Fa uns dies ens va deixar el Josep Barneda. Molt sovint aquest eufemisme s'utilitza per indicar que algú ha mort, però quan aquest algú, com el Josep, ha estat un còmplice teu a l'hora d'empescar-se una bella idea, aleshores dius amb totes les lletres que: ens ha deixat! M'explicaré.

 

 

Fa una colla d'anys, parlo del 1990, quan el teatre a Bellaterra era una mena de complicitat veïnal i es feia extensible per moltes cases, amb performances i representacions de petit format (us convido a llegir el llibre de Bellaterra) que es feien dins les cases, els Barneda i un servidor ens vàrem empescar de fer una representació d'un Don Juan Tenorio a casa seva, concretament el 10 de novembre d'aquell any. I, a quin racó de la casa dels Barneda la vaàrem fer? Doncs al garatge, un espai molt ampli on no només hi guardaven els cotxes. Allí, en aquell entorn tan insòlit, vàrem dibuixar un mapa de la història del nostre Don Juan.

 

 

Les escenes es succeïen en diferents indrets i el públic es desplaçava seguint la història. Però l'escena culminant va ser la del final, quan l'estàtua de don Gonzalo de Ulloa, pare de doña Inés, es presenta davant del Tenorio. Va ser una escena inoblidable perquè la vàrem desenvolupar situant el públic al fons del garatge i fent aparèixer la figura del difunt per la porta del garatge que s'obria lentament i a contrallum dels fars d'un cotxe que teníem aparcat a l'exterior. La llum, la música i una màquina de fum van crear un moment fantasmagòric difícil d'oblidar. Jo crec que, de totes les representacions que La Inestable va fer en aquells temps per les cases de Bellaterra, aquesta va ser potser la més especial, si més no jo la conservo amb un amor especial.

 

 

És indefugible, doncs, que associï els Barneda amb aquella aventura escènica. Ara el Josep ens ha deixat a molts, però amb la seva bonhomia ha deixat escrit un bocí d'història de Bellaterra. Perquè, creieu-me, la història dels pobles, de les comunitats, no la fan els polítics ni els reis ni els rics, sinó el tarannà dels seus habitants i el seu esperit, com el dels Barneda, que ens imbueix a tots.

 

 

I, malgrat que ens has deixat, Josep, no te n'aniràs mai dels nostres cors.