Les cases de Bellaterra

Les cases no són res sense els qui les habiten. Una casa va lligada als seus habitants i si aquests són els mateixos durant molt de temps, aleshores el veïnat els atorga un topònim que molt sovint no té res a veure amb el nom que un dia el seu constructor li va donar. Poso, per un exemple, un cas de molt proper. El meu avi Joan Fàbregasva posar el non deVilla Maria(nom de la meva àvia) a la primera casa que va construir i on, poc després de la seva mort, el 1953, els meus pares s’hi van instal·lar, primer en temps d’estiueig i després de manera permanent. Ningú, però coneix aquesta casa com Villa Maria sinó com Ca’ls Roda. Roda? Però, si la casa la va fer el Fàbregas… Ja se sap! El predomini del nom del mascle era, i encara ho és, ben notori a les famílies. Però això va de baixa. Els nostres néts, sense anar més lluny, porten com a primer cognom el de la mare. Tot aquest preàmbul ve a col·lació perquè Bellaterra compta amb un bon grapat de cases construïdes entre el 1930 i el 1960 i habitades encara per familiars dels que les varen construir, i fins i tot pels mateixos que les van edificar. És un ric patrimoni que identifica la història de lloc i que convé no oblidar. Malauradament, però, algunes d’aquestes cases s’han enderrocat o s’enderrocaran ben aviat. Cada enderrocsotraga la nostra memòria i només els documents gràfics podran facilitar a les generacions futures el conèixer la primera Bellaterra arquitectònica. Una d’aquestes cases que segurament s’enderrocaran és la deCal’s Uribe, si és que el comprador no és un romàntic i afeixuga amb la difícil (i cara) tasca de recuperar-la i mantenir-la amb tota la seva esplendor. Ca’ls Uribeforma part de les tres cases que en Joan Fàbrega sva construir en el terreny que llinda amb tot el carrer Sant Pancraç. Es pot dir que les tres cases eren les pairals i que cada una d’elles estava destinada a cada una de les tres filles que va tenir, la M. Lluïsa, la Paquita i la M. Rosa. De les tres cases -i si es compleixen els auguris d’enderroc de Cal’s Uribe– només quedarà en peu la primera, la de Ca’ls Roda, que fa cantonada amb el carrer Miquel Servet. Això sí, amb la seva fesomia un xic canviada per unes reformes de fa uns 15 anys i una de fa menys anys que va reconvertir el garatge en vivenda. Aquesta va ser la primera casa que va construir el Fàbregasabans de la guerra i, en aquella comtessa, es va fer servir per uns dies com a quarter general de l’exèrcit perdedor. Després de la guerrael meu avi va construir 11 cases més a Bellaterra, entre les quals, les altres dos pairals al terreny de Sant Pancraç. L’una era a mitja alçada del carrer i se la va quedar la Paquita. Tothom la coneixia com la dels Gallostra, pel seu marit, és clar. Va durar poc aquest topònim perquè ben aviat la va habitar la família Llauradori aleshores es va dir Cal’s Llaurador. Aquesta casa ja no hi és. Durant molts anys va estar abandonada i llevat d’un any que la va ocupar l’Emili Sala, professor de l’escola Tagorei pare del mediàtic economista Xavier Sala i Martí, la resta del temps es va fer servir com a garatge de motos o punt de partida de la baixada en carro. D’ella en tinc un record ben especial, perquè, a part del seu magnífic saló, hi havia també una barra de bar a l’estil americà i una terrassa semi circular d’on saltàvem fins un parterre que hi havia al seu dessota, quan fèiem incursions a la casa. En un d’aquells salts el meu germà Àlvares va trencar un braç. Quan la meva tia Paquita (li dèiem tia Pati) em va preguntar què volia com a regal de noces, li vaig dir un banc que hi havia a la casa i que m’agradava molt. Encara el tinc, aquest banc, i forma part del meu petit patrimoni mobiliari. La tercera casa, la del capdamunt del terreny, va ser per la germana gran, la M. Lluïsa, casada amb l’Agustín de Uribe. No sé si per compensar el fet que la casa primera va ser per a la meva mare, la filla petita, però el cas és que Cal’s Uribe és de totes la més imponent i amb unes vistes privilegiades. L’entrada principal, que és molt bonica, queda just a la cantonada de Sant Pancraç amb Jeroni Martí, però és curiós com els usos d’una casa donen rellevància a certes parts que no pretenien ser el que van acabar essent, és a dir, l’entrada habitual, relegant l’entrada principal a quasi un objecte decoratiu. Els meus cosins Uribeem corregiran, però crec que el més destacat de la casa és la seva escala senyorial que surt d’un ampli espai que es pot connectar amb el menjador per una gran porta. Quina escala!, i quin espai! Un espai que convida a organitzar balls i a veure com els senyors de la casa baixen, elegants, amb els seus esmòquings. Hollywoodpur! No cal dir que a tal casa li corresponen habitacions ben espaioses, així com una gran cuina amb el seu office corresponent, el rebost, cosidor, etc i, com no!, a la part baixa, les habitacions destinades al servei, perquè tota casa estiuencadisposava d’aquestes dependències. Aquestes habitacions eren molt més dignes que no pas les de la casa primera, la dels meus pares, que estaven situades a l’immens garatge que l’avi es va fer construir. Un altre dia us parlaré d’aquest garatge ben especial. Com us he dit, crec que ben aviatCal’s Uribe serà enderrocada i donarà pas a una o més vivendes, i la seva memòria es perdrà, a no ser que els meus cosins aportin a l’Arxiu General de Bellaterradocumentació gràfica que la perpetuï. I aquí és on vull arribar, a suggerir a les velles famílies i a les noves que es fan casa a Bellaterraque facin aquest exercici de memòria històrica. L’arquitectura forma part del nostre patrimoni cultural i bé cal fer un esforç per no perdre el seu rastre. Vet aquí el que dona, entre d’altres,  identitat a un poble.