Durant l'any 2017 es van diagnosticar a Catalunya 4.516 casos de càncer de mama. Tot i que hi ha més casos d'aquest tipus de càncer, la supervivència augmenta any rere any: Es calcula que la supervivència als 5 anys de les dones diagnosticades de càncer de mama és del 86,5% en el darrer període analitzat a Catalunya. En el marc del Dia Internacional de la Lluita Contra el Càncer de Mama, parlem de la situació actual de la malaltia i dels avenços en la investigació amb el Dr. Eduard Escrich, director del Grup Multidisciplinar de l'Estudi del Càncer de Mama des de 1984 a la Facultat de Medicina de la UAB.
En quin moment diria que es troba la malaltia?
Mirant endarrere, ha canviat de manera espectacular. Avui dia hi ha més casos de càncer de mama que abans, però la mortalitat ha disminuït. Això vol dir que les coses estan funcionant molt millor. Han canviat el diagnòstic i els tractaments de manera molt impressionant, s'han fet molt més efectius. A més, cal tenir en compte que el càncer de mama té un maneig molt integral. Com tots els càncers és un problema de proliferació cel·lular excessiva i aberrant on també influeixen factors epigenètics i els ambientals i, en el cas del càncer de mama, en molts casos poden dependre de les hormones. Això vol dir que en el càncer de mama pràcticament hi ha totes les estratègies terapèutiques que coneixem avui dia: Quimioteràpia, Hormonoteràpia, bioteràpia, etc.
Ara hi ha una gran esperança en tots els càncers amb la immunoteràpia, que no sabem encara on ens podrà portar però des d'un punt de vista teòric és molt important. Fins ara, els tractaments han implicat buscar factors externs en contra de la cèl·lula tumoral, però la immunoteràpia tracta de buscar la manera perquè quelcom que tenim dins funcioni i acabi destruint les cèl·lules tumorals. Milions d'anys d'evolució al servei de la lluita contra el càncer.
Amb els anys, ha augmentat el nombre de casos de càncer de mama. Per què?
Es diagnostiquen més casos, per una banda, perquè les dones estan molt més conscienciades a revisar-se, abans els hi feia molt respecte. Per una altra banda, el càncer és, en general, una malaltia de gent gran i les dones ara viuen més anys. Això comporta que apareguin malalties que abans no donava temps a què apareguessin. Un altre factor és l'estil de vida, que està incidint de manera important en què hi hagi més casos d'aquest tipus de càncer. Ara que vivim més anys, és quan més maltractem el nostre cos amb un estil de vida sedentari i amb mala alimentació. També afecta el canvi en les relacions interpersonals, l'ús de les noves tecnologies, el poc descans nocturn, etc. Els avenços en la medicina i en disciplines com la química i la física han progressat notablement i gràcies a això, malgrat que hi ha més casos, ha baixat la mortalitat. Ara observem que el càncer de pulmó està pujant de forma espectacular en les dones. Es calcula que en pocs anys superarà el càncer de mama.
Quin paper hi juga la genètica?
El càncer és, fonamentalment, una malaltia genètica. Tenim una sèrie de gens que estan destinats a fer dividir les nostres cèl·lules. Sense això no hi hauria vida perquè en el moment de la fecundació només hi ha una cèl·lula amb els gens materns i paterns. D'aquí fins que neix la criatura, amb milions i milions de cèl·lules, aquestes s'han anat dividint. Un altre exemple, en estat adult, quan ens fem una ferida, es cura sola perquè els nostres teixits identifiquen que hi ha una lesió i es posen en marxa mecanismes de regeneració, que també es basen en divisió de les cèl·lules. Per tant, la divisió cel·lular és fonamental per la vida. Però aquesta ferida, quan ja està tancada, deixa de proliferar perquè les cèl·lules es divideixen només fins que és necessari. Quan no ho és, s'atura la divisió. En el càncer no s'atura. És una proliferació excessiva, més del que toca, i aberrant perquè les cèl·lules que es divideixen no són normals.
Parlem d'investigació. L'any 1984 va crear el “Grup Multidisciplinar per l'Estudi del Càncer de Mama” on estudien els efectes de la dieta. Per què?
De tot el que mengen les dones, el que més té a veure amb el càncer de mama són els greixos. Hi ha greixos que podem definir com a saludables, i altres que són perjudicials. Realment, no hi ha cap aliment que sigui perjudicial, serà el mal ús de l'aliment el que el pot convertir en perjudicial. En un país com el nostre, el mal ús és l'excés. Mengem massa greixos. Quan diem que un greix és saludable és perquè té alguna cosa dins la seva composició que fa que tingui propietats que van a favor de preservar la salut, tot i que en excés també poden donar problemes. En aquest sentit, els que poden ser perjudicials si es prenen en excés són els greixos animals, on predominen els àcids grassos saturats. Els altres són els Omega 6, com els olis de llavors. En el sentit contrari, hi ha l'Omega 3, que és el del peix blau i l'oli d'oliva verge extra que ha demostrat, fent un bon ús, que té propietats saludables.
Quines recomanacions es podrien fer quant a la dieta?
