Ita Llauradó és infermera i nascuda a Bellaterra. Durant la seva carrera com a sanitària a diferents hospitals de Catalunya, ha vist com en moltes ocasions es tira material mèdic que encara pot utilitzar-se. Per això, un cop ja va estar introduïda a l'experiència dels viatges de voluntariat solidari en l'àmbit sanitari, va decidir treballar portant el material sobrant dels hospitals catalans fins a Thionck Essyl, una localitat a la zona de Casamance, perduda en el sud senegalès.
Així es van conformar els orígens de l'associació Meduses a Thionck Essyl, una iniciativa que, any rere any, porta material i duu a terme intervencions quirúrgiques a aquest poble del Senegal. Una tasca que rep molt poc finançament, quasi exclusivament a través dels dinars solidaris que, dos cops l'any, l'entitat organitza per a recaptar diners.
Aquest pròxim dissabte 16 de novembre se celebrarà el dinar solidari de Raconets per recaptar fons per Meduses. Per això des del BellaterraDiari hem volgut entrevistar Llauradó perquè ens expliqui com funciona l'associació, quina tasca fa al país africà i els problemes amb que es troben en el seu dia a dia.
Vostè ha treballat tota la vida a l'àmbit sanitari…
Sí. Ara tinc una invalidesa perquè m'han operat de l'esquena cinc vegades i per això li puc dedicar temps a tot això que m'agrada. Me la van donar sense buscar-la. A l'última intervenció em van dir que no podia seguir treballant, perquè jo treballava a quiròfan sempre i feia un esforç… Passes els pacients a coll i fas molt d'esforç, i tinc l'esquena molt malament. Però pràcticament sempre he sigut infermera de quiròfan, en la plantilla d'un hospital, i he treballat amb diversos cirurgians de la sanitat privada durant molts anys.
Com va començar el projecte de les Meduses a Thionck Essyl?
Això ho vaig començar fa deu anys amb una cirurgiana que va baixar a aquest poble amb la Caravana Solidària, i li va agradar molt aquest poble. És un poble que a mi em recorda la meva infància a Bellaterra: els nens estan al carrer jugant amb un tronc i una pedra… Però de recursos sanitaris no tenen res: la gent es mor per qualsevol ximpleria, perquè hi ha un hospital molt gran però no hi ha ni gases ni xeringues. No tenen de res. Llavors, ella em va dir que ho havia visitat i que volia començar a fer cirurgies… Jo havia estat uns anys abans a Senegal, a un altre lloc, amb una ONG que no em va agradar gens. Quan vaig veure que allà s'aprofitaven dels pacients, els hi cobraven tot, hi havia medicines que venien començades… Va ser un desastre. Vaig pensar: no hi tornaré més! No per la gent, que era una meravella, però qui portava l'ONG… I em vaig quedar amb ganes. Llavors vaig baixar amb aquesta cirurgiana un any i vam començar.
Veia que llençàvem molt material i a poc a poc l'anava esterilitzant i anava preparant les maletes de l'any següent per portar-lo a Thionck Essyl
Fèieu un bon equip només vosaltres dues?
Jo li deia que érem Pepe Gotera y Otilio, hernias a domicilio (riu), perquè allà tenen unes hèrnies enormes! Treballen al camp i, quan són petites, m'imagino que no se les operen, perquè un quist de greix, quan aquí és d'un centímetre, allà pot fer un quilo, perquè no tenen qui els hi tregui. I a poc a poc vam començar les dues. Jo em vaig anar il·lusionant i aquí veia que llençàvem molt material, i em vaig dedicar a anar recollint tot el material que llençàvem: me n'anava amb un sac cada dia i me l'enduia tot. Un amic meu que era dentista, que ja és mort, pobre, em va presentar a un cirurgià pediàtric que es va interessar. Va començar ell també a baixar a una temporada que no era la meva i ara som ja tres equips, i jo aquest any baixo amb sis cirurgians.
D'on surt l'associació Meduses?
Això de les Meduses era una ONG que tenien els meus nebots. Hi havia un que havia treballat a molts llocs. Un any va estar a Burkina Faso molt de temps i els hi va baixar una ambulància i mosquiteres… Feien moltes coses, però la tenien una mica parada. I quan vaig decidir enviar el primer contenidor necessitava una associació o alguna cosa per poder-lo enviar. Els hi vaig demanar, em van dir que cap problema, i al final he acabat assumint jo aquesta ONG. Ja hem baixat diversos contenidors… És tot molt complicat.
Les fronteres a l'Àfrica són caòtiques: no els hi deixaven passar, els hi cobraven, els tenien allà tres dies parats…
Sempre heu anat a Thionck Essyl?
