Un cop superada la síndrome d'eleccions és bo reflexionar sobre tot el succeït. Pel que fa a les eleccions municipals i europees, savis té l'església que sabran sospesar els resultats i fer-ne l'anàlisi corresponent. Per la meva part, i com que vaig ser candidat al Senat, m'he entretingut a analitzar el meu pas per aquest món d'eleccions i fer les meves reflexions pertinents i que ara vull compartir perquè crec que cal destriar el blat de la palla o, tanmateix, saber per on naveguem.

 

 

Més sovint del que ens pensem utilitzem paraules donant-los un significat suposat sense valorar la transcendència del mot. En el cas de pantomima l'associem al mot mim, és a dir art escènica de representar emocions amb gestos i en silenci. La pantomima esdevé quan s'incorpora el so a la mímica i, a poc a poc, va derivant cap a altres gèneres teatrals, com, per exemple a Anglaterra, incorporada al teatre musical. A Catalunya tenim exemples brillants d'art pantomímic, com Els Joglars o Els Comediants, per citar-ne alguns. Quasi sempre, per no dir sempre, la pantomima l'associem al fet burlesc, a la ridiculització d'una història o d'uns personatges, per fer riure el públic.

 

 

Titllar de pantomima el paper dels senadors en les recents eleccions no pretén ridiculitzar aquests, sinó més aviat els partits que es veuen forçats a incorporar-los en les seves campanyes electorals estatals. Aquest “forçats” ve determinat per l'existència d'una institució, el Senat, totalment desprestigiada a ulls de la societat i que, en la seva creació, s'havia plantejat com una Cambra representativa del mapa autonòmic sorgit de La Transició i que ha esdevingut la representació de la destrucció d'aquest mapa, amb l'aplicació del 155 a Catalunya. Quin desgavell!

 

 

Però tornem a allò de la pantomima. En primer lloc perquè, d'entrada, els partits presenten els seus aspirants a senadors en la mateixa taciturna que els seus aspirants a diputats, és a dir, presentant-los com una llista. Aclarim-ho, doncs. Les candidatures a senador són nominals, és a dir que el votant pot triar el seu senador sense estar obligat ni a triar els del seu partit ni a votar-ne forçosament a tres. És a dir, un votant d'esquerres o de dretes pot triar un senador de dretes o d'esquerres, simplement perquè el considera més ben preparat o perquè hi tenen una afinitat. No existeix un ordre preferencial. Els tres candidats que com a màxim presenten cada partit tenen la mateixa rellevància. Vull afegir a això un fet determinant: així com a les llistes del Congrés la baixa d'un candidat suposa l'ascens de qui li ve al darrera, en els senadors la baixa d'un d'ells està coberta pel seu suplent assignat. I vet aquí que aquesta informació no apareix a les paperetes de votació. És a dir que, en el suposat que un “hom” voti un senador i aquest es vegi forçat a deixar el seu escó, el seu substitut pot ser algú que, a aquell “hom” que va votar el seu senador preferit, no li plagui gens el substitut. Sorprenent, oi?

 

 

Però, seguim amb la pantomima. Durant la campanya electoral els partits transformen en invisibles els candidats a senadors, és a dir, que no participen en els actes i, si ho fan, és a l'ombra dels caps de llista del Congrés o fins i tot, i aquest cop per l'excepcionalitat del moment, a l'ombra dels caps de llista de les properes municipals. No tinc constància de cap mena d'acte relacionat amb els senadors ni cap exercici pedagògic per informar els electors sobre el seu propòsit en el Senat ni les seves idees polítiques. Els releguen a la pantomima de ser-hi i prou.

 

 

Sí, ja sé que molts direu i pensareu que els candidats estan sotmesos a la disciplina dels partits que representen, però torno a dir que la tria dels candidats es fa (o s'hauria de fer) en funció d'un perfil personal, ja que la votació és nominal. No és d'estranyar que alguns d'ells no combreguin del tot amb certs postulats del partit, però que hi siguin perquè l'objectiu que es persegueix els és comú, i més encara en les circumstàncies actuals on partits de dreta i esquerra comparteixen aspiracions independentistes.

 

 

Sobtadament, però, i a cinc dies de la votació, comencen a aparèixer piulades (o Twitter, o tweet, o tuïts) i WhatsApp i articles alertant de la necessitat de votar una sola llista. Fixeu-vos que torna a aparèixer aquest concepte de llista. Les alertes es disparen per desenvolupar una campanya en favor dels senadors de manera viral, això sí, sense que cap d'ells faci acte de presència i doni la seva opinió en cap dels mítings finals. No fora cas que algun d'ells es despengés demanant el vot de manera personal. Aquest neguit, ara per ara, és endebades, ja que els votants en general estan induïts pels partits per la idea de llista i per la pertinença ideològica dels aspirants a senador als seus postulats. Això farà que, per inèrcia, la ciutadania tendeixi a votar els senadors del partit que voten en l'urna del Congrés.

 

 

Com veieu, la pantomima està servida i encara s'agreuja més quan, molt sovint, sentim els representants dels partits que postulen per un sistema electoral de llistes obertes, és a dir aquelles on els votants poden determinar l'ordre de preferència dels candidats. I és precisament en una votació on els votants poden triar les seves preferències, la dels senadors, on s'evidencia la contradicció. Vaja, una facècia!

 

 

Davant d'aquesta pantomima només hi caben dues solucions, o bé esborrar del mapa aquesta cambra gens representativa i que xucla un munt de diners (això mereixeria un capítol a part) o bé defensar la tria nominal i que els partits fessin entrar en joc els candidats, fins i tot amb la contradicció de què es poguessin promocionar personalment davant els que li són companys de campanya. La confrontació donaria rellevància a la figura senatorial perquè, al cap i a la fi, si un es presenta per a ser senador, és perquè ho vol ser, no trobeu?

 

 

Aquesta lectura és la que extrec després de la meva experiència com a aspirant a senador en la formació de Junts per Catalunya, a la qual he d'agrair la seva confiança. No cal dir que, com a dramaturg, hom pot fer moltes lectures i fins i tot utilitzar la vivència per a crear un espectacle, qui sap! Podria ser un musical o, fins i tot, un vodevil. En tot cas la pantomima hi jugaria un paper molt important.

 

 

Ignasi Roda Fàbregas
Dramaturg
Aspirant a Senador per Junts per Catalunya, el 28/4/2019

 

 

Pantomima es un subgénero dramático del mimo y el mimodrama que consiste en representar una historia mediante la mímica,[1] sin diálogos ni palabras, es decir apoyando la narración con expresiones, gestos o movimientos corporales.[2] [3] [4] Asimismo da nombre a un subgénero dramático de la comedia musical británica que narra historias tradicionales navideñas y del folklore, en un espectáculo infantil acompañado de música y danzas.[5]

[1803; mateix origen que pantomim]

f 1 TEAT Representació escènica muda que es basa en el gest i en l'expressió corporal.