Passa vint-i-quatre hores o més tancat a casa i no segueix l’hàbit del seu posseïdor que sempre repeteix que s’ha de sortir de casa amb les necessitats fetes, no fos cas que una urgència l’agafi al mig del camí i s’hagi d’internar dins el bosc per trobar un entramat pinós i solitari on deixar petjada. En canvi, a ell, l’han educat que a casa no s’ha de fer, que on millor fer-ho és a fora, a la fresca. Té el privilegi que viu en un entorn semi rural, envoltat de bosc i fins i tot universitari, tot i que ben bé no sap què vol dir això pel tema que pertoca. Per tant, quan l’alliberen una estona, té un objectiu definit que no sempre és estirar les cames, sinó fer la tifa, perquè feta aquesta, l’amo ja el crida per tornar. Per això, ell, molt viu, ho endarrereix el màxim, la qual cosa garanteix una bona passejada.
Primer olora per aquí i per allà seguint la pista dels que l’han precedit deixant petites miccions a diferents arbres com a senyal inequívoc d’un egòlatra: jo també, que en el cas animal no té gaire sentit, però és un bon imitador. No s’endinsa al bosc perquè de seguida el criden, deuen tenir por que aparegui un porc senglar, i hagin de córrer tots, o un conill que el fa desorientar per acabar embrutant el morro en un cau i ha sentit de casos que entre tantes olors naturals perden pista i no troben el camí de retorn; també que hi ha malparits que deixen fer perquè en realitat busquen abandonar-los, s’han fet grans o ja no són tan divertits. Així que, aventures poques i millor no perdre de vista l’amo que segueix ancorat al sender, com un port a la mar. Regularment el criden pel nom perquè sàpiguen on és el nord i no se’n vagin amb el primer que passa que li ofereixi un nom més adient en el santoral animal i no humà.
Quan surt del bosc hi ha dubte de si ho ha fet o no i això li dóna marge per seguir el sender que ara és ample i comparteix amb passejadors, ciclistes i corredors. Alguns són tan amables que li diuen hola i altres fan un pas al costat perquè no se’n refien, però aviat se sent una veu amb el clàssic no fa res; per justificar el perquè no segueix la normativa de portar-lo lligat, que si s’afanya a adoptar quan hi ha nens a la vista, perquè ja se sap que hi ha canalla molt cercabregues.
De la mateixa manera que ha fet amb els pixums, també ho fa amb la merda dels companys estarrufada al mig del camí, olora com a bon explorador per saber si és recent o porta una setmana sense que ningú gosi tocar-la. Les olors no són totes iguals, de seguida saps si són de pinso o ingredients naturals, aquests últims fan més ferum i delaten el sobrer de la família nombrosa. També l’estil és important i no només el color fa la cosa fascinant, algunes són escultures en espiral que els humans han utilitzat com a model per il·lustrar amb icones els seus missatges. Altres semblen boles que fan rosari al llarg d’un tram com situant entrebancs per una gimcana o un intent d’imitació del ramat de xais que també transita pel sender, però mai aconsegueixen ni la textura ni la reducció dels excrements del ramat.
La diversió arriba amb els transeünts. En un principi en pot observar de dos tipus, els que fan premissa del súbdit i van amb el cap baix i l’esquena gepa a l’aguait de no trepitjar les talles; els altres, de cap alt i esquena dreta segueixen la premissa de la cort, vista al front i horitzó infinit, altivesa vergonyosa quan al tren o a la feina descobreixen el nyap a la sola de la sabata mentre recorden una rialla befa tipus Scooby-doo. Cal afegir una tercera categoria sempre incondicional, els ciclistes no prou ensinistrats per evitar contrarietats.
Fer-ho sense observadors al mig del camí també té avantatges ecològiques doncs hi ha un estalvi de la bossa de plàstic, que diuen al Super que és molt contaminant. En aquest sentit els veïns de Sabadell i Cerdanyola també ho són; els de Sant Cugat són més de carrers nets, com a Bellaterra que sort en tenen del camí verd.
I fent prospecció de futur pot afavorir l’agricultura. Sabem que femar la terra incorpora nutrients que els cultius agraeixen, però fins ara ningú ha fet la proposta de reconvertir el camí en conreu; abans arribarà l’asfalt i fora dissertacions. Encara quedaran alguns prats que les famílies amb xicalla han abandonat per solidaritat animal.
Bé, és hora de fer-ho, l’amo em crida i vol veure la tifa. Al mig del camí, és clar.
Per què en diuen camí verd?
