Impressions a Waterloo

by | abr. 12, 2019 | Opinió

De tornada de Waterloo, un xic cansat per un viatge que ha començat accidentat, amb un retard de tres hores en la sortida de l’avió (maleït relé!) i que ha condicionat tota l’agenda del dia, m’assec davant l’ordinador per esgrafiar alguns sentiments que m’he endut de La Casa de la República

 

 

Era a Waterloo per presentar la candidatura al Senat de Junts per Catalunya de la que formo part, acompanyant a la Meritxell Lluís i al Lluís Puig per la demarcació de Barcelona. Els qui em coneixen potser es preguntaran d’aquest meu pas polític i sols els puc dir que el meu desig era que els partits s’haguessin presentat a les eleccions espanyoles com un sol cos independent, tal com promovia La Crida. Això no ha estat possible. Tot i així, i perquè el Toni Morral m’ho va demanar, vaig acceptar ser candidat des del meu perfil tossudament independent.

 

 

Érem, doncs, a Waterloo per això, però al retard ja esmentat s’hi va afegir la notícia dels nous imputats pel jutjat 13 de Barcelona, cosa que alterava substancialment la pretesa senatorial en favor de la més punyent i decebedora notícia del nou gir de la justícia espanyola. Tot i així, l’acte el vàrem fer, fent-nos costat el President Carles Puigdemont.

 

 

Ja a casa, no puc deixar de pensar en ell, el President, i el cert és que m’han colpit els seus ulls, que amagaven una tristor i alhora un profund cansament. Això de l’exili, i sense la més mínima intenció de comparar-ho amb la situació dels presos polítics, no deixa de ser una mena de presó. Hi ha en tot acte que limita, que ens subjecta (d’aquí el mot) els nostres moviments, d’una manera o altra, que fa que ens sentim presoners.

 

 

En la seva mirada s’endevina una feina feixuga, perquè, vulgueu-ho o no, i crec que així ho entén ell, s’ha carregat a les espatlles el futur del país. Ha acceptat el paper de demostrar tothora la justícia de la causa de Catalunya, que m’és comuna, per mantenir-la viva a Europa i a tot el món. Compta amb un bon equip i el suport de molts que reclamem el dret a decidir, però els homes i dones, quan ens trobem lluny de casa nostra, ens enfrontem als nostres reptes de manera solitària.

 

 

La Casa de la República és un plató on es generen constantment notícies  i esdeveniments per mantenir viu l’interès dels mitjans de comunicació que són els que difonen les notícies i fan de caixa de ressonància per acompanyar totes les accions que es puguin emprendre: contactes, viatges, conferències, etc. D’allí han sortit un munt de missatges d’una maquinària que no es pot aturar perquè la causa no es refredi. Vivim una era tecnològica capaç de liquidar una reivindicació justa i necessària després d’haver-la espremut al servei d’un interès corporatiu.

 

 

M’hauria agradat parlar amb el President tot fent un cafè i de manera relaxada, i crec que a ell també li hauria agrada de dedicar-nos més temps i trencar amb la seva exigent agenda d’altaveu de la causa. Possiblement ho deu fer a hores comptades, no ho sé, allí, a la Casa de la República, un xalet molt acollidor i tranquil, alterat ara pel frenètic moment que vivim. Un lloc que l’hem de tenir com a referent, com quan aleshores, a la Guerra Civil, l’exili de molts va mantenir viva la causa de la llibertat. 

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

Ignasi Roda: ‘Bellaterra i l’AP-7’

Ignasi Roda: ‘Bellaterra i l’AP-7’

“A Bellaterra hi ha un abans i un després de l’AP-7. El després va ser acostar-nos a tres punts cardinals: nord, sud i oest o el que és el mateix, a Girona i París, Tarragona i Murcia i Lleida i Madrid. Sortir de casa i arribar a aquests indrets, i els entremitjos, per autopista era (i és) tot un luxe. “

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: