El 28 de març de 1939, el vaixell Stanbrook, un vell carboner capitanejat pel capità Archibal Dickson va poder escapolir-se del port d’Alacant amb vora 3.000 persones que fugien de les represàlies de l’exèrcit franquista, posant rumb al port d’Orà.

 

 

80 anys després vaixells d’ONGs amb més de 400 persones rescatades s'han trobat en mig del Mediterrani esperant un port d’acollida. El destí que els esperava als 3.000 refugiats espanyols del 39 va ser divers i la immensa majoria foren atesos de mala manera, retenint el vaixell a la rada del port una colla de dies i, després, molts d’ells van acabar fet treballs forçats o apuntats a la Legió Francesa. Fugir d’una guerra per caure a una altra guerra. 

 

 

El destí de les persones que han recollit i salvat els vaixells l’Open Arms i Metges Sense Fronteres és del tot incert, i, tot i que la justícia italiana ha autoritzat el desembarcament, la realitat és que els refugiats han estat a la deriva. 

 

 

En el muntatge teatral que enguany he fet amb els alumnes de sisè de l’Escola Estel Guinardó de Barcelona, hem rememorat els fets de l’Stanbrook i això ens ha fet reflexionar, als alumnes i al públic, a través del teatre, sobre el moment actual dels refugiats. Aquella història de fa 80 anys ens ha servit per entendre millor el que està passant en aquest suposat i idíl·lic mar Mediterrani. 

 

 

La història ens hauria de servir per ensenyar i comprendre, però els Estats tenen altres prioritats que no pas la de recordar i aprendre. L’obra que vàrem muntar l’escola acabava amb aquest cant:

 

COR

No, no, no defallirem!,

d’esperança es viu i no la perdrem.

No, no, no defallirem!

Per un somni de pau lluitarem.