Com el Brexit, la iniciativa d'annexió a Sant Cugat és la suma d'un malestar i d'uns desitjos. Alhora, és un bon reflex del caràcter dels i les habitants de Bellaterra: s'arremanguen i es posen a treballar per Bellaterra.
El malestar generalitzat de la població és evident des de fa anys. Les diferents forces polítiques no hem estat capaces de revertir-lo i algunes l'han esperonat. És el resultat de manca de capacitat, d'interès i de visió de futur.
Els desitjos, els podem intuir, però són poc clars. S'ha apel·lat a l'IBI i al fet que Sant Cugat ja té una EMD amb un bon conveni. Més o menys clars, són legítims. I els responsables polítics hauríem de tenir-ho ben present. Una bona part de la política passa per generar un “somni” i treballar per assolir-lo. Però una bona part de la política passa també per gestionar amb seriositat.
Molta sort a la iniciativa. Em preocupa que estigui tan tintada de color polític. Crec sincerament que això posa en dubte el caràcter ciutadà i pot posar en perill un procés que s'ha presentat com administratiu i no polític.
Com a oposició, una part de la meva feina és qüestionar al govern sobre la gestió, claredat i equitat de la seva acció. És legítim que els governs busquin solucions, i això té un cost. És equiparable el tracte i el suport econòmic amb altres associacions o iniciatives des de i per Bellaterra? És un procés ciutadà per què s'assoliran les signatures o s'assoliran les signatures gràcies a la despesa de diners públics? Sabrem el cost final de tot això?
Si per contra és un procés polític o té un component polític, em preocupa que no es facin propostes polítiques concretes. I aquí és on veig el Brexit. Perquè sense propostes ni objectius, només es pot mostrar el malestar, però no les aspiracions.
Visquem on visquem administrativament, el que ens cal és una proposta seriosa i concreta de gestió del present i un somni pensat de futur per Bellaterra.
