La Clara Peya estrena nou disc, aquest cop des de l’entranya

by | oct. 30, 2018 | Opinió

Que llenci la primera pedra qui no s'hagi enamorat mai pensant que aquest cop seria “el amor verdadero”, el “junts per sempre”. Que llenci la primera pedra qui mai hagi pensat en trobar-se en una peli romàntica on normalment l'home reverteix la situació, aconsegueix parar l'avió, el tren, el taxi, trobar a la dona de la qual està enamorat i amb un simple “I Love you” la cosa se soluciona, la gent del voltant aplaudeix i tot acaba bé. Vaja… Divendres 19 d'octubre de 2018, la Clara Peya presentava el seu nou disc a la Sala Apolo.

 

El disc titulat Estómac ens vol parlar com ella ho explica “des de l'entranya“, i és que els sentiments no es materialitzen des d'una emoticona vermella o amb un peluix amb forma de cor. Les nostres emocions i sentiments repercuteixen a aquest òrgan anomenat estómac, el nostre “segon cervell”, és aquest el que ens envia senyals avisant-nos de com ens estem sentint en una determinada situació i moment a les nostres vides.

 

La tribu eclèctica, dialèctica i pacífica estava preparada per aquest concert, o potser no del tot. És una de les coses que més m'agrada d'anar a un concert de la Clara, el no saber mai què passarà o només saber que no sé què passarà. La muntanya russa d'emocions i honestedat que ens ve des de dalt de l'escenari és contagiosa. Es parla en repetides ocasions de com de particular és la Clara al moment de tocar el piano, de la passió palpable durant les seves actuacions. A mi, a nivell personal, fins i tot m'ha donat la sensació de veure una amiga propera, no en un concert, sinó en una “quedada” amb música, complicitat i riures. Divendres passat, dia de l'estrena oficial d'Estómac, no només vaig sentir tot això, sinó que a sobre vaig sentir la complicitat dels seus acompanyants en aquest nou viatge que comença, especialment en Vic Moliner – a qui vaig veure tocar el baix en el concert a Tàrrega el setembre passat, juntament amb la Clara i la Paula Grande (telonera en aquesta ocasió, música i raps molt potents) – els seus missatges sobre consciència social i el seu bon rollo “enamoren”.

 

Les dues bateries, a càrrec de l'Andreu Moreno i el Didak Fernández, per mi, vísceres d'aquest concert, em van fer tremolar, literalment. He de confessar que quan vaig llegir que aquest cop comptaria amb dues bateries (acústica i percussió) no sabia gaire bé què esperar (típica sensació de quan vaig a un concert de la Clara), conclusió: em va encantar. Una de les col·laboracions a destacar és la bellaterrenca Magalí Sare, cantant en la majoria de cançons d'aquest disc, la seva presència a l'escenari va ser una barreja entre tendresa, delicadesa i terror.

Ella va fer gairebé seves les cançons. La potència de la seva veu és realment increïble (una altra sorpresa, vaja!). En resum i per no fer gaire llarga aquesta crònica, tal com explicava a una amiga meva aquell dia: tinc tendència a expressar-me via l'escriptura, però prefereixo les coses que em deixen sense “el meu salvavides” o sigui les paraules…

 

Molt de talent a descobrir i a seguir. Senyores i senyors, el poble de Bellaterra mereix un concert d'Estómac, mereixeu gaudir de la bellaterrenca Magalí Sare, la Clara Peya i de la resta de l'equip en tota la seva esplendor. Esperem que pugui ser una realitat i que, a sobre, poguem anar-hi amb algú que ens faci sentir coses bones a l'estómac.

Vols llegir més…?

“Trànsits – 2”

“Trànsits – 2”

“Se’m fa difícil no estar-me’n de tornar a parla del trànsit de Bellaterra després de descobrir la barrabassada que s’ha fet al Camí Antic de Sant Cugat (o Camí dels Monjos). Per això he titulat aquest article Trànsits-2, seguint l’estela del que vaig escriure fa cosa d’un mes”.

“Quin ha de ser el paper del lector o lectora del futur?”

“Quin ha de ser el paper del lector o lectora del futur?”

Si mirem en quin idioma els ciutadans del nostre país accedeixen als mitjans, podríem dir que a les plataformes al cinema tot, o pràcticament tot, és en castellà. El mateix passa a la televisió i la premsa generalista, mentre que la ràdio és majoritàriament en català, i només en els mitjans de proximitat, impresos, digitals…, és pràcticament tot en català, tant a la Catalunya interior com a les àrees metropolitanes. Aquests mitjans són el nostre tresor a preservar, d’arrelament a la comunitat, d’integració, d’aprenentatge del català, d’informació amb rigor, i un llarg etcètera.

“Torna el pessebre vivent de Bellaterra”

“Torna el pessebre vivent de Bellaterra”

Article d’opinió d’Ignasi Roda. “Com es fan les tradicions? – Les tradicions?, pot dir algú o més d’algun amb to d’estranyesa, -Les tradicions no es fan, hi són i prou. Venen de lluny, per això son tradicions-. I potser, i en certa manera no estan errats del tot”.

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: