L'artista plàstic Juan Luís Jardí va passar la meitat de la seva vida a Bellaterra. Va començar a pintar als 17 anys mentre vivia amb la seva família al barri, i conserva entre les relacions forjades durant la seva adolescència i primera joventut diversos artistes bellaterrencs com Ramon Codinach o Rosa Blanch.
A partir dels 22 anys, Jardí va marxar a viure a Barcelona, on va desenvolupar el seu talent i es va dedicar professionalment a la pintura. Ara, tot i que ja no viu a la capital catalana, Jardí segueix dedicant-se a l'art i ha fet exposicions internacionalment, en especial als Estats Units.
Amb motiu de la seva última exposició a la Galeria Mar de Barcelona, des del BellaterraDiari entrevistem Jardí per saber una mica més sobre la seva relació amb Bellaterra.
Tu ets d'aquí de Bellaterra de tota la vida?
Jo vaig néixer a Barcelona, però de ben petit, jo vaig venir amb tota la família aquí a Bellaterra. Quan vaig arribar a aquí jo tenia ja uns 6 o 7 anys i fins als 22 hi vaig viure. Llavors vaig marxar de casa i vaig anar al pis de Barcelona. Pràcticament des de llavors he viscut a Barcelona. La meitat de la meva vida l'he passat a Bellaterra i l'altra meitat l'he passat a Barcelona.
Quina relació tens ara mateix amb Bellaterra?
Bàsicament vinc a visitar a la família, especialment a la meva mare, i bé, doncs sempre saludo als amics. Són molts anys aquí. Abans venia a jugar al Club Bellaterra, però des que vaig marxar de Bellaterra tot el que feia aquí ja ho he deixat, i quan vinc aquí bàsicament vinc a visitar la família: ens reunim amb els germans a vegades a casa.
Quan vens aquí a Bellaterra t'inspires per les teves obres?
No, no… A veure: sí que he pintat alguns temes de Bellaterra, però si vinc a aquí és per temes familiars, bàsicament.
M'agrada molt el pop art de l'època dels anys 50 i 60, com l'obra de Robert Rauschenberg, de Kooning, Vesper-Jones, Andy Warhol, Edward Hopper…
Et dediques exclusivament a la pintura? Quin tipus de pintura fas?
Sí. Bé, a mi no m'agrada etiquetar, no m'agrada posar etiquetes a res. Segons els crítics d'art, és un realisme màgic; uns altres diuen que les meves obres tenen una influència del pop art nord-americà dels anys 50 i 60. I bé, són els temes que a mi m'agraden. La meva pintura té una influència molt retro i molt vintage, especialment de l'època dels anys 50 d'Estats Units, no?
Pintes quadres d'objectes molt específics com les famoses obres de pop art, a l'estil d'Andy Warhol?
No, no té res a veure. Tot i que a mi m'agrada molt el pop art de l'època, com l'obra de Robert Rauschenberg, de Kooning, Vesper-Jones, Andy Warhol, Edward Hopper… No té res a veure: ells tenen el seu estil i jo tinc el meu, però la meva pintura té molta influència d'aquella època i aquests artistes. I sobretot el paisatge, els costums i la música: tot el que es vivia a aquella època.
I això, a la Barcelona del segle XXI, quins llocs trobes que et puguin servir per desenvolupar aquesta pintura? Quines influències, quins àmbits et serveixen?
A Barcelona, concretament, n'hi ha. Pots trobar-te més llocs una mica retro que em poden atreure… A veure, a mi, bàsicament, el que m'interessa és la bellesa, i com pots saber la bellesa és molt subjectiva. I dins d'aquesta bellesa jo ho relaciono molt amb el que et dic, amb aquella època dels anys 50. I sobretot aquesta època però situada a Estats Units. Que també he pintat quadres de la mateixa època de París, per exemple, i altres ciutats d'Europa, però bàsicament se centren a Estats Units.
Vaig participar en una exposició d'artistes de Bellaterra, on hi havia el Ramon Codinach, Rosa Blanch, Jordi Guiu, Colom…
M'has dit que vas viure aquí fins als 22 anys. En aquella època ja pintaves?
Sí. La primera exposició la vaig fer als 17 anys, imagina't! Vaig anar a l'escola Tagore, que ara és el Ramon Fuster, i ja allà els professors em deien que m'havia de dedicar a la pintura, que havia d'estudiar Belles Arts i dedicar-me a això. I fins i tot vaig participar en una exposició d'artistes de Bellaterra, on hi havia el Ramon Codinach, Rosa Blanch, Jordi Guiu, Colom… Es va fer una a Bellaterra i una altra a Sant Just Desvern. Però d'això ara fa molts anys i les coses, al final, si no es treballen, es deixen, s'obliden i ja no es fa més. També vaig participar amb alguns col·lectius d'artistes d'aquí de Bellaterra. Això era a finals dels 80, suposo.
