Algú m'ha dit: “de fora vingueren…” i no és pas cert. A Bellaterra tots hem vingut de fora. Els de la terra eren els dels masos de: Can Domènec, Can Miró, Can Fatjó dels Aurons, Can Fatjó del Xiprer, Can Magrans, etc.. Pel que fa a aquesta terra, no és de Bellaterra fins que algú la va batejar com a Bella-Terra, fa 90 anys. Aleshores els nostres avis (besavis i rebesavis ja per a molts) la van colonitzar. La terra, però, diuen, és de qui la treballa. Ningú que va arribar va treballar la terra sinó que van erigir cases que, al capdavall han esdevingut la raó del que es reclama: el dret patrimonial.
Uns quants romàntics i seguint les petjades dels nostres predecessors, he mirat de construir un patrimoni cultural propi que és, al capdavall, el que dóna identitat als pobles. Les cases s'enderroquen, les idees perduren. M'he entestat a creure que Bellaterra podia ser una comunitat aliena a les picabaralles polítiques, als interessos de partit. Que, per la seva configuració i el seu reclam era un lloc de pau amb una personalitat pròpia esdevinguda del tarannà dels qui l'habiten, de tots i cada un d'ells. Era això el que creia.
Algú ha fet creure que aquesta idea és desfasada i que els qui la defensem ens hem tancat en banda al progrés. Quin progrés? El cert, però, és que no hem sabut mostrar o explicar aquella Bellaterra generosa i rica en iniciatives on es va fonamentar el seu creixement. No hem sabut crear el pont de connexió amb les noves generacions, entretinguts, segur, en mirar-nos massa el melic i creure que som el centre del món.
La Bellaterra de postguerra va esdevenir una bombolla on els idearis campaven al seu aire i l'autoritat del moment mai no hi va actuar, segurament perquè existia un paraigua obert per unes quantes personalitats bellaterrenques afins al règim. Sota d'aquell paraigua els d'idees contràries hi van trobar un marc d'actuació que, això sí, se circumscrivia a les poques famílies que hi vivien.
Més tard, Bellaterra va viure el declivi per l'abandó de l'empresa promotora i perquè l'Ajuntament de Cerdanyola no va saber entomar la responsabilitat que li pertocava. Una deixadesa que va anar creixent amb els anys fins a l'arribada de la UAB. En aquell moment Bellaterra podia haver tingut un punt d'inflexió, però la gran majoria de residents van viure d'esquena a la transformació i només alguns van impulsar una consulta (1977) per esdevenir una ELM (Entitat Local Menor) que, això sí, van secundar un 92% dels seus habitants, és a dir 757 veïns dels 884 que érem aleshores. La Unió de Veïns va seguir essent l'entitat que batallava, no sense desesper, amb un Ajuntament força autista.
I arribats als anys 90 esclata el moviment Segregacionista i tota la dinàmica bellaterrenca es posa a girar entorn d'aquest fet, i així fins als nostres dies. 30 anys (dels quals 9 des de l'EMD) que portem de brega i no n'hem tret gaire cosa.
I ara, vistos els resultats de les eleccions, hem de preparar-nos per a un període d'enfrontaments més virulents, amb dues forces als governs (Ajuntament i EMD) ben oposades i disposades a guerrejar, puig el PSC, de temps, ja es va declarar en contra d'instaurar l'EMD i no acceptarà cap mena d'ultimàtum (llegiu canvi de municipi o conveni generós, etc.) i GxB instal·lats en l'enfrontament perpetu des de fa 9 anys.
És lògic que els que vàrem viure una “Bellaterra, bona gent!”, com deia l'eslògan molt abans que en Quim Farré popularitzés l'expressió, tinguem la sensació de pèrdua de personalitat. Molts s'han entestat a qualificar-nos d'immobilistes, de tancats. Sembla una contradicció si repassem les nostres trajectòries al servei de la comunitat, però contra les percepcions és difícil de lluitar.
Tot plegat em porta a recordar el poema de Joan Maragall Oda a Espanya per parafrasejar el seu darrer vers i dir:
“Has desaprès d'entendre an els teus fills? Adéu, Bellaterra!”