Les calories que vinguin dels greixos no poden ser superiors al 30%. I si pot ser el 25%, molt millor. Dins del tipus de greixos que comentem, els que més hauríem de menjar serien els monoinsaturats, en els quals hi ha l'àcid oleic que es troba dins l'oli d'oliva. És el que més hauríem de menjar, però no és el que més mengem. El que més consumim és el greix animal. A banda d'això, pel tipus de vida que portem, hauríem de seguir el que marca la piràmide alimentària.
Després de 35 anys d'investigació en aquest àmbit, com s'aplica tot el que s'ha descobert?
És un tema de salut pública. Estic predicant en el desert perquè dir això en una entrevista pot tenir la utilitat que se'n faci difusió i s'eduqui a les persones, però qui realment tenen capacitat de prendre decisions importants són els polítics. He estat amb els polítics catalans dient que fa falta una educació per la salut, entorn de l'alimentació i de forma global. També vaig estar al Congrés dels Diputats fent una conferència als congressistes, però no veig resposta.
Les dones tenen una mitjana de vida de 86 anys, però amb bona salut se'n viuen uns 63. Què passa amb aquests anys dels 63 fins als 86? És una despesa sanitària impressionant. Amb un mal estil de vida, les malalties cròniques que és normal que apareguin amb el pas del temps s'incrementen. Ara, si a més ho ajuntem amb un descens de la natalitat, d'on traurem els diners per mantenir la sanitat pública i les pensions? Els polítics són qui poden prendre decisions, però no ho fan perquè el polític juga a la immediatesa i no a llarg termini.
Diria que en termes de salut estem mal educats?
Sí. Crec que la vida actual és un tsunami que a vegades es mou per interessos i l'afany per vendre. Per exemple, hi ha una cultura d'alimentació associada a les formes d'esport obsessiu que constitueixen el que s'anomena vigorèxia que va associada a greixos sorgits de llavors i un tipus de menjar molt tipus fast food. Tot i això, sempre es poden donar contradiccions com algú que menja perfectament bé, però després fuma o persones que viuen de forma saludable de dia i perden aquest hàbit amb l'oci nocturn, etc.
A una persona que consideréssim que porta una vida saludable, li pot aparèixer un càncer?
Clar, si tens la mala sort de tenir aquestes mutacions que es donen en els gens implicats en proliferació cel·lular. La causa principal d'alteracions en l'ADN és que aquest s'equivoca quan es divideix, igual que ens equivoquem tots. Tenim els gens reparadors que són “mecànics” que arreglen aquests errors, però si el que està alterat és un gen reparador, la mutació no es pot reparar. Amb el càncer, quan evoluciona, passa això. Per tant, tot no es pot arreglar amb l'estil de vida. Una persona que no fuma pot tenir un càncer de pulmó. Però té molts més números el que fuma que el que no fuma.
En què es basen les seves investigacions?
Hem volgut abordar el problema de forma integral. Hi ha molts factors implicats en el càncer i no pots fer una visió simplista de l'estratègia experimental. Fem un apropament tenint en compte aspectes clínics, morfològics i moleculars. Així intentem no perdre mai de vista la malaltia i la malalta. El nostre tema d'investigació sempre ha estat la nutrició i el càncer de mama. Dins d'això, hem anat evolucionant a mesura que hem vist els resultats que anaven sorgint. Per una altra banda, metodològicament busquem totes les possibilitats. No tenim una tècnica a partir de la qual ho fem tot. Busquem el suport experimental necessari i després les tècniques que calgui per a l'objectiu que tenim a investigar. Treballem amb un model experimental de càncer de mama, amb cèl·lules in vitro i, finalment, amb els tumors humans, que són l'objectiu últim de les nostres investigacions.
Com ha canviat la forma d'investigar en aquests 35 anys?
Hem madurat com a investigadors. No té res a veure amb l'inici on ens preguntàvem qüestions fonamentals com “si estem amb càncer de mama i donem greixos massivament, on van aquests greixos o si fan les seves accions a través de les hormones?”. Ara no tenim límit: podem estar fent una tècnica de les més convencionals com també estem al sincrotró esbrinant què succeeix després de l'impacte de les partícules fonamentals sobre les cèl·lules tumorals. Sobretot, la comprensió de la malaltia no té res a veure. El que som capaços d'entendre ara és molt més profund i molt més madur que no pas quan vam començar. Quan tens infraestructura, com és el nostre cas, pots investigar com creus que ho has de fer i com a resultat d'aquestes possibilitats aprens molt sobre la malaltia que investigues.
Els homes també poden desenvolupar un càncer de mama, oi?
També pot passar perquè els homes també tenen glàndula mamaria. El càncer de mama en homes sol ser problemàtic perquè normalment no són hormonodependents i solen ser de pitjor pronòstic. Se sap molt menys que en el cas de les dones. Per la investigació també és complicat perquè hi ha pocs casos i està poc estudiat. De tota manera, com els tractaments actuals són molt eficaços la situació del càncer de mama masculí també ha millorat molt.
Quines són les perspectives de futur quant a la investigació del càncer de mama? Què hauran d'investigar els investigadors del futur?
L'estratègia d'anar a destruir el que està malament és bona, però destrueixes amb armes externes que són inevitablement imperfectes. Podria anar molt bé ser capaços de redirigir mecanismes que té la persona perquè puguin lluitar contra el tumor. Un exemple és el sistema immune, però també hi ha altres mecanismes de la persona que si aconseguim reprogramar-los, podrien actuar contra el càncer.
