Hi hagué un temps que Bellaterra era un feu de gossos. No parlo dels gossos que borden darrere els murs de les cases sinó d'aquells que campaven al seu aire pel carrer i tots sabíem de quines cases venien.
Hi hagué un temps que els gossos no portaven xip, ni s'havien de dur amb morrió i corretja. Va ser amb la normativa, i per tant l'obligatorietat, que els amos controlessin els gossos, a finals del segle passat, que vaig decidir de no tenir cap més gos a casa.
Les cases on he viscut mai han estat tancades i per tant és difícil retenir un gos. Quan el meu fill porta el seu, és un neguit pensar tothora que les portes estiguin tancades. Un cop el meu cunyat va portar el seu impressionant gos de Moçambic, de nom Bruc i de raça Rhodesian Ridgeback, un d'aquells gossos que es feien servir per a caçar lleons. No patiu, era un sant baró. Doncs bé, un dia, quan el meu cunyat va venir de visita a casa, es va escapar. El disgust va ser majúscul i ell i tota la família vàrem emprendre la recerca. Déu n'hi do!, el que va durar. Per sort el vàrem trobar, vull dir, el va trobar, el cunyat, després de fer-se els carrers de Bellaterra, munt i avall a peu i en cotxe. Malauradament, però, i temps després, el pobre gos va morir perquè, pel que sembla, no es va aclimatar.
El primer gos -recordo- que va arribar a casa va ser la Chita, una petita gossa petanera que el pare va portar de Barcelona dins d'una cistella lligada al seient del darrera de la seva moto NSU. Ai, aquella moto! Segur que el Santiago Vila-Puig la podria incloure en el catàleg de vehicles del seu record. En el meu, de record, ja hi és, desada i ben desada.
La Chita va ser una gosseta que portava de corcoll tots els gossos de Bellaterra, i no pas per la seva concupiscència sinó perquè era molt vulnerable, sobretot a mans, perdó, vull dir a potes del Dic, el gos de la telefonista, que no la deixava tenir altres relacions. El Dic era també un gos petaner d'ascendència salsitxa. Pel cap baix, la Chita va parir tres o quatre vegades, i unes camades nombroses. Ho feia al fons del garatge de casa i a cada nou part, temíem per la seva vida.
Després de la Chita van venir molts altres gossos i, no cal dir, aquest vessant familiar de tenir gossos l'hem practicat tots els Roda. Només cal llegir la dedicatòria de l'article. Més d'una vintena de gossos han format part del nostre nucli inicial i el de cadascú.
També, com a casa, moltes altres nissagues de Bellaterra d'aquells temps quan els gossos la campaven, en van tenir una bona colla que van formant part de la família i, en certa manera, com he dit abans perquè tots ens coneixíem, de les famílies dels altres. És per això que crec que els gossos d'aleshores formaven part del cens Bellaterrenc i bé es mereixen aquest petit homenatge.
Ara els gossos estan tancats a les seves presons d'or, o així ho creiem perquè pensem que ja en tenen ben bé prou amb el jardí de casa. Però no és així. Els jardins no deixen de ser una gàbia i als gossos cal treure'ls i passejar-los, perquè si no esdevenen més agressius. Cal que es relacionin amb els veïns humans i també amb els de la seva espècie.
Tots els gossos de la família que figuren a la capçalera tenen la seva història, com segur la tenen els de molts veïns. Jo us convido a que l'expliqueu i demano a BellaterraDiari que aculli aquestes quadrúpedes històries que, segur, ens faran sentir més dignes de pertànyer al món animal.
