No ens quedem indiferents als senyals que ens arriben dels qui es creuen posseïdors de l’absoluta veritat. L’absoluta veritat no existeix, sí en canvi aquella veritat composta de petites veritats que conviuen sense fer-se mal. Els meus amics que no creuen o no conceben una Catalunya independent són tan importants com els meus amics que hi creuen. Entre nosaltres arribem al convenciment que cal conviure amb les dues maneres de pensar i veure les coses.
Aquesta és la veritat que cal defensar. I cal defensar-la des de l’exercici de la democràcia, és a dir des d’un govern que emani del poble i que, no sempre, per no dir mai, ens és comú. Per això tant uns com altres defensem la fórmula de la consulta, la fórmula del vot com a manera de dilucidar les nostres diferències. Acceptem aquest exercici i acceptem el seu resultat, tot i que aquest no ens sigui favorable. Després, el temps ens dirà si el poder que s’atorga als escollits ha estat ben o mal emprat.
Sabrem si les promeses esmerçades s’han acomplert, o si s’ha lluitat per acomplir-les, car no sempre els resultats, i això és bo, permeten als guanyadors exercir sense la guarda dels que pensen de manera diferent. I, si bé cal ser mesurats a l’hora d’imposar unes idees, també cal ser-ho a l’hora d’oposar-s’hi. Perquè ni els que guanyen poden exercir el seu poder des de la impunitat, ni els que perden poden oposar-se només amb la finalitat de destruir la governança per, així, aspirar al poder.
Baixeu del llimbs, polítics, i arraneu-vos amb el poble, sigueu poble. I així, amb la certesa que cada ésser humà és diferent, busqueu aquelles complicitats i guieu-les des de la saviesa, no pas des de l’insult i el menyspreu. No pas des de l’esclafament de la llibertat de pensament sinó des de l’acceptació de la diversitat de les idees que tenen per bandera el respecte i la no violència.
