Una hora amb la presidenta del parlament, Carme Forcadell

by | febr. 4, 2019 | Opinió

El passat dimarts dia 29 de gener vaig anar a fer teatre al Centre Penitenciari Mas d'Enric, a Tarragona. Aquesta activitat s'emmarca en un programa de col·laboració dels centres penitenciaris i l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC). Molts de vosaltres sabreu que fins aleshores la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, estava empresonada en aquest centre, per això vàrem demanar de veure-la, encara que fos per una breu estona i trametre-li el nostre suport i alhora la nostra indignació pel seu empresonament. El cas, però és que no va ser una breu estona sinó ben bé una hora llarga que estiguérem enraonant amb ella. Deixeu-me, abans d'explicar-vos del que vàrem parlar i de les impressions que en vaig treure, que us facin un breu relat de la nostra anada a Mas d'Enric.

 

Aquest centre fou inaugurat el 2015 pel President Artur Mas. Així resa en una placa, igual a les moltes que es veuen en altres edificis que han inaugurat els nostres presidents, i que vénen a simbolitzar una fita important. No sé si m'agradaria que el meu nom figures en una placa d'una presó. Perquè, deixem-nos d'eufemismes!, aquest, i tots els centres penitenciaris, són, ras i llis, presons.

 

L'edificació d'aquesta presó queda soterrada respecte al paisatge i les seves cobertes vénen a ser una mena de camuflatge amb llurs taulades polièdriques de color verd. Per arribar a la porta principal cal davallar per una àmplia escalinata poc elegant i sense rampa de mobilitat reduïda que ens afona ben bé uns 5 metres (si no més) per sota el nivell del pàrquing. El seu pati central encara queda uns 3 metres per sota d'aquest nivell. En els seus grans edificis esparsos, com naus industrials, es reparteixen els mòduls amb les cel·les dels empresonats, a més d'altres serveis i dependències. No hi ha vegetació, els patis són de formigó, amb algunes zones de sorral i una piscina a l'aire lliure de netedat cristal·lina, de 25 metres i de format competitiu, amb els passadissos ben assenyalats. Aquesta és la imatge del centre quan se cerca per Google, però no us dueu a engany. La realitat és ben bé un altre.

 

Des que accedírem al centre fins a arribar a la sala d'actes vàrem trigar ben bé ¾ d'hora. Calia identificar-se, passar els paquets per l'escàner, dipositar carteres, mòbils, claus, etc., en una taquilla, esperar que obrissin una porta corredora de ferro i vidre que es tancava darrere nostre per obrir una de nova, i així fins a 4 portes. Després travessarem un pati amb una tanca d'uns 5 metres d'alçada coronada per una concertina o tanca de filferro de ganivetes. Altres 2 portes de ferro corredores, no sense abans deixar els nostres DNI en dipòsit, és a dir que entrarem al recinte central indocumentats (i, a qui li cal el DNI en una presó si ja tenen el seu número els reclosos?). Ara només ens calia travessar un immens patí d'uns 700 metres de llarg fins a arribar a una nova porta de ferro, que ens va permetre d'entrar al teatre. No m'excediré més en aspectes descriptius. El que he apuntat abans n'és suficient per fer-se una idea.

 

Del nostre encontre amb la Presidenta Forcadell dir-vos que ens va explicar que rep moltes visites institucionals, però no pas d'amics perquè aquestes redueixen les hores de visita per rebre la família, no així les institucionals. Ens va comentar alguna picaresca d'amics que havien aprofitat una actuació artística tot afegint-se al grup d'intèrprets.

 

Li vàrem preguntar com es trobava en el recinte penitenciari i ens va dir que el de Madrid era millor perquè podien circular més lliurement per les instal·lacions, que aquí, per fer una cosa cal demanar sempre permís i esperar que vingui un funcionari a buscar-te, cosa que suposa força estona perquè hi ha manca de treballadors. Però, la proximitat amb la família és molt important i aquí la té a la vora: Sabadell , Xerta, i que amb les dones empresonades (a Mas d'Enric hi ha homes i dones) organitzava un munt d'activitats. Això apaivaga la tristesa del recinte.

 

Li vàrem preguntar si sabia quan la traslladarien. Tot feia pensar que seria el dia de la nostra representació, però no va ser així, cosa que ens va permetre d'estar amb ella. Ens va dir que semblava que seria el divendres 1 de febrer. Quan escric aquesta crònica encara no és divendres. Ens va explicar que, tot i el temps a presó, el que més la corsecava era la incertesa del judici. Des de l'octubre que s'havia anat especulant amb la data, però ara semblava que anava de debò i això la feia besllumar quelcom, ni que fos afrontar aquest judici esperpèntic i indigne que ha creat la justícia espanyola en connivència amb els polítics de torn.

 

Abans de començar a actuar, ens férem petons i jo la vaig abraçar amagant les llàgrimes, perquè calia fer teatre i donar als presos una estona de certa normalitat amb la nostra farsa russa. Un prometatge, d'Anton Txèkhov interpretada per l'Anna Pou i l'incombustible Jaume Pla que amb els seus 91 anys era allí, ple de vitalitat, fent costat a la Carme i disposat a fer de pretendent de la meva filla Natàlia Stephanovna. I els presos ens ho van agrair amb els seus càlids aplaudiments. Després, sortint de la presó amb el mateix ritual d'entrada, ens vam allunyar del centre amb el cor encongit.

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

Ignasi Roda: ‘Bellaterra i l’AP-7’

Ignasi Roda: ‘Bellaterra i l’AP-7’

“A Bellaterra hi ha un abans i un després de l’AP-7. El després va ser acostar-nos a tres punts cardinals: nord, sud i oest o el que és el mateix, a Girona i París, Tarragona i Murcia i Lleida i Madrid. Sortir de casa i arribar a aquests indrets, i els entremitjos, per autopista era (i és) tot un luxe. “

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: