Pasquí dels anys 30 de promoció de l'Hostal Sant Pancràs
Pasquí de promoció de l’Hostal Sant Pancraç. Com es pot veure, Bellaterra ocupava una zona entorn l’estació del tren. | Ignasi Roda
 

 

Tot i el meu interès a assistir a la presentació del projecte, aquell dimarts 27 estava a Madrid retratant actrius de teatre. Per això llegeixo amb avidesa l'article de Bellaterra Diari, i per això goso aprofitar la plataforma del diari per fer algunes consideracions que potser poden ser profitoses, o no, segons com es considerin. Potser, però, valguin per a suscitar una reflexió.

  

  

Primera reflexió

  

…sobre l'escassa assistència de públic quan crec que el tema és prou interessant per a la comunitat. Això em fa pensar que la gran majoria dels bellaterrencs no es sensibilitzen per propostes de millora. Vol, la majoria de veïns, tenir un entorn millorat? Potser caldria analitzar el perfil dels habitants per saber les seves prioritats que, com sembla, no passen per tenir parcs embellits i zones d'esbarjo. Potser ho fa que tots tenim ja la nostra zona d'esbarjo -el jardí de casa- i no ens calen espais comunitaris. Són els bellaterrencs proclius a passejar pel seu entorn o potser prefereixen desplaçar-se a zones més carismàtiques, com per exemple la carretera de les Aigües o els camins de Sant Medir o de Collserola?

 

 

Seria interessant de saber quantes famílies han anat a les instal·lacions infantils de la Font de la Bonaigua (que, recordo, no brolla!) o han passejat pel camí del Torrent de Can Domènech que arrenca al carrer Joaquim Ruyra, i davalla fins al carrer Mestre Nicolau. També caldria afegir en aquesta primera reflexió el desinterès dels qui governen l'EMD ja que no hi van assistir. Si en canvi l'interès del nostre Consistori amb la presència de la regidora de Transparència i Bon Govern, Relacions institucionals i Esports Laura Benseny.

  

  

Segona reflexió

  

…sobre la data que s'esgrimeix com a fita de projecte, el 2030. Aleshores Bellaterra tindrà 100 anys de vida. La Bellaterra dels 100 anys bé es mereix una atenció especial per començar des d'ara a treballar i projectar coses a fer que culminin aleshores. El projecte del parc n'és una, però n'hi ha d'altres que cal no oblidar. Totes les propostes, però, han de passar per la implicació dels veïns i això, malauradament, no té bona pinta.

 

 

La vida cultural a Bellaterra és pobre. I no depèn només d'unes polítiques culturals de l'Ajuntament i l'EMD que, val a dir-ho, no existeixen, sinó del compromís dels ciutadans a fer de Bellaterra un poble activament cultural.

  

  

Tercera reflexió

  

Que Bellaterra és un “model urbà obsolet” no és cap sorpresa. Hi ha algun model a seguir en tota l'Àrea Metropolitana? “L'alt consum d'aigua, elevades emissions de CO₂, un model urbà fortament dependent del transport privat i un progressiu envelliment de la població” és una definició aplicable a tot el nostre entorn, al nostre país i a gran part del món. Naturalment això no ens ha de deixar indiferents.

 

 

És més, Bellaterra té unes característiques geogràfiques que poden ajudar a revertir aquesta situació, sempre i quant, societat civil i administració treballin per fer-ho. Mai, però, arribarem a ser aquella Bellaterra dels anys 30, 40 i part dels 50 perquè la construcció de l'autopista va crear un mur de pol·lució que va canviar el clima Bellaterrenc.

  

  

Quarta reflexió

  

…sobre l'afirmació de l'Albert Salazar que “Bellaterra des de la seva fundació, el 1930, fins a l'actualitat ha estat sempre d'esquena als eixos naturals de la zona, i més determinada per les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat”. Sens dubte! Però, no era aquest el propòsit de l'entitat urbanitzadora Fomento de la Vivienda Popular. Bellaterra va néixer en els terrenys del Solell de Can Domènech i es va voler vertebrar entorn de l'estació dels FFCC (ara FGC).

 

 

Hi ha un plànol de 1961 on hi figura la urbanització de la zona des del barri de Can Domènech fins arribar a l'estació, per l'altra banda de la via. La UAB, però, va estroncar aquella planificació i Bellaterra va créixer en direcció a la serra de Galliners sense un pla urbanístic definit i, alhora, va deixar el barri de Can Domènech sense connexió amb el que diríem el centre urbà, que és l'estació.

 

Tot i això, no crec que els bellaterrencs hagin viscut d'esquena als seus barris. Una cosa és l'urbanisme i una altra els habitants. La connexió entre barris es determina pels fluxos d'interès de la gent que els habiten. Cal ser-ne conscients i no caure en l'error que un urbanisme determinat solucionarà el problema. Pot i ha d'ajudar, però no resol.

