“Vols que Bellaterra formi part de Sant Cugat?” Sí/No. Aquest és l’enunciat més freqüent que ens hem trobat últimament. Ara bé, potser la pregunta més encertada seria: És realment possible que Bellaterra passi a formar part de Sant Cugat? Des de la comissió de veïns ens diuen que sí i ens parlen d’un decret, el 244/2007 del 6 de novembre, però tot està per fer (i tot és possible?). Amb quins recursos?
És evident que la comissió ha tingut tot el suport econòmic i institucional a partir dels impostos de tots i, per tant, és una aposta que ja gairebé compartim. També pel que fa a la comunicació, els cartells, les múltiples revistes, la difusió… Però els que ens dediquem al tèrbol món de la comunicació som perepunyetes, volem saber, volem preguntar i, sobretot, volem tracte diari, obert i transparent.
És demanar massa? Potser sí. Però amb una qüestió tan important (ho és, o és fum?) tothom hauria de tenir les portes obertes. En un moment clau per la nostra comunitat hauríem de poder debatre i que res (ni ningú!) fos titllat de veí, mitjà o entitat opositor/a. BellaterraDiari va néixer amb la voluntat de fer poble i s’ha anat professionalitzant al llarg del temps. Només en aquest darrer any hem augmentat el nombre de lectors i lectores fins a 6.000 usuaris diferents al mes i estrenat també versió en paper.
El procés de recollida de signatures per annexionar Bellaterra a Sant Cugat s’ha portat amb hermetisme i cautela. Respectable si així ho desitgen des de la comissió, però aquest tracte personal és el que trobem a faltar a la redacció. Som un mitjà popular, amb ganes de fer coses per la comunitat i crear espais de debats profunds i divertits. Això sí, l’exercici és un cop més de flexibilitat: cedir quan toca, acceptar els posicionaments i respectar l’altre. També entendre el dia a dia de cadascú i les bones voluntats.
Perquè, tant si es vol signar com si no, són posicions legítimes. Des de la profunditat de la reflexió ens preguntem: signar o no signar, aquesta és realment la qüestió? El nostre futur en dependrà? És tan clau com sembla o només una estratègia per garantir el discurs dels següents quatre anys?