Sempre hem anat al mateix lloc perquè té un hospital enorme que té molts pavellons, molt mal conservat… I vam agafar un pavelló i vam fer un quiròfan dins el pavelló, que abans no n'hi havia. I aquí hem anat baixant de tot. L'any passat vaig portar pals de sèrum, que encara no en teníem. És a dir, vaig baixant allò vell dels hospitals d'aquí i, quan algú envia un contenidor, ho baixem. L'any passat ho va portar un noi en furgoneta que em va dir que no ho tornaria a fer mai més, perquè les fronteres són caòtiques: no els hi deixaven passar, els hi cobraven, els tenien allà tres dies parats… No són fàcils les coses allà. Tot és bastant complicat.
Els tres equips són pel mateix poble?
Sí. Pensa que el quiròfan, quan marxem el tanquem. La meva il·lusió era ensenyar a la gent d'allà, i vaig començar amb aquesta idea. Però els infermers d'allà, que són de l'Estat, quan són una mica valents i en saben, se'ls emporten a la capital, i no hi ha manera que la gent se'ns quedi. Jo ara estic pagant la carrera d'infermeria a un infermer molt vàlid però sabent que, quan acabi, segurament que no el tindré. El que passa és que aquest noi s'ho mereix perquè és molt treballador, no tenia possibilitats de fer això, els sous són baixíssims… I aquesta gent molts mesos no cobra. Quan hi anem, que normalment hi som uns quinze dies, això és un altre tema. La gent, per operar-se, paga molt poquet i poden pagar-ho, però amb aquests diners el personal pot cobrar, poden comprar material…
Què hi feu allà exactament?
Nosaltres fem cirurgia. Citem els pacients i fem cirurgies senzilles, entre cometes, perquè no tenim mitjans per a fer cirurgia grossa, ni a l'hospital es pot quedar un pacient greu allà. També hem baixat vàries vegades perquè necessiten equips de dentistes, perquè també els hi fan moltíssima falta. L'any passat vam fer 500 pacients pels dentistes, i vam haver de donar antibiòtic a tots: tot eren flegmons, les dents molt malament… Aquest any, però, no he trobat dentistes per baixar, només els cinc cirurgians.
Si tu vas de part i no va bé et mors tu i la criatura, perquè ni et poden fer una cesària, ni ajudar de cap manera
La sanitat és difícil de pagar allà?
Al nostre hospital es paguen les visites. Metge n'hi ha un des de fa dos anys, però antigament el metge vivia a Dakkar, o sigui que no hi era mai. Ho fan tot els infermers i els auxiliars. Clar, de malalties allà en saben moltíssim: si tu tens una malària, o qualsevol altra, en saben molt. Però si tu vas de part i el part no va bé et mors tu i la criatura, perquè ni et poden fer una cesària, ni ajudar de cap manera. Quan nosaltres hi anem, els hi deuen venir a cobrar 4 o 5 euros d'una operació, però si se'n van a la capital, no ho poden pagar perquè potser els hi cobren 2.000 euros, més els viatges d'anar-hi… Els hi és impossible pagar-ho. Amb el que recapten de la nostra feina, al final de setmana compten tot el que han guanyat i amb això cobra el personal de l'hospital, que normalment molts mesos no cobren. Ens van dir que ens volien fer una casa perquè tinguéssim un lloc on dormir quan hi anéssim, però jo els hi vaig dir que per mi no calia que la fessin perquè dormim en un campament a on ens cobren 13 euros diaris on hi ha l'esmorzar, el dormir i el sopar.
Molta gent, quan veu iniciatives com aquesta, es pregunta com és que no s'actua des de les institucions del país.
Tot depèn de Dakar, i els hi queda llunyíssim Dakar: tenen Gàmbia pel mig. Llavors, és que no hi ha llum, ni aigua corrent… Els mitjans són molt justos de tot. Però a l'Estat són molt corruptes, no s'hi pot comptar. Jo cada vegada hi vaig més, conec més gent i tinc més gent d'allà que m'ajuda. El primer any que vaig anar allà no coneixia a ningú, però ara tinc molts contactes i parlo amb molta gent, i tinc molta gent que m'ajuda. Vaig intentant ajudar amb el que puc. Però des de l'Estat no s'actua. Tot el que és el nord del Senegal, allà hi ha llum, hi ha aigua, hi ha camins… El que és la Casamance, que està apartada, jo crec que és el més ric del país (perquè té riu, té peix, uns arrossals…) però no els hi retornen res. La veritat és que està molt abandonat.
Porteu a gent d'allà a fer tractaments a Catalunya?