  

  

Cinquena reflexió

  

…sobre la creació del Parc del Torrent de la Bonaigua, els pros i els contres. No cal dir que el sanejament de la zona i un bon disseny de l'espai és un enriquiment per a la comunitat, però, sobre alguns arguments exposats tinc els meus dubtes.

  

  

Abans que res, però, vull fer menció d'un projecte de fa anys impulsat per alguns veïns, de transformar el torrent en un camp de golf de petit format. El golf no era el més important, tot i la febre per aquest esport que aleshores hi havia, sinó la idea de sanejar una torrentera abandonada i insalubre. Per tant val a dir que la problemàtica del Torrent de Can Domènech ja s'ha plantejat altres vegades.

  

  

En segon lloc, existeix una intervenció sobre aquest torrent feta per l'Ajuntament de fa temps i que malauradament va tenir poca acollida veïnal i menys dedicació per part del Consistori a mantenir el vial en condicions, i millorar-lo. Em refereixo al camí del Torrent de Can Domènech que arrenca al carrer Joaquim Ruyra, i davalla fins al carrer Mestre Nicolau i que he citat a la primera reflexió.

  

  

En tercer lloc no entenc massa la significació que es fa en el projecte de ser una via que facilitaria l'arribada dels alumnes a l'escola Ramon Fuster i El Til·ler. El camí natural d'accés a aquestes escoles des de l'estació és el carrer Ramon Llull, que va en línia recta cap als centres. No fora millor eixamplar les voreres d'aquest carrer per fer-lo més segur per als vianants? El Parc del Torrent de Can Domènech no soluciona el fet que les famílies portin els fills amb cotxe fins a l'escola. Això depèn de la consciència de cadascú i, en tot cas, dissuadir d'aquest comportament es pot fer amb mesures tècniques de circulació.

  

  

Però, deixeu-me fer una reflexió adjacent sobre això dels escolars. Cada dia, sigui hivern o estiu, primavera o tardor, veig com les alumnes de La Vall enfilen a peu el carrer Avinguda Marcet, el passatge Espronceda, el carrer Montseny, el carrer del Film i la carretera de Bellaterra a Sabadell per anar a la seva escola. Respecte a l'estació, els queda molt més lluny que als alumnes de les escoles Ramon Fuster i El Til·ler. Crec que aquest ritual d'anar a peu a l'escola és molt encertat. El Til·ler ja el té incorporat de fa temps en el seu ADN, però, i el Ramon Fuster? No ha d'anar per aquí la conscienciació de la sostenibilitat?

  

  

Sisena reflexió

  

…sobre les mesures de seguretat. Permeteu-me que somrigui quan es diu que per garantir la seguretat de trànsit dels nens (i els adults també) “l'únic que s'ha de fer és posar molta il·luminació, càmeres de seguretat, si fes falta, i diverses mesures de seguretat”, tot i que “no es té per què preveure una seguretat major que la que hi ha d'haver als carrers del costat”. No cal dir que l'entorn d'un camí d'un parc és el bosc, lloc d'on es pot observar sense ser vistos o amagar la víctima d'una agressió.

 

 

L'argument no se sosté i és lògic que preocupi. Per tant, legitimar el parc per ser el vial d'alumnes no és defensable, tant i més quan, com he dit abans, tenim un carrer urbà que els mena directament a les seves escoles. Tampoc m'imagino, com a jubilat, essent “vigilant del camí escolar.” Potser, i permeteu-me la broma, amb el meu bastó, foragitaré els facinerosos.

  

  

Setena reflexió

  

…sobre la necessitat que “totes les entitats oficials han de reconèixer aquest projecte (…) i no deixar-lo només al terreny de les idees” i això de que ha de ser un projecte transversal i que s'impliquin totes les institucions interessades. La transversalitat està de moda, però s'aconsegueix poques vegades. Aquí es parla de la transversalitat de les institucions interessades i trobo a faltar la dels veïns, que, al cap i a la fi seran (o no!) els usuaris del Parc.

  

  

Reflexió final

  

Trobo el projecte molt engrescador pel que fa a sanejar i integrar a l'urbanisme Bellaterrenc una zona ben oblidada. Crec però, que aquest pla hauria d'anar acompanyat d'altres plans urbanístics de Bellaterra i, sobretot, d'un estudi a consciència dels usos i costums dels bellaterrencs. N'hi ha que són poc solidaris i cal buscar eines i projectes que els puguin transformar, en bé de la comunitat.

 

 

Un parc és un bé comú que cal reclamar, protegir, utilitzar i cuidar per tots. No és només responsabilitat de l'administració. Tots hi estem implicats. ¿És, doncs, aquest el nostre interès o hi ha interessos que prioritzem davant d'una proposta tan engrescadora com la de la Unió de Veïns? I, finalment, ¿pertoca a la Unió de Veïns fer aquest esforç dinamitzador sense tenir el suport tàcit de l'administració?