta en aquesta llengua”

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: