Reproducció de 'Venus recreándose con el Amor y la Música – Colección – Museo Nacional del Prado' Autor: Ticià

 

 

 

Caixaforum ha inaugurat recentment a Barcelona l'exposició Velazquez i el segle d'or, en la que es poden veure una seixantena d'obres dels grans mestres del Renaixement.

 

Acompanyant Velazquez –qué és qui dóna nom a la mostra- hi trobem Rubens, Giordano, Brueghel, Murillo, Ribera…  Jo, però, el que buscava i que em va certament impressionar  fou Venus, l'amor i la música, un quadre gran en tots sentits del mestre italià Tiziano Vecelli, autor d'una obra notable, considerat un els més grans retratistes de la seva època.

 

Confesso que si hi vaig anar a les poques hores de la inauguració, va ésser perquè sento per l'artista i per aquest llenç concret una estima especial, heretada del meu pare: Ticià era un del seus pintors predilectes. Ho avala a més una altra raó: he viscut sempre al redós d'aquesta pintura que he tingut tothora prop meu. Això pot semblar estrany, àdhuc si voleu un pel pedant. Un Ticià penjat a casa vostra?  em podeu preguntar… Doncs sí, és del tot cert. Heus aci la història.

 

Fa exactament un segle -l'any 1917- Joan Vila Puig rebia de l'ajuntament de Sabadell el suport que li va permetre viure dos anys a Madrid per estudiar Belles Arts a la Academia de Bellas Artes de San Fernando. Durant l'estada a la capital, compartida amb Antoni Vila Arrufat (fill del seu primer mestre Joan Vila Cinca), els futurs pintors feien profitoses visites al Museo del Prado per admirar les obres que s'hi guarden.

 

Un dels mestres que mes va impressionar el pare fou Ticià, fins el punt de demanar autorització per copiar Venus, l'amor i la música, el seu quadre preferit. Li fou concedida i a més, com que havia obtingut premi extraordinari de dibuix, pogué fer-ho a grandària original, fet gairebé increïble.

 

Vila Puig no en tingué prou amb una còpia, en va fer dues: una per oferir a l'ajuntament de Sabadell, en agraïment i una altre pel seu mecenes madrileny.

 

La corporació sabadellenca va rebre de bon grat l'obsequi de l'artista i durant uns dies exposà la pintura a l'aparador que l'Acadèmia de Belles Arts -entitat de bon renom ciutadà- tenia en la seva seu de la Rambla. En un moment absolutament diferent del que vivim avui, en el que imperaven criteris hermètics, la imatge nua d'Afrodita, recolzada en un llit endomassat, acaronada per l'amor i contemplada de prop per un músic, provocà un daltabaix a la ciutat fent que alguns dels transeünts de la cèntrica via s'escandalitzessin, vull creure però, després d'esguardar furtivament la sublim anatomia de la deessa. (Aquest quadre es conserva en el Museu de Belles Arts de la ciutat).

 

L'altre copia, la que el pare oferí al seu mecenes, mort aquest, la seva vídua demana a Vila–Puig de fer-se'n càrrec, basicament per una qüestió d'espai. L'obra medeix 150×175 cm. 

 

L'any 1939 la Venus va ésser penjada a la sala d'entrada de la casa del carrer de la Industria de Sabadell, un bell edifici obra de l'arquitecte Santiago Casulleres avui declarat d'interès històric artístic. En aquest emplaçament -en el que romangué catorze anys- fou on s'iniciaren els meus encontres diaris i les afinitats amb la pintura de Ticià. Jo vivia amb els meus pares i germans en aquell domicili contemplant a diari el quadre pel que vaig començar a sentir una especial devoció.

 

Quan deixarem la casa, la pintura va estar força temps en una estança del nostre despatx per finalment -i d'això fa gairebé cinquanta anys- acabar sota un arc a l'entrada de la torre de Bellaterra. La Venus i el músic que la contempla, han estat testimoni d'esdeveniments familiars, dels primers passos i jocs de fills i néts i com nosaltres, de les representacions que els menuts organitzaven el capvespre dels festius, anticipant una predicció del que acabaria esdevenint. Tot plegat ben emotiu!

 

No ha de sorprendre que senti per aquesta pintura i els seus personatges una afecció especial, un sentiment de nostàlgica estima.