El camí verd, com que és planer, és ideal per caminar parlant i per intercanviar confidències amb les amigues. L'altre dia, el que parlàvem em va fer pensar en Dorian Grey, que com sabeu és un personatge d'Oscar Wilde amb un rostre que mai envellia. El pas del temps i de la vida només es reflectia al seu retrat. En tornar a casa, després de sopar vaig escriure el següent:
He observat vàries vegades que quan alguns homes s'enamoren posen l'objecte adorat en un pedestal. Normalment l'enamorament és deu a alguna faceta concreta d'aquest objecte estimat que els torna bojos. Després, quan es desencisen, deixen caure de cop a la seva adorada de dalt del pedestal sense cap pietat ni contemplació.
Quan un amic m'ha explicat que li ha passat això, m'han vingut sempre unes ganes de donar-li una bufetada i de trucar ràpidament a la desgraciada abandonada per dir-li: no ploris, per favor no ploris! No vessis ni una llàgrima per aquest carcamal! No ploris per un Dorian Grey.
En la novel·la, Dorian Grey s'enamora perdudament d'una jove actriu, Sybil Vane, i l'adora per el bé que actua, i fins i tot si vol casar. La pobra Sybil també s'enamora d'ell. Una nit ella actua fatal. La seva veu sona falsa, sense matisos….
Dorian enfadat i fastiguejat li diu: “has matat el meu amor. Jo t'estimava perquè eres meravellosa, tenies geni i realitzaves els somnis dels més grans poetes… Deu meu!, com he pogut mai estimar-te! Ja no ets res per a mi!”. Sybil intenta explicar-li que ja no podrà representar mai més bé cap obra, perquè, ara que està enamorada, tota la resta li sembla fals. La pobra Sybil no se'n sap avenir i tremola. La seva cara té una colpidora expressió de dolor i desesperació: “Dorian, no em deixis, no te'n vagis. No podré suportar-ho”
Però Dorian amb un absolut menyspreu li gira l'esquena i marxa. Les llàgrimes d'ella no l'entendreixen, li semblen melodramàtiques i fins i tot li molesten. Diu Oscar Wilde que “sempre hi ha quelcom de ridícul en les emocions d'algú que has deixat d'estimar”. I aquella nit, després d'aquesta monstruosa crueltat, quan Dorian va mirar el seu retrat, va veure-hi la primera ganyota horrible.
A mi no m'agradaria gens que em posessin en un pedestal. Tampoc podria estimar mai a un home que ho fes. Quina buidor! No, no, res d'adoració, res de pedestals!
Nenes, no sou escultures ni pintures ni teniu l'obligació de ser l'objecte d'adoració de cap Dorian Gray. Si volen adorar a algú que es comprin una estampa! Busqueu algú que us estimi per tot el que sou i això inclou també totes les vostres il·lusions i febleses. Busqueu un meravellós i càlid Pierre, com el de Guerra i Pau. Però això ja seria un altre capítol!
