Dibuix de Marta Vila-Puig

 

Per aconseguir que la caldera tingués la pressió suficient, calia encendre el fogar unes quantes hores abans de la sortida. Per això la jornada de l'Iu Fornells -maquinista de tota la vida- s'iniciava amb el cel encara estrellat, de negra nit.

 

 

Ell i el seu ajudant -els integrants d'una de les parelles famoses, maquinista i fogoner– havien d'arribar ben d'hora al diposit, per atiar el foc de la veterana Hartmann abans que aquesta iniciés un dels innombrables viatges d'ençà de la seva construcció l'any 1882. La primitiva i eficient locomotora de tres eixos, feia un grapat d'anys que estava en servei a les línies de la companyia del M.Z.A., primer encapçalant trens de viatgers de vagons de fusta de quatre rodes  i darrerament -el pas del temps no perdona- degradada a arrossegar lentament combois de mercaderies d'una trentena de vagons.

 

 

A primera hora del matí, l'Iu portava la locomotora a la estació de mercaderies, on esperava el tren ja format. La maniobra d'acoblament era ben senzilla: sols calia enganxar-la al furgó al que seguien una rastellera de vagons, ja que la vella màquina no tenia ni tan sols connexió de fre de buit; en disposava únicament d'un de manual que s'accionava donat voltes a una maneta  que feia que les “sabates” pressionessin les rodes del tender. 

 

 

Imagineu-vos el que costava aturar el comboi, tenint en compte que ben pocs vagons disposaven de garita de fre, en la que hi viatjava -no sense risc- l'empleat que coordinava la operació amb la locomotora. Es compren que la velocitat de creuer no superés els 30 quilòmetres hora. Per això en aquella època, del transport de mercaderies que utilitzava aquest mitjà, en deien de “Petita velocitat”

 

 

L'Iu era un apassionat del seu ofici. Li agradava conduir una locomotora, la tractava molt bé i l'estimava, sabent a més que manipular els seus comandaments no comportava cap risc. I es que en aquell temps imperava la calma, les coses es feien pausadament, la presa i el neguit d'avui no existien i per tant la feina s'encarava sens que els nervis afloressin.

 

 

La lentitud de la marxa permetia a l'Iu poder contemplar relaxadament el paisatge. A la sortida de la gran ciutat, les vies travessaven barriades atapeïdes de magatzems i industries ennegrides pel fum de les xemeneies però, poc a poc s'obria pas un panorama agradable i vistós: a més de les poblacions, s'hi podien veure a una banda les hortes i els camps ben conreats, els masos i les pinedes que s'enfilaven fins la serralada. A l'altra les platges, en les que  reposaven els llaguts i en les que les xarxes esteses sobre la sorra creaven una bella i particular sanefa… i als fons el mar, blau, immens…

 

 

El pas del tren remolcat per la locomotora de l'Iu, embadalia els que es trobaven prop de la via treballant la terra o repassant les arts de pesca, que saludaven el pas del comboi alçant els braços o enarborant barrets de palla. L'Iu els corresponia amb intermitents tocs de xiulet: eren vells coneguts.

 

 

El llarg comboi no s'aturava a cada estació; el senyal i les instruccions provenien del cap de tren que viatjava en el furgó indicant en quines calia fer-ho. Quan es tractava d'estacions amb platja de vies i apartadors especials per a mercaderies, la parada podia ésser llarga, s'hi esmerçava una bona estona deixant vagons carregats i recollint-ne de buits. El tren romania en una via que no interceptava el tràfic normal dels de viatgers, es desenganxaven els vagons que calia portar a la via morta i es feia pausadament la maniobra amb ajut de les senyals de la bandereta verda o vermella del factor, que generalment pujava a l'estrep d'un dels vagons, per seguir de prop els moviments.

 

 

El que si que passava sovint era que el tren per la seva llargària quedava aturat al bell mig d'un pas a nivell -molt freqüents en aquella època- i els conductors dels vehicles que pretenien creuar les vies s'ho havien de prendre amb calma i paciència. Però, la gent no gastava massa nervis i es feia càrrec resignadament dels entrebancs.

 

Aquestes però, no eren les úniques parades que l'Iu es veia obligat a fer: n'hi havia d'altres, ja que durant el viatge calia omplir d'aigua el tender. Si bé el carbó solia allargar, d'aigua se'n consumia molta. A les estacions importants hi havia un dipòsit amb un braç movible per arribar a les locomotores. Quan el nivell baixava, l'Iu ordenava desenganxar la màquina per apropar-la a la font que subministrava el líquid indispensable per produir el vapor, pujava al tender i encarava la manega indicant al fogoner quan havia d'obrir i tancar l'aixeta.

 

Aquell matí, com sempre, l'Iu demanà que la locomotora fos separada del tren per apropar-la a l'aiguada, però, un cop enllestida la operació, sorprenentment, la marxa enrere per recuperar el tren no es va produir. La locomotora seguí avançant endavant deixant amb un pam de nas els que esperaven, enganxall en ma, incorporar-la novament al comboi.

 

Que passava? Perquè en lloc de recular l'Iu havia decidit fer marxa endavant a tot vapor? Quin pensament estrany havia alterat la seva ment per prendre aquesta determinació?

 

Cap dels presents, afegint-hi el cap d'estació que sortí corrent del seu despatx, foren capaços de trobar-hi una explicació. I es que el fet totalment anormal no en tenia. L'home assenyat, complidor escrupolós del seu deure, amb una fulla de servei impecable, deixava el tren abandonat en una via morta, trencant absolutament tots els motlles!

 

Mentre els pocs testimonis de l'esdeveniment no sortien del seu astorament, la locomotora envoltada d'una fumarola blanca, sense el rossec pesant dels vagons, s'allunyava lleugera empetitint-se fins perdre's de vista…