D'aquella època a ara, com creus que ha canviat Bellaterra?
Jo penso que no ha canviat molt en comparació amb altres pobles i ciutats. El que ha canviat molt, que jo ho coneixia molt bé, és el Club Bellaterra. Jo venia cada dissabte a jugar a front-tenis. I precisament el que no hi ha ara és frontó. Llavors ja, es va acabar l'interès per la meva part. Però hi ha moltes coses que segueixen igual: l'hostal Sant Pancràs, l'estació… Sí que és veritat que s'han obert alguns comerços que abans no hi havia, però per la resta veig que tot segueix bastant igual i m'alegra, perquè jo no sóc molt amic dels canvis: quan una cosa m'agrada, prefereixo que no me la canviïn.
Podries establir algun tipus de relació entre Bellaterra i la teva pintura?
Home, jo vaig començar a pintar aquí. Pintava a casa i tenia amics pintors d'aquí, diferents artistes. Ramon Codinach era molt amic meu, i altres artistes com Vilapuig, també. Clar, però jo treballo a una acadèmia a Barcelona, llavors tot el que és el meu cercle laboral era tot a Barcelona.
Com va anar l'exposició que vas fer a la Galeria d'art Mar de Barcelona fins el passat dia 21? Quin títol portava?
Aquesta exposició no tenia títol, com la majoria de les que jo faig. Les exposicions normalment no tenen títol, tot i que a algunes me l'han demanat. Per exemple, quan exposo a la Sala Rossinyol de Sant Cugat, sempre em demanen títol. Una la vaig titular 'Pròxima parada Wellobee', la segona, 'A tough place' i la última 'Silencio', i no fa massa es va fer una a l'Hotel Alàbriga, a Sant Feliu de Guíxols, amb el títol 'A date before', pel que et comentava que la meva obra es relaciona molt amb una època anterior. I la que vaig fer a Eivissa, a l'Hotel Pachá, que es deia 'Inquietudes'. Aquesta exposició última a Barcelona va anar sorprenentment molt bé, que sincerament no m'ho esperava, perquè tal com estan els temps per l'art, i en particular per la pintura… Però va anar molt bé, per sort. Va tenir moltes visites, a la gent li va agradar, amb un resultat molt satisfactori, i de vendes, que també és important, va anar molt bé. És una pintura molt identificable, amb un estil molt propi i una temàtica molt habitual dins el que jo solc fer. Hi havia paisatge urbà, amb un estil molt americà, molt “retro” i “vintage”, i alguns quadres més especials i inquietants. Perquè la meva obra resulta que és bastant especial, i alguns quadres són bastant inquietants.
M'agradaria molt fer una exposició a Bellaterra, seria una cosa molt sentimental per a mi
Hi ha elements que es repeteixen a les teves obres?
N'hi ha alguns que es repeteixen. Per exemple, el carroussel, un element que solc pintar sovint. A més, són carroussels pintats a paisatges i escenaris molt inconnexos, bastant anormals. També hi ha un altre element que és la repetició de la imatge, la figura que jo li dic desdoblada, dues, tres o fins i tot quatre vegades. I també hi ha un altre element que és la xurreria de la Sagrada Família de Barcelona, que la pinto on em ve de gust, a llocs molt surrealistes. I després hi ha un element que vaig començar a pintar fa uns anys i que penso que ja és característic a la meva obra, que són uns personatges enigmàtics que jo els hi dic “els nens-gat”, que són nens amb cap de gat, i que solen estar repartits per les meves obres.
Tens intenció de muntar alguna exposició aquí a Bellaterra en el futur?
Home, jo no ho descarto. A mi m'agradaria, i seria una cosa molt sentimental per a mi. Jo he viscut molts anys a Bellaterra i segueixo venint sempre almenys un dia a la setmana, li tinc molt d'afecte i quasi tots els meus amics són d'aquí, de l'època de nen i de jove. M'agradaria, estaria molt bé. No sé on, perquè aquí no hi ha galeria d'art, però es podria fer una exposició aquí o a Cerdanyola. No hi ha res en clar, però estic obert a fer-la, i per a mi seria una exposició molt emotiva.
