Els Mas i els Vila-Puig al Pirineu d'Osca. Agost, 1977 Foto: Santiago Vila-Puig

 

Aquest mes d'octubre, Josep Maria Mas celebrarà el seu vuitantè aniversari.

 

Aquesta és una fita important que quan es dóna en un amic i antic veí, el fet esdevé doblement emotiu. Escric aquestes ratlles de felicitació evocant moments de nostra antiga coneixença.

 

Josep Maria Mas, és un bellaterrenc de soca-rel. Fa molts anys que viu prop nostre, primer  passant-hi els estius i els cap de setmana, posteriorment establint-hi el seu domicili. El seus pares havien comprat una torre construïda l'any 1934 a l'avinguda Bartomeu, que podem contemplar intacte i ben conservada. La batejaren com “El niu blau”, color que decora cornisa i obertures. 

 

Fou aquella casa a la que vaig entrar de jove repetides vegades. Conservo la imatge perfecte dels propietaris, els senyors Mas -Josep i Engràcia– i recordo molt bé la distribució de l'edifici d'agradable estil modernista. Hi havia passat bones estones, amb amics al jardí a l'ombra de les moreres, o al pis en el que Josep Maria hi tenia una maqueta Marklin envoltada d'abundant documentació ferroviària, dèria compartida que sens dubte ens apropà.

 

Amb Josep Maria he viscut tota la evolució de Bellaterra, que ha passat de la tranquil·litat més absoluta al tràfec que la vida moderna inevitablement hi ha anat portant. Havíem vist la plaça de l'estació -oficialment plaça del Pi, de la que ja fa anys va desaparèixer el símbol- lluint porteries de futbol. L'indret s'utilitzava com improvisat camp d'esports on el jovent feia corre una pilota, i pel tradicional partit de “solters contra casats” que cada estiu competien aferrissadament. Imagineu-ho avui amb la quantitat de cotxes que hi circulen!

 

La plaça era també punt de trobada dels ciclistes que ben sovint coincidíem amb les nostres “màquines” prop de l'estació, per fer pujades i emocionants baixades pel carrer de l'església -avui Joan Fàbregas- de forta pendent que posava a prova la perícia dels vailets i els primaris frens de les antigues bicicletes.

 

Ben a prop hi havia la tanca de xiprers que delimitaven l'Sport Club Bellaterra -com es batejà en la seva fundació-  del que Josep Maria en va ésser un recordat president i a les pistes del qual -força més esportiu que un servidor- feia constant acte de presència per practicar esport a les ordres de Emiliano Puente que en va ésser sempre l'ànima, dirigint i entrenant els components dels equips locals.

 

Guardem un bell record de les sortides que, anys ha, férem els Mas i els Vila-Puig utilitzant dos venerables vehicles: un deliciós Wolkswagen de color groc i un Seat 1500 familiar que jo havia preparat amb aquesta intenció. Corríem pel Pirineu Aragonès, contemplant valls, muntanyes, monestirs romànics i com no, la gran estació ferroviària de Canfranc, per la que ens passejàvem lamentant l'estat d'abandó que el temps i els canvis de signe havien deixat en aquella obra ingent, que tingué una vida ben curta.

 

En un dels meus escrits vaig mencionar la gran aventura que Josep Maria portà a terme per recuperar el cotxe numero 1 del tramvia Blau del Tibidabo, que un cop situat al pati de la seva torre, va restaurar fins aconseguir retornar-li la seva romàntica i agradable aparença.

 

I seguim encara… Ens busquem i ens trobem per la necessitat de treure de l'oblit nostres cuites de joventut que refresquem, com faig avui, amb enyorades evocacions.

 

                     Josep Maria! Felicitats pels teus 80!!