Les tres darreres sonates de Beethoven

by | febr. 19, 2019 | Opinió

 

Mascareta de Beethoven Foto: Santiago Vila-Puig

 

 

 

 

Les meves xacres no són encara inconvenient perquè pugui anar amb l'Elisa a gaudir d'algun concert. És un habit que he practicat sempre i del que sincerament em costaria estar-me: m'agrada molt la música. A casa en sona sempre, triada d'acord amb el  moment: l'estat d'ànim i el pensament també compten. Les meves preferències son extenses, van de la música barroca, l'opera, la clàssica i la contemporània que faci sonar una orquestra o un solista, al jazz pel que sento especial predilecció.  

 

Escoltar música em suposa un gran goig, que arriba al màxim si és possible fer-ho en directe. La sensació de tenir a pocs metres un interpret de prestigi, veure'l davant un clavicèmbal, un piano o fent sonar qualsevol instrument de corda, metall o vent -no hi fa pas res- esdevé extraordinària.

 

Faig aquest preàmbul perquè recentment he tingut oportunitat de comprovar-ho una vegada més. El Palau de la Música va programar en un concert les tres darreres sonates de Beethoven, interpretades per Josep Colom bon pianista de casa nostra. Hi anàrem acompanyats de Sergi, un dels nostres néts.

 

Va valdre la pena, no va ésser cap sorpresa. Tota la música que va escriure el geni es d'una qualitat i força inaudites i d'entre ella les 32 sonates per a piano constitueixen un autèntic chef d'ouevre, com diuen els francesos. Al llarg de la meva vida he tingut ocasió d'escoltar-les repetides vegades, i sempre m'han impressionat fortament. La forma sonata, per un o dos instruments, el practicà amb assiduïtat i totes les que va escriure responen a un esquema i desenvolupament musical personalissim.

 

La seva genialitat superava de llarg els instruments de que disposava per poder exposar tot el que la seva ment prodigiosa concebia. El clavicèmbal l'hi quedava petit per poder expressar-se amb plaer, la seva música anava molt més enllà del que el seu temps i entorn li oferien. Ho deia sovint quan algú l'interpel·lava amb qüestions com ara aquesta:

 

-Mestre, la música que  vostè escriu costa molt de capir, se'm fa difícil entrar-hi.

 

Beethoven amb el seu habitual aire adust responia:

 

-Infeliç, que et penses que escric per a tu! Ho faig pensant en les generacions futures.

 

Per això va rebre amb satisfacció la notícia de que un nou instrument, el Piano forte que es començava a construir en aquell llavors, anava prenent peu i guanyant adeptes. Les seves obres tindrien, per fi, un mitjà en el que podrien ésser interpretades amb tota la grandiositat que la seva ment prodigiosa les havia capit.

 

Les sonates que Josep Colom va programar la setmana passada a Barcelona, les tres darreres ( la 30 op.109, la 31 op. 110 i la 32 op. 111),són obres monumentals de les que va oferir una versió formidable. Foren escrites en la última dècada de vida del compositor, marcada per un seguit de fets negatius que junt amb la seva sordesa -ja gairebé total- el portaren a viure dies de fort neguit i angoixa, que és tradueixen, no hi ha dubte, en el patetisme i profunditat de les obres d'aquest període: la Novena Simfonia, les Variacions Diabelli i els cinc últims Quartets.

 

Vols llegir més…?

“La gran riuada”

“La gran riuada”

Tenia 9 anys. Plovia a bots i barrals. Encara érem a Bellaterra. Aleshores les vacances escolars acabaven a finals de setembre, quan llavors, es feien les maletes i tornàvem a Barcelona. Era un 25 de setembre i era un dimarts.

“Bellaterra monàrquica? En motiu de la mort d’Elisabet II”

“Bellaterra monàrquica? En motiu de la mort d’Elisabet II”

Bellaterra va ser fundada sens dubte per monàrquics i les seves maneres de fer les podríem titllar com gestores d’un petit reialme que s’havia constituït per reial decret – valgui la redundància – amb la permissivitat del moment d’una administració local, Cerdanyola del Vallès, que maldava per gestionar un poble que en qüestió de 30 anys havia passat de la pagesia a la indústria.

“La Festa Major ‘en minúscules'”

“La Festa Major ‘en minúscules'”

Però, per què la nit del divendres ha desaparegut? Cóm és que els joves no hi eren a la nit jove? Per què la única nit de la festa es va acabar a les 2 hores…? Ja no es fan des de fa temps les Gincames del Grup escolta o la Gincama Motor. Tampoc es fa el concurs de Pintura Ràpida ni tantes altres activitats que donaven joc, dins una mateixa franja, a que els veïns de diferents edats tinguéssin l’agenda “plena”.

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: