Un xalet que va ser una escola

by | febr. 27, 2019 | Opinió

No fa gaire dies us parlava de la casa pairal dels Uribe o, per ser més exactes, de la casa que la Mª Lluïsa Fàbregas va heretar del seu pare, i que, casada amb l'Agustin de Uribe y Salazar (de noble nissaga castellana), esdevingué, amb llur nissaga, Ca'ls Uribe del capdamunt del carrer Sant Pancràs. Fou aquella una crònica nostàlgica i, en certa manera trista, perquè anunciava l'enderroc de la casa.

 

Avui no us vull parlar d'un enderroc, però si d'una altra casa que la meva tia Mª Lluïsa Fàbregas també va heretar del seu pare Joan. I us en parlo perquè ha deixat de ser de la família Uribe i, per analogia, de la gran família Fàbregas, “La Fabregada”, com diu el meu cosí Agustí, formada per 18 néts del “Juanitu” i la Maria, i dels quals en quedem 14.

 

Així és! I, què té de peculiar aquesta casa o xalet, com solien anomenar antigament a Bellaterra les cases, que sigui mereixedora de ser esmentada? Ben senzill. Aquest xalet fou la primera seu de l'Escola Tagore l'any 1956. Està situada al carrer Miquel Servet i es distingeix, com podreu veure a la fotografia, per un castanyer que dóna la benvinguda.

 

Parlar d'aquesta torre i alhora despertar els meus records, tot és u. Han passat ben bé 36 anys de la darrera vegada que hi vaig entrar, però us la puc descriure amb pèls i senyals. Al costat de la porta principal hi ha un porxo obert que, en el seu dia, la mare (la Mª Rosa Fàbregas) i el Ramon Fuster, fundadors de l'escola, van tancar per ampliar el despatx. Un petit rebedor ens porta a la sala de la llar de foc, curiosa sala perquè queda ben bé en una zona de pas. A la dreta de la llar hi trobem les escales que s'enfilen al pis de dalt i a l'esquerra una porta que dóna a un petit distribuïdor des d'on podem accedir a l'office i a la cuina amb un rebost generós. Cap a l'esquerra anem a una habitació que va ser el despatx de direcció del Sr. Fuster, i un bany. Ja a la dreta, trobem l'escala que davalla al pis de sota.

 

Si tornem a la sala de la llar de foc, veurem una ampla obertura que dóna al que originàriament seria el menjador i que durant l'escola fou classe i menjador alhora. Ai d'aquell arròs amb llet que m'obligava a menjar la senyoreta Anna Maria…! Com li puc dir que, malgrat la seva insistència, em segueix desagradant, i molt! Però, seguim amb l'itinerari. En aquesta sala-classe-menjador hi ha una porta d'armari d'obra on ens amagaven i una altra porta que dóna on el senyor Fuster hi tenia el seu despatx.

 

Oposada a la llar de foc hi ha una petita habitació que en l'esperit de l'arquitecte havia de fer les funcions de despatx, potser del senyor Fèlix Estrada, el seu primer llogater, i que, ves per on, durant l'escola va ser precisament això, un despatx, però de secretaria, amb la Dolors Alterachs i la Carme Ros, esposa del Ramon Fuster.

 

Ja enfilant-nos per l'escala, no massa ampla per cert, arribem a un distribuïdor que recull 5 portes. La de davant, de vidres que en diuen monolític translúcid, dóna al bany. Les altres donen pas a les habitacions força generoses, especialment la que queda damunt del despatx de sota i que s'obre a un balcó situat sobre el porxo. Totes quatre van ser aules.
 

 

Tornem a davallar l'escala i ara em ve al record la caiguda del Senyor Sala, l'Emili Sala, quin gran mestre! Estàvem fent un examen i de cop i volta es va alçar fent tentines, va sortir per la porta i, tot seguit un cop sec. Corrents, sortírem de la classe i el vam veure doblegat, com un manyoc, al fons de l'escala. Tot van ser crits i nervis. Per sort, no va passar res, llevat dels cops de la caiguda.
 

