Recordant Josep Griera

by | gen. 3, 2019 | Opinió

El bellaterrenc Josep Griera Foto: Cedida

 

 

Ha mort Josep Griera, antic i bon bellaterrenc. Ens coneguérem d'infants compartint classe en el parvulari que la mare organitzà a Belllaterra l'any 1940, pensant amb els pocs vailets que vivien llavors a la urbanització i masos de l'entorn. Hi coincidíem uns quants, dels que en quedem ben pocs. Josep Griera era un d'ells.

 

Venia cada matí a l'escola, acompanyat dels seus germans, des de la masia de can Fatjó dels Xiprers de la que els seus pares n'eren masovers. Tenia mèrit. Calia fer camí entre camps, creuar el bosc de pi bord i baixar a la trinxera del ferrocarril que servia de pas fins arribar a l'estació, a la que en el tren de les 9 del matí arribava Anna Cusí, la jove barcelonesa que ens feia de mestra i a la que els deixebles acompanyàvem amb goig fins a l'escola ubicada en el pis d'una torre -que encara podem veure- en la ronda de circumval·lació.

 

Nostres antigues vivències deixen per sempre una empremta inesborrable. La imatge dels vailets amb els que vaig compartir pupitre la mantinc perfecte: ho vaig dir no fa gaire recordant Francesc Garriga. És el punt de partida d'un tracte que ni tant sols el pas del temps aconsegueix esborrar.

 

Josep Griera era el paradigma de l'home bo, de temperament tranquil, franc i obert, incapaç d'una actitud geniüda o un regany escairat. Parlava amb veu suau i dolça, sempre amb el somriure als llavis: mai el veié malhumorat ni escridassant els que tractava.

Per arrodonir-ho Josep Griera casà amb Francisca Fisa, la planxadora de Bellaterra que tots coneixíem i estimàvem, en especial les mestresses de casa que apreciaven el seu art en allisar estovalles i llençols d'antiga procedència. Quants metres de belles robes passaren al llarg dels anys per les seves mans destres, guiant la planxa endollada a un cordó trenat que penjava dels sostre de la petita estança perfumada pel midó i el baf d'aigua tèbia! 

 

Coincidíem amb el matrimoni Griera per Bellaterra i recordo la seva filla Mercè com amiga de la nostra estimada Núria. De tant en tant l'Elisa i jo trucàvem a la porta de la seva bella casa per fer amb els amics una agradable xerrada, que en la tardor finia amb l'obsequi d'un cistellet de figues collides de l'arbre que creixia ben arrelat en el seu hort.

 

La imatge de Josep Griera perdurarà a Bellaterra i en mi de manera especial. Em semblarà veure´l encara al volant del seu Renault vermell -tronat però inefable- amb el que sovint passava per davant de casa venint del forn o de la farmàcia.  

 

Josep, et recordarem sempre amb afecte.

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

La realitat és o es construeix?

La realitat és o es construeix?

“Més del 70% dels catalano-parlants habituals canvien al castellà quan reben una resposta en aquesta llengua”

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: