Jordi Queraltó i Petra Zemánkova són dos bellaterrencs aficionats al món dels ral·lis i les curses en desert. Durant el passat any 2019 van participar a la Morocco Desert Challenge, al Marroc, una experiència que va despertar-los la curiositat per participar en el ral·li més dur del món, el Ral·li Dakar. Per aquesta raó, enguany, van decidir prendre part en aquesta cursa, que en l’edició de 2020 transcorria a través del desert d’Arabia Saudita.
Després del seu abandonament al setè dia de competició, a causa de fallades tècniques, Queraltó i Zemánkova van haver d’abandonar la competició, tot i que s’emporten una experiència que mai oblidaran. Per saber més sobre ella, hem volgut entrevistar-los al BellaterraDiari.
Heu anat al Ral·li Dakar, però curiosament fa anys que no s’arriba a Dakar…
JQ: Sí, la veritat és que fa anys que no s’hi arriba (riu). Històricament era el Ral·li París-Dakar, i per tant s’havia d’anar de París a Dakar. I la gràcia era arribar a la platja blanca de Dakar: és l’esperit del Dakar real. Es va deixar d’anar a Dakar pels problemes polítics que hi havia en travessar els diferents països d’Àfrica. Fins i tot es van haver de suspendre dues edicions del ral·li per amenaces terroristes, i a un altre Dakar van haver d’agafar tots els vehicles, posar-los en avions Antonov russos i traspassar un dels països perquè hi havia serioses amenaces terroristes. De fet, un dels veterans del ral·li ens explicava que inclús li havien posat una metralladora al coll en un dels Dakars i que s’havia convertit en una cosa perillosa, no només per la conducció i la navegació, sinó també a escala política.
Quant de temps fa que viviu a Bellaterra?
PZ: Aquí a Bellaterra vivim des del 2002, crec.
JQ: Jo fa que visc per la zona de Bellaterra des de tota la vida; des dels 17 anys que rondo per aquí. Tinc amics entre els Planas, els Vito i diferents famílies d’aquí; gent de la meva generació que érem de Sant Cugat i veníem a Bellaterra de festa a les cases (riu). Quan els col·legues feien festes aquí veníem tota la gent… Potser per la Festa Major també… Fa temps que feien la festa de la cervesa, o alguna cosa així: festes guais, en resum.
PZ: Jo sóc de la República Txeca. Vaig venir a Catalunya el 2001.
Quan vau començar a fer ral·lis i curses similars?
JQ: Potser ja fa tres o quatre anys que vam començar a fer aquestes curses. Jo feia curses de ral·lis d’asfalt quan tenia 20 anys, i inclús havia arribat a córrer el Catalunya Costa Brava, i després, amb els fills, la feina, els avis, etc., ho vam deixar perquè, evidentment no es pot fer tot. I ara que els nanos ja són grans i que tenim una mica més de temps, vam començar fa tres o quatre anys a anar al Marroc, a fer algun ral·li de terra, dunes i desert. Ens va començar a agradar la cosa i la Petra és molt bona navegant perquè és submarinista, monitora de muntanya, monitora d’esquí (que són coses que tenen a veure amb la navegació). Llavors vam començar amb ral·lis de navegació com el Dakar però en petit, ens va agradar i, finalment, hem acabat corrent el Dakar.
PZ: Jo em dedico a aquestes coses com a hobby, però els dos som empresaris.
Quan es plantegen el fet de començar aquestes curses, d’on treuen el finançament?
JQ: El finançament surt de la Olrait, concessionari Jeep de Sabadell, que ens ha donat un cop de mà, i després de Tallers Vilanova de Lleida, que han posat de la seva part, però sobretot el finançament surt de les ganes de voler-ho fer. El 80% del finançament és privat, i hi ha un 20% en què, diferents amics que tenen ganes de què això funcioni i creuen en el projecte hi posen una part. La part de preparació del cotxe, per això, ha anat 100% al càrrec de Tallers Vilanova. Ells són els responsables de què el cotxe funcioni i no s’espatlli, però són un taller especialitzat en 4×4 i per ells és un repte el fet d’anar al Dakar. La resta del viatge corre per compte nostre. Es paga moltíssim al Dakar d’inscripcions: hi ha molts diners a fons perdut, cada persona implica molts diners i cada vehicle també.
Com va anar l’última cursa al Marroc?
PZ: Aquesta cursa va anar molt bé. La vam acabar tota. Eren vuit dies, amb el mateix cotxe, i la veritat és que va anar molt bé i per això ens vam animar a anar al Dakar. Pel cotxe, la navegació i la conducció, va estar molt bé.
JQ: El recorregut va ser dakarià, com la part del Marroc del Dakar original. Diguem que la Morocco Challenge Desert és la segona cursa més dura del món i les etapes són com les del Dakar. I va anar molt bé, i per això ens vam animar. Cada etapa sol ser entre 300 i 400 kms cadascuna, i algunes de més de 400. És com anar d’aquí a Madrid per camí. Llavors, poden ser 8 hores o en poden ser 12, depenent de les dunes, les pedres, de si punxes o no…
Ja entrant en el Dakar, com va ser l’arribada a Arabia Saudita?
PZ: La veritat és que ens vam trobar força còmodes. Teníem una mica de por pel que explicaven abans sobre les dones, anar tapats, etc. Però ens vam trobar que la gent estava molt contenta de veure’ns, i no tenia cap problema amb la nostra indumentària. Com a dona em va sorprendre perquè em donaven la mà, es feien fotos amb mi, em saludaven, ens donaven la benvinguda al seu país, ens preguntaven si estàvem bé… Inclús a una de les etapes, en les que estàvem canviant la roda, van venir els nadius d’allà i ens van oferir unes galetes per si teníem gana; i em parlaven a mi, em miraven als ulls, i no tenien cap mena de problema. Ens hem trobat molt còmodes.
JQ: Arabia Saudita és un país ric. I diguem que ens van advertir molt sobre els seus costums i sobre la manera de fer d’ells. I quan vam arribar allà vam poder constatar que sí que és cert que el 90% de les dones van amb burka. No es pot frivolitzar sobre aquest tema, perquè hi ha un masclisme present i clar, però sí que és cert que a les grans capitals ja comences a veure noies sense mocador, noies joves que surten de festa entre elles, amigues… Comences a veure que el país comença a fer passes cap a l’occidentalització. Lluny del que ens pensàvem, vam poder caminar pels carrers de Jiddah tranquil·lament amb texans, samarreta… La gent ens mirava, perquè érem estrangers, però ningú ens feia una mala cara. Vam estar molt ben rebuts.
Quan arribeu a Jiddah, com funciona l’inici de la cursa?
JQ: Mira, és molt senzill. A Jiddah fan un parc tancat on deixem els cotxes i els camions que han vingut en vaixell, i els vehicles no es poden tocar, perquè s’ha de certificar que els vehicles compleixen una sèrie de condicions de seguretat i de potència. Tots els vehicles es tanquen junts, des del de Carlos Sainz fins al nostre. Llavors fan un podi de sortida, i només ser-hi ja és una gran fita, perquè hi ha tota una sèrie d’entrebancs, tant burocràtics com tècnics, que s’han de superar, i arribar a superar-los és extremadament difícil. A partir del podi de sortida, et citen a una hora i un minut concrets, a un lloc concret, per començar la cursa. Tu surts del parc tancat a un minut concret i tens tanta estona com et diguin per arribar a la sortida de la cursa i finalment, en un minut concret també, et donen la sortida del primer tram cronometrat.
Els primers dies de cursa devien ser intensos…
JQ: Sí. Nosaltres vam estar set etapes. Els primers dies de cursa van anar super bé. Les etapes es componen de dues sub-etapes. La primera, del matí, sempre anava molt bé; anàvem als llocs de mitja taula cap amunt, i llavors, a la tarda, començaven els problemes electrònics. Que si el canvi (que es va quedar clavat un dia), que si la direcció assistida desapareixia… En fi, tota una sèrie de problemes electrònics que ens van començar a provocar caure a la taula i anar sortint més tard.
I al final, aquests problemes electrònics van passar factura.
JQ: Bé, l’abandonament ha vingut perquè, després de solucionar vàries vegades els problemes electrònics que teníem, que no va ser gens fàcil, després de l’etapa de descans, de sobte ens van sortir dos problemes greus que no estaven connectats entre ells. D’una banda teníem un problema de que es tallava la injecció quan el cotxe volia, i de l’altra banda ens havíem quedat sense direcció assistida perquè la bomba no rebia les ordres per funcionar quan havia de funcionar, així que el volant feia el que volia. De fet, una de les vegades que vam tenir aquests problemes vam caure per un precipici.
De veritat?
JQ: Sí, sí! El volant va deixar de funcionar amb direcció assistida en un corredor d’un metre d’ample, vam enganxar una pedra, vam fer un cop de volant, el volant va fer el que va voler i ens va tirar per un precipici de 30 o 40 metres. Amb la sort que al fons hi havia sorra! I vam quedar sota el precipici, vam perdre tres o quatre hores intentant treure el cotxe d’allà, el vam aconseguir treure i, el més divertit és que quan traiem el contacte i tornem a engegar el cotxe el sistema tornava a funcionar. I llavors era una cosa molt estranya. Diguem que vam haver d’abandonar perquè l’electrònica ens desconnectava la direcció assistida quan volia i ens tallava la injecció quan li donava la gana. Tens dos problemes: un, que quan puges una duna i necessites potència ens quedàvem allà tirats, i l’altra és que quan baixaves les dunes, si perdíem la direcció creuàvem les rodes malament i acabàvem bolcant; perquè baixar dunes no és fàcil. Llavors, veient que era impossible fer les etapes en aquestes circumstàncies vam decidir deixar-ho.
Estar en una cursa en el desert, a més de les dificultats tècniques té les humanes. Entenem que no ha de ser fàcil ser tanta estona al desert…
PZ: Sí, la veritat és que no és fàcil. Estàvem molt conscienciats de què no seria fàcil: moltes hores dins el cotxe, amb cansament, a vegades entrava pols… També hi havia moments de tensió: si havíem punxat, hi havia una avaria… Però en general ens hem donat molt de suport l’un a l’altre. En moments en què un dels dos estava una mica més cansat o atabalat, l’altre tirava una mica més i entre els dos ho superàvem sempre. Dins el cotxe és com ser en un altre món, quan fem aquestes carreres; no té res a veure amb els problemes quotidians i, la veritat és que ens ho passem bé.
Quan finalitzava l’etapa hi havia campaments organitzats pel Dakar?
PZ: Ho portàvem pràcticament tot nosaltres. L’organització proporciona el menjar, els lavabos i dutxes, però el que és dormir, cadascú havia de portar les seves coses. Quan arribàvem al campament els hi explicàvem els problemes que teníem als mecànics, i ells es posaven a treballar mentre nosaltres descansàvem el poc temps que teníem.
JQ: I per parlar amb la família llavors utilitzàvem el Whatsapp, el FaceTime, o el que sigui. Avui en dia, amb Internet tot és més fàcil. Perquè a Arabia Saudita tens cobertura 4G pràcticament a tot el territori. Pensa que és un territori molt pla: el desert no deixa de ser bastant pla, encara que hi hagi dunes. Clarament és un país ric: ja ens agradaria a Barcelona tenir una ciutat com Riad. És bestial, és impressionant. Jo he estat a Shanghai i New York i, potser no tant, però deu n’hi do.
Per acabar, hi tornareu?
PZ: Sincerament, pensàvem que faríem un Dakar per l’experiència, i ja està. Però ens hem quedat amb moltes ganes de fer més. Estem ja pensant en la preparació per fer un altre.
JQ: Ja estem preparant el 20-21 (riu)!
