El passat dilluns dia 7 d’octubre va tenir lloc a la sala Luz de Gas la presentació del vi Pepe Rubianes. A algú se li farà estrany que un vi porti el nom del monologuista amb més carisma que ha donat l’escena catalana. No, el Pepe no tenia vinyes ni vel·leïtats vinícoles, ni era un enòleg que hagués deixat en el tinter del seu testament la voluntat que li fessin un vi.
La idea va sorgir del Joan Carles i la Natahali de l’empresa Lovers Wine Eleganze i proposada a la Carmen Rubianes, la germana del Pepe. Una idea com aquesta, però, havia de tenir un objectiu fonamental, i és que una part important del preu del vi servís per donar suport a ONG,s, en aquest cas Open Arms. La Fundació Pepe Rubianes dona també suport a projectes on ell hi va intervenir activa i molt seriosament.
L’epítet d’aquest vi es el de “Un vino de cojones” i tot i que no figura a la façana principal de l’ampolla, (no sabem per què) si que hi és a l’etiqueta posterior i, a més amb una frase del propi Pepe: “No es que me guste escandalizar; digo las cosas como las pienso”.
El vi Pepe Rubianes es un vi jove elaborats amb un 100% de garnatxa negre. Prové de la cooperativa de Batea i pertany a la denominació d’origen Terra Alta. Es un vi sense pretensions, senzill i ben equilibrat. Potser el preu (8€) es excessiu, però la voluntat dels seus creadors de que sigui un vi solidari el justifica.
Parlar-vos d’aquesta iniciativa ve a to pel fet que el Pepe va tenir una gran amistat amb la meva família i per consegüent, amb Bellaterra. La primera coincidència va ser amb el meu germà Frederic, a la Universitat de Barcelona. Desprès, els dos van fer teatre, l’un dirigint i l’altre actuant, un muntatge, crec recordat 'La asamblea de mujeres' d’Aristòfanes, en una residencia de noies universitàries. El vincle d’amistat es va ampliar amb l’Àlvar i amb mi mateix quan formarem part del grup de teatre NGTU (Nou Grup de Teatre Universitari 1970-1974) i on la presencia del Pepe era habitual.
Aleshores faltaven uns anys per descobrir la seva vessant de monologuista, però ja la començàvem a intuir. L’estiu de l’any 1971 tota la companyia de l'NGTU es va reunir al jardí de casa dels meus pares, a Bellaterra, no recordo el motiu, però si el bon ambient que hi havia. Feia menys d’un any que havíem estrenat el primer muntatge 'Dins un gruix de vellut' del dramaturg mallorquí Alexandre Ballester, una farsa molt àcida sobre el dictador Adalgot III.
Va ser a l’aula magna de la facultat de ciències l’1 de desembre de 1970, just el dia que es celebrava un consell de guerra, més conegut com El Judici de Burgos. En aquella trobada al jardí el Pepe ens va recitat per primer cop el seu monòleg de la passió. “Estando Jesucristo en el huerto, y digo huerto porque estava huerto de espaldas, vio cercarce por la ontanansa los fariseo, los macabeos, los jodios. To ellos venian con medias moras…., medias morás la pelotas de tanto andar….”, etc. Faig memòria i potser no és ben bé així, però s’hi acosta.
La darrera vegada que el Pepe va venir a Bellaterra va ser a casa, un 11 de març de 1993, en una festa sorpresa per celebrar els meus 40 anys. Seguia essent el Pepe de 20 anys enrere, de riure fàcil i juganer i del que mai sabies si el que et contava era cert o una fantasia surrealista.
Enguany ha fet 10 anys de la seva mort. Va morir un 1 de març, com el meu pare, però tres anys desprès. D’aleshores aquesta data ja forma part de la memòria de la família, perquè ell, en certa manera, en formava part, com tants i tants altres amb els qui hem gaudit i patit fent teatre. I també quedarà en la memòria de tots, pel seu total i irrenunciable desafiament als convencionalismes teatrals i socials, creant un nou estil de monologar que ha fet una escola… “de cojones”.
