En la mort d’un bon home

El passat 20 d’octubre va tenir lloc al Santuari de l’Ecologia de Gallifa un Aplec per retre homenatge a Josep Dalmau (Mossèn Dalmau) que va morir el dia 6 de setembre a l’edat de 92 anys. En aquest aplec es van dipositar les seves cendres a l’ermita de la Mare de Déu del Castell, no en va en Dalmau va ser l’impulsor del Santuari de l’Ecologia. Josep Dalmau i Olivé fou un capellà activista que va participar i impulsar un munt d’accions en defensa dels drets de les persones i pel reconeixement d’una Catalunya sobirana. En Jaume Rodri, un seu bon amic, ens en fa aquesta semblança.

Només per deixar constància escrita d’aquest ciutadà compromès amb el seu poble. Un poble que ell ha mantingut despert i cultivat. Va trobar dies i diners i companys per apuntalar un poble que era mig mort a mans d’una església “venuda” al feixisme i d’una societat civil també feixista. Molt sovint, massa sol, enmig de les tremendes turbulències, va ser un punt de referència dels nostres valors i signes. Contra tothom i contra tots els poders. Un verdader indicador per retrobar la bona direcció per a poble vençut i comprat. El fet de la seva inscripció catòlica, el fet de ser-ne dirigent malgrat tot, el va fer més responsable. I en mig del desastre i la manca de nivell, en mig de tanta maldat i”caspositat”, ell es va posar dret amb sotana i sense i va cridar Justícia, Fraternitat, Llibertat. Ressonaran els seus crits per molts anys entre la ciutadania que vivia atemorida, adormida, “cloroformada”. Ell ha ajudat a despertar l’ànima d’un poble, del nostre poble, del seu poble. La nit ha estat molt llarga, però en Dalmau l’ha feta esperançada. Parlava de l’alba que estava punt d’esclatar…, perquè ell així ho creia. Així ho vivia. I així ha estat. En el record i en l’amistat i en l’agraïment. Jaume Rodri. Octubre del 2018 La meva amistat amb en Dalmau és una herència del meu pare, que en fou amic, i també per ser ell qui va assistir al meu avi Roda quan va morir degut a un infart i després de mantenir una disputa acalorada amb un jutge que retenia estudiants, professors i intel·lectuals per uns actes promoguts pel Sindicat d’Estudiants, l’any 1967, un efecte col·lateral de la Caputxinada. Amb en Dalmau vaig fer un grapat de coses al Santuari, però n’hi ha dues de ben especials, una la proposta de dissenyar un espai d’actuacions generós i que va culminar l’arquitecte paisatgística Elisabet Figueras, que, com la seva germana i veïna nostra, Montserrat Figueras, ja no tenim entre nosaltres. La segona actuació va ser un espectacle sobre els Càtars que es desenvolupava al llarg d’un camí boscos del santuari. Fou una proposta molt interessant que va culminar amb un simulacre de sopar medieval.

Sempre he tingut interès pel món dels Càtars i recordo, fa molts i molts anys, un professor meu de l’Escola Tagore, l’Antonio Pérez, em va proporcionar algun llibre. En Dalmau representava en tota la seva extensió aquella filosofia càtara i, prova d’això n’és la bandera que oneja al santuari, la Occitana, al costat de la pròpia del lloc, la de Catalunya i la d’Europa, quatre draps distintius de la seva identitat i el seu ideari. Sant Llorenç de Savall, poble que el va veure néixer, forma part de la ruta dels Bons Homes Càtars que escamparen la seva bondat alhora que s’oposaven, com en Dalmau, a una Església artificiosa. El seu llegat és extens i és un mirall per a nosaltres, perquè ens fa reflexionar i ens identifica. Per això el mantindrem viu i el celebrarem.