Cantaires del Messies Participatiu en una edició anterior
Cantaires del Messies Participatiu en una edició anterior | Cedida

 

 

[TEXT: Jordi Félez i Maria Teresa Portis]

 

30 de juny de 1989, la vall d'Alberola crema des de fa dies però aquesta nit, el vent s'ha girat de migjorn i bufa amb força vall amunt. Els 200 habitants d'un petit poble, Tartareu, contemplen amb esglai com el fum, cendres, escalfor i flames s'acosten cap al poble. Bombers i exèrcit combaten el foc al fons de la vall, però el vent és cada cop més fort i impetuós. Aviat les flames arribaran a les cases. Hi ha un cert pànic. Uns volen fugir ja, els altres volen quedar-se per defensar la casa familiar i les poques coses que tenen. La majoria no sap que fer. En mig d'aquesta confusió, en Lluís, convoca la gent a la plaça, demana fer un rogle i comença a explicar el que ell creu haurien de fer. En pocs minuts la gent dubtosa canvia d'actitud i es posa en marxa. Passen les pales dels tractors per tots els trossos conreats i fan un ampli tallafoc. El vent encara bufa més fort i estén el foc. No poden fer res més. En Lluís fa una segona crida: els demana que s'agrupin tots plegats, tots junts i que ningú marxi del lloc! Obeeixen i atemorits esperen. Ningú diu res. L'estona se'ls fa llarga, molt llarga. De sobte, un gran xiscle d'alegria. Han aturat el foc!

 

 

Aquesta història real hauria pogut ser molt diferent i acabar de manera tràgica sinó fos perquè una persona, només una, va liderar a la gent del poble. Els veïns estaven decidits a fer el que calgués però no sabien com canalitzar-ho, com organitzar-se. Els hi va caldre un líder. A cops, els lideratges no són individuals. La suma de particulars i individuals actes de lideratge comporta que una comunitat arribi a assolir l'objectiu desitjat.

 

 

Un exemple real: l'assoliment de la independència americana (1775-83). Tretze colònies britàniques ben diferents, amb interessos a cops divergents, sense comunicacions fàcils, sense un ideari inicial, sense cap altra preocupació que la subsistència, reaccionen a la necessitat d'agrupar-se i de començar a lluitar per independitzar-se de l'imperi britànic La guerra esclata progressivament entre els independentistes i la metròpolis. Els milicians, en clara desavantatge, han d'enfrontar-se a un exèrcit britànic de professionals avesats, 2-3 vegades superior en nombre, i comandats per l’intel·ligent i cruel oficial Cage. En aquestes condicions vèncer és gairebé impossible. Però les milícies troben un líder: Washington.

 

 

I Washington els porta a la victòria. Comença llavors el més difícil, construir les estructures de la nova nació. Washington, militar per excel·lència, es manifesta de nou com un líder quan és capaç de posar-se a treballar braç a braç amb persones tan divergents com Samuel Adams, legislador i després 2n president dels Estats Units o Thomas Jefferson, redactor de la constitució americana, que més tard es convertiria en el 3r president de la nova nació. Era difícil que personalitats tan fortes com les dels líders descrits no tinguessin forts enfrontaments. Però figures tan rellevants no van tenir més remei que arribar a acords per l'objectiu comú. La col·laboració va acabar en una profunda amistat. Durant els darrers anys de les seves vides es van escriure quasi diàriament i sembla que s'haguessin posat també d'acord en morir el mateix any, 1926, i el mateix dia, el 4 de juliol, dia de la independència americana.

 

 

Molts dels petits poblets de Catalunya i també les seves ciutats han sobreviscut a greus dificultats a través de la història, i gràcies a l'existència de líders locals com en Lluís, més o menys reconeguts, han pogut superar moments crítics per la persistència d'una comunitat. Catalunya com a nació, ho ha tingut més difícil. En moments crucials de la nostra història, no hem tingut la sort de comptar amb el lideratge necessari. Ens han mancat líders. Malgrat la necessitat del personatge, Rafael de Casanova no va ser mai un líder a l'alçada d'en Washington, ni el 1714, vàrem poder comptar amb un ventall de figures rellevants, com les d'Adams o Jefferson que no només aconseguissin la independència sinó la consolidació de la nació creada. No cal ni mencionar la falta de lideratges de l'octubre del 2017 ni les seves conseqüències.

 

 

En aquest context, no tot és desesperança. El 2017 s'interpreta com cada any el Messies de Handel de forma participativa al Palau de la Música de Barcelona. Alguns dels cantants llueixen un llaç groc. El 2018, sense comunicar-ho públicament, l’entitat financera que donava suport al Messies Participatiu decideix suspendre el seu ajut. No més Messies Participatiu a Barcelona! El finançament continuaria a altres ciutats espanyoles però a Barcelona NO! Però amb el que no es comptava era amb la grandíssima il·lusió de més de 400 cantaires i amb la tenacitat del poble català. Els cantaires, decebuts i tristos, no sabien que fer: Resignar-se a no celebrar el Messies o lluitar per organitzar-ne un. Com tirar endavant aquest magne projecte? Sorgeix el líder. Una persona, l'Olga Supervia, cantaire incondicional del Messies Participatiu, s'hi revela i aconsegueix en pocs dies canalitzar aquesta il·lusió i agrupar de nou els cantaires. L'Olga pren la iniciativa, retorna l'esperança i aconsegueix rodejar-se d'un grup de col·laboradors entusiastes. Entre tots aconsegueixen l'impossible: Hi haurà Messies a Barcelona l'any 2018!

 

 

El Messies del 2018 es fa a l'Auditori de Barcelona amb una gran qualitat interpretativa. Un mes abans del concert totes les entrades exhaurides. És un èxit. Catalunya es bolca. El Messies ha reflectit la tenacitat i entusiasme del poble català per dur a terme allò que estima. El Messies continua el 2019 i aquest any, no només es farà a Barcelona sinó també a Girona. Res hauria estat possible sense l'entusiasme de la gent ni sense el lideratge de l'Olga Supervia.

 

 

Malgrat el que es pugui dir, Handel, pel seu Messies, en lloc d'un petit cor de cambra, si hagués tingut l’oportunitat, segur que s’hauria estimat més, un cor potent, participatiu i sobretot, entusiasta. Per això ara està tan content. 450 cantaires, Al·leluia!

 

 

Jordi Félez i Maria Teresa Portis