“La història d’una gossa”

by | ag. 30, 2018 | Cartes dels veïnat

 

La Nuka a la platja

La Nuka a la platja | Cedida

 

 

TEXT: Josep A. Martínez Llorach

 

  

Històricament a casa nostra sempre hem tingut un gos. Cap d'ells havia estat comprat sinó recollit d'una gossera. Aquests animals se n'adonaven que els havies tret d'una gàbia i d'unes condiciones de vida no ideals i ens van ser fidels i agraïts durant tota la seva vida.

 

 

  

En una setmana per oblidar vàrem tenir la desgràcia d'haver-ne de sacrificar dos degut a la leishmània. Com podeu imaginar-vos tots aquells que teniu gossos, casa nostra era mai més ben dit un funeral. Ens vam dir: “mai més un gos…”

 

 

  

Però algú ens va parlar d'una gossa, un pastor alemany d'un any, que els seus propietaris havien de tenir-la lligada a un arbre la major part del dia car ells no podien controlar-la. Era com es diu comunament una “cabra boja”.

 

 

  

Deslligar-la de l'arbre i sortir de la casa va representar per ella la llibertat i el descobriment d'un nou i ampli horitzó. El seu reconeixement va ser immediat. A casa era una més de la família, sabia comportar-se, jugava amb grans i petits i amb la seva mirada intensa et deia, som-hi!, que és l'hora de sortir. Amb ella hem fet quilòmetres i quilòmetres de caminades per Collserola, les Gavarres, els voltants de Bellaterra, Sant Cugat i Sant Quirze. Els bellaterrencs ens haureu vist, un dia sí i l'altre també, per la plaça del Pi anant cap al Camí Verd lloc on practicava les seves aficions favorites: perseguir els trens amunt i avall i portar pedres de considerables proporcions cap a casa.

 

 

  

Després d'un temps, li varen diagnosticar diferents al·lèrgies i infecció crònica d'orelles. Ho portava bé perquè tenia un parell d'infermers que prenien cura d'ella les 24 h del dia.

 

 

  

Amb el pas del temps les caminades quilomètriques es varen fer menys habituals, les ganes de jugar es tornaren selectives i reposar als nostres peus o en el seu jaç va esdevenir el seu esport preferit.

 

 

  

Unes protuberàncies aquí i d'altres allà varen motivar que deixés de ser qui era. Les potes tampoc l'ajudaven, però fins a l'últim instant la seva mirada ens seguia per tot arreu.

 

 

  

Catorze anys d'agraïment, fidelitat i alegries.

 

 

  

Gràcies NUKA !

  

  

 

 

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: