La mort de gent jove sempre ens sotraga perquè pensem de seguida en aquella vida que deixen de viure. Després ve aquella mort propera, de gent que coneixem o que són parents o amics d’algú que coneixem, perquè sentim el dolor del qui ens és proper. Avui la mort ens ha vingut de la muntanya on tres joves catalans, l’Adrià, el Sergi, el Gerard i el seu guia Peruà, Ruben, han estat arrossegats per un allau imprevisible. Segons les notícies que ens arriben, tornaven del cim, és a dir que els seus cors estaven curulls d’alegria per haver arribat allí on el seu esperit, el seu somni d’aventurers els va dur. Aquesta mort m’és propera per diferents raons: la primera pel fet colpidor que eren joves i plens! plens! de vida, la segona perquè l’Adrià i el Gerard són amics de les meves nebodes Laia i Sira i alumnes de l’Escola Tagore de Bellaterra. Hi ha una tercera raó, la que els meus fills, i sobre tot el més gran, són escaladors i fa anys, i amb un grup d’escaladors santcugatencs del Club Muntanyenc van fer una expedició Andina. Aleshores vivíem pendents de les notícies perquè sabíem que no res és segur a la muntanya, per més que – com ara és el cas, un allau inesperat – el risc es vulgui mesurar. Aleshores els vaig escriure aquest poema amb silueta de muntanya.
CAMINS DE MUNTANYA
A la expedició Andina del Club Muntanyenc de Sant Cugat
“Somiar ja és fer camí” Gaston Rébuffat
Més
enllà els
camins no
hi son però
cal trobar-los
Seran altres camins
construïts amb bon ofici
I quan més tard la neu els colgarà
restaran els vestigis eterns dins la memòria
d’aquells qui somiaven camins que no existien. Avui sento el dolor que em provoca la muntanya, i no li tinc rancor, ans el contrari, perquè “elles son allí” perquè els somnis dels aventurers les assoleixin. l’Adrià el Sergi, el Gerard i el Ruben ho van fer, van assolir el cim, van conquerir la seva fita sense pors i vivint el moment present. A ells vull dedicar-los aquest poema. GUARDA DE SOMNIS A l’Adrià, el Gerard, el Sergi i el Ruben La muntanya s’ha adormit de cop. Només queda el silenci. Aquella muntanya estimada arrabassa l’esperit mes no l’ànima. El seu amor, la seva naturalesa els ha dut més enllà dels confins. Recollim-nos en el silenci de la neu, i enlairem la nostra mirada com ho feren ells, buscant el cim que els esperava. La muntanya, ja per sempre guardarà els seus somnis.