Això ho estic començant ara, abans no ho fèiem. En aquests moments hi ha el cas d'un nen de 13 anys, que pràcticament no pot caminar, que té una deformació de naixement de les cames i els peus. He contactat amb un cirurgià de la Vall d'Hebrón que només es dedica a aquest tipus de deformitats, i he tingut una gran sorpresa quan m'ha contestat. Li vaig enviar un e-mail pensant que el “no” ja el tenia i m'ha contestat a l'instant, m'està escrivint cada dia i estem mirant d'entrar el seu cas en la via solidària de l'hospital. Tant de bo pugui ser, perquè aquest noi té tres kilòmetres a peu, cada dia, per anar a l'escola. I és un noi que és espaviladíssim. I comencem amb aquest perquè és el pitjor, però com ell n'hi ha diversos. He fet moltes trucades a metges i, de moment és la primera que em surt bé. Però hem portat a altra gent per ajudar-la. Jo he portat a un matrimoni, que han vingut al ginecòleg per problemes dues vegades, i els he portat a casa meva; però ells han pogut parar la visita mèdica.
D'on traieu el suport econòmic per fer aquests viatges?
A Meduses anem molt justos, i diners pràcticament no en té. Quan tinc diners envio un contenidor, però anem molt justos. Vaig comprant material, cada any. Pels viatges, la gent s'ho paga tot: el viatge, l'estança… Sí que tenim donacions. A veure, a mi el que m'agrada és treballar, i no tinc massa traça amb aquestes coses de demanar, sincerament. Llavors, faig un parell de dinars l'any que m'aporten uns diners, al voltant dels 700 euros. I d'altra banda, he intentat fer de l'associació una ONG, però l'any passat vaig tenir els papers, me'ls van acceptar a la Generalitat però quan van anar a Madrid em van dir que no tinc prou ingressos i que no puc tenir una ONG si no tinc ingressos. I ara haig de tornar-m'hi a posar.
A les cirurgies treballem molt amb frontals, perquè se'ns marxa la llum contínuament, i vas molt més lent
Hi ha molta gent que em diu que vol aportar, però no s'ho poden desgravar si no som una ONG, i inclús als bitllets de Vueling em donarien moltes maletes gratis si tingués una ONG. I podíem desgravar bitllets de vol… Però no ho he aconseguit. Aquest any vaig amb gent nova que m'ha dit que m'ajudaran a tirar-ho endavant. Bé, jo no em pensava arribar a això quan vaig començar, i estic molt contenta perquè hem progressat molt: ara baixem 18 persones aquest any: 5 metges, un anestesista, una infermera d'anestèsia, un de manteniment i la resta som totes infermeres. En el fons, el que més treballa és el de manteniment, perquè tot el que baixem d'aquí, si no fos per ell, no tindríem res muntat. També treballem molt amb frontals, perquè se'ns marxa la llum contínuament, i vas molt més lent.
Com és treballar amb aquests recursos?
Treballem amb uns recursos pèssims. Però la gent, amb il·lusió, ho fa tot. Perquè si ens cau el sostre, el tapem amb plàstics. El millor és que la gent vagi amb bon humor. Evidentment, a mesura que vaig recaptant diners vaig arreglant les instal·lacions d'allà, vaig baixant material… Però som molt lluny de treballar bé. També ho haig de donar a conèixer més, perquè quan vaig començar això la idea no era muntar res, era anar a treballar. Però per enviar contenidors m'han demanat ser associació i això s'ha anat fent gros. D'altra banda, els hospitals ens han donat molta cosa aquest any, perquè aquests cinc metges que venen, cadascú és d'un hospital diferent, i la veritat és que s'han portat súper bé, perquè les farmàcies als hospitals… Ara el problema és com baixarem tot el material, i ho hem de ficar a les maletes com sigui.
Als treballadors d'allà els hi falten il·lusió i estímuls: saben que treballen moltes hores, fan guàrdies, però la meitat dels mesos no cobren
I demanar ajuda a la Generalitat o a l'estat espanyol?
Ah, no, jo no he demanat mai ajuda a aquestes institucions. Jo crec que si es demanés potser ho aconseguiríem. Ara haig d'explorar noves vies, perquè realment fem bona feina. Quan la gent ens coneix sap a on van els diners, perquè si algú em diu que em dóna diners jo després li dic què hem comprat amb ells. Cada vegada tenim més coses, però som molt lluny de tenir suficient material. Els llits se'ns cauen… Ara he muntat una reanimació amb material de la clínica perquè almenys puguin deixar-hi la roba. Però són llits tan vells que potser ens trobem el senyor a terra… Tampoc ho cuiden. Els hi falten il·lusió i estímuls. Els treballadors d'allà saben que treballen moltes hores, fan guàrdies, però la meitat dels mesos no cobren. La gent, per treballar, ha d'estar una mica estimulada, ha de tenir unes il·lusions i uns objectius… I allà és difícil aconseguir això.
