Benvolguts amics i amigues,
Soc el Marc Rossinés, director del Club Bellaterra, i aquesta és la carta del meu comiat, no un comiat trist, sinó un comiat amb alegria i amb grans records.
La gran majoria de vosaltres em coneixeu perquè “només” porto 23 anys treballant a Bellaterra i, aquest setembre, finalment, i, amb molta tristor però alhora il-lusió per nous projectes, deixo la direcció del Club Bellaterra.
M’agradaria expressar-vos en unes poques línies el meu agraïment, la meva gratitud al que sempre serà el meu Club, el Bellaterra.
Vaig arribar a Bellaterra, de rebot, l’any 97, un jovenet de 21 anys. Hi havia una bellaterrenca, la Ofe Rigart, que després d’haver fet una gran tasca de promoció de l’esport a Bellaterra en el seu Gimnàs Bellaterra, el traspassava i jo, vaig tenir la sort de poder-me’l quedar.
El Gimnàs Bellaterra, era un petit local al costat de l’actual Farmàcia de Bellaterra. Petit, però allà s’hi movia tot l’esport bellaterrenc. Paral•lelament, abans d’agafar el Gimnàs, vaig anar a parlar amb el que era el President del Club Bellaterra, el Jordi Martínez, que en pau descansi, per tal de intentar arribar a un acord amb ell per llogar alguna de les instal•lacions de que el Club disposava: una pista de tennis una mica atrotinada, una pista de futbol, ídem, una piscina exterior,…, però un lloc amb molt carisma i tradició, del qual em vaig enamorar, i, la contesta del Jordi va ser: “tu mateix Marc, perquè aquí, actualment, s’hi fa molt poca cosa, així que encantat de que hi col•laboris”.
I, així va ser. Vam començar a col•laborar, a créixer, a crear nous serveis i activitats: les escoles esportives de tennis, de ball,…, les activitats dirigides, els campus d’estiu,…, i, la connexió amb el Club i la seva junta va ser tan bona, que l’any 2001 el Club em va proposar de contractar-me com a director, portant-me cap al Club quelcom que tenia més valor: els clients i amics del Gimnàs Bellaterra.
I, així vam anar creixent, fins que l’any 2007, degut a unes deteriorades instal•lacions que ja no complien amb les noves normatives del sector esportiu, el Club va fer el canvi definitiu, fins arribar a la instal•lació que avui coneixem, i, que encara li queda molt i molt camí per recórrer.
Ara que estic al final d’aquest llarg camí, després de 23 anys, i podent mirar ara amb perspectiva tot el succeït , me n’adono de la molta feina que hem fet, de les moltes rialles que hem compartit, dels molts amics que he conegut…
Gràcies a aquest Club al qual vaig arribar amb moltes incerteses i pors personals, he crescut, professionalment, però sobretot, com a persona.
En aquest llarg camí, amb milers i milers d’hores i dies dedicats, m’han passat moltes coses, però, com que soc positiu de mena, només m’enrecordo de les bones, de les quals n’estaré agraït fins que tingui memòria de d’enrecordar-me’n.
La primera i que a la postra ha estat la més important, és que vaig conèixer a la meva dona, l’Ari, que és i serà la meva llum, i, no us ho perdeu, va ser gràcies a la que actualment és la meva sogre que era clienta meva del Gimnàs Bellaterra, així que “sogri”, t’estimo… jajaja.
També, us he de confessar, la clau del meu èxit: he tingut la sort de tenir a grans professionals de l’esport i millors persones al meu costat, gent sense la qual ni jo, ni el Club haguéssim crescut, sense ells no hagués estat igual.
No vull posar cognoms, perquè no cal, però ells saben que els porto al cor per sempre: Gemma, la meva ma dreta, “mi paño de lágrimas” quan ha calgut, i la meva amiga. Sagrario, mi “mami de Bellaterra”. Loli, mi confianza ciega. Fredy, en dos etapes ben diferents però sempre important en lo professional i en lo afectiu. Rosa, l’energia i la professional com un pi. El Salva, els inicis. el Xavi, el millor director de torneigs del Club Bellaterra i gran amic. El Roberto, el Mc Gyver del Club, grande, grande, i, tants i tants, la Sandra ;), la Pepa, l’Isra, l’Ivan, la Lourdes, la Vane, la Dolors, la Carol, el Sergi, la Ivone, l’Isma, el Josema, el Juanjo, el Xavi, el John, super compi de pàdel, Uri …. No em vull deixar ningú, i si em deixo algú, perdoneu-me, l’emoció del moment, em cega…
També, i ja acabo, vull tenir un record pel Jordi Fau, el meu “jefe”, el presi, el meu amic. Amb tu passa com amb el Rafa Nadal, que difícilment hi haurà una bèstia del tennis capaç de fer el que fa. Amb tu igual, amb respecte i admiració per tots els “presis” que ha tingut el Club, qui ha seguit tot el procés sap que serà complicat que algun presi del passat o del futur faci el que tu has fet per aquest Club i per Bellaterra. T’admiro molt. Mai el Club Bellaterra t’ho podrà agrair, no et cal, ho sé, però jo t’ho agraeixo de tot cor.
També vull agrair a la resta de persones que han estat a les juntes amb les que hem compartit projectes i il•lusions com l’Alvar Roda, el Jordi Tardós, la Pepa Aymar, que en pau descansis guapa, el Joan Ramon Sagalés, el Josep Riart, la Pepa Rosell, el Jordi Armengol, la Marta Pujol, el Miquel Sirera…
Igualment, voldria desitjar moooolta sort al que, estava escrit, havia de ser el meu successor, al qual tinc la sort de conèixer des de fa més de 20 anys, l’Iñaki Jorquera, gran professional, però millor encara com a persona. Us demano que el recolzeu perquè pugui seguir amb aquest Gran Club, perquè, si algú coneix el Club i s’hi ha passat hores, és ell. Molta sort Iñaki.
I, a vosaltres, els socis, amics i amigues, i aquí si que no posaré noms, tranquils, jajaja, gràcies per tot, gràcies per la confiança, gràcies per la paciència, i sigueu fidels a aquest Club i a la seva gent, que s’ho mereixen, i necessiten de vosaltres per créixer i millorar.
Espero seguir venint per aquí, i anar fent alguna cerveseta i algun match de pàdel ben aviat, i, evidentment, estic pel que em necessiteu.
Una abraçada enorme a tothom i us portaré ben endins per sempre!
Gràcies Club Bellaterra! Gràcies Bellaterra!!
Marc Rossinés
Director