 

Tornem avall! Ara agafem l'escala del costat de la cuina, la que va al pis de sota, potser encara més estreta que l'altra, i que ens porta a un passadís curt, amb una habitació petita a mà dreta, que li dèiem La Tomba. Allí hi vaig passar hores i hores fent anar el ciclostil, i, abans d'això, confessant els meus ingenus pecats d'infant al pare caputxí Francesc Xavier. Al final del curt passadís, a mà esquerra, arribem a: una sala gran, un bany i una habitació. Originàriament, aquestes dependències del pis de baix estaven destinades al servei i possiblement la sala gran devia ser el safareig i planxador. Durant l'escola, va fer les funcions de sala polivalent, on es menjava en unes taules llargues que es plegaven pel mig i després s'ancoraven a la paret per poder fer música, teatre o el que calgués. Recordo la gran tragèdia nadalenca que vàrem representar amb un munt de morts de la cort d'Herodes i un Sant Josep que va desaparèixer a la segona representació perquè, segons va dir la Mare de Déu, havia anat a buscar llenya. En aquella sala fins hi van arribar a posar un torn que connectava amb la cuina. Quina modernitat!
 

 

El petit passadís també dona a la porta de punt que mena a la gran esplanada del jardí que ben aviat es va transformar en pista poliesportiva, amb unes àrees d'handbol de dubtosa homologació. Quin gran triomf el nostre quan ens van asfaltar el pati, van plantar les porteries i ens van pintar les línies perimetrals i d'àrea. Aquell pati era l'Àgora de l'escola, on celebràvem totes les festes.

 

Des del pati s'accedia al que originàriament era la carbonera i el llenyer i que, en temps d'escola, va ser el magatzem del “potro” (poltre), el maleït “plínton” (plinto) i les “colxonetes” (matalassos). Maleït, sí, perquè sempre se'm va resistir. El professor de gimnàstica de torn va fer instal·lar una corda que penjava d'un ferro ancorat al capdamunt de la casa, just al costat del balcó de l'habitació de dalt. Ai, també de la corda! I, ai, també de la imprudència! Perquè més d'un cop vaig davallar, guarnit de rei o de Pep Fumera, per les festes de Nadal.

 

Doncs, sí, aquesta torre va ser la nostra escola i ben aviat sabreu de la seva importància quan surti publicada la biografia d'en Ramon Fuster que el Genís Sinca està enllestint. Potser per Sant Jordi? Potser. Allí hi trobareu tot un capítol on es descriu aquell bell projecte pedagògic.

 

Si mai passegeu pel carrer Miquel Servet i us hi fixeu bé, veureu que al seu costat hi ha una altra torre, i que també era dels Uribe, que li és bessona. Quasi podríem dir que es regeixen pel patró de les cases parellades, però sense estar enganxades. També veureu la ceràmica commemorativa dels 50 anys de l'Escola Tagore en un dels pilars de l'entrada. Tant de bo que no la treguin els nous propietaris, nous veïns de Bellaterra que entraran a viure-hi i que segurament sentiran els ecos de les rialles dels nens i nenes que emplenaren aquest xalet, que ben aviat se'l faran seu, com nosaltres, els alumnes del Tagore, ens el vam fer nostre durant molts anys. Potser només un prec: conserveu el castanyer, perquè quan les castanyes surten, si pareu bé l'orella, sentireu una cançó que en Josep Crivillé i jo vàrem compondre pels infants: “Que torri castanyes que en volem menjar!”.

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

Ignasi Roda: ‘Bellaterra i l’AP-7’

Ignasi Roda: ‘Bellaterra i l’AP-7’

“A Bellaterra hi ha un abans i un després de l’AP-7. El després va ser acostar-nos a tres punts cardinals: nord, sud i oest o el que és el mateix, a Girona i París, Tarragona i Murcia i Lleida i Madrid. Sortir de casa i arribar a aquests indrets, i els entremitjos, per autopista era (i és) tot un luxe. “

0 Comentaris

0 Comments

Trackbacks/Pingbacks

  1. OPINIÓ | "Reflexions sobre el Club" - BellaterraDiari - […] a Bellaterra el 1951, quan jo tenia 1 any d’edat. Vaig tenir la sort de ser alumne de la Tagore i amb els amics…

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: