Quan era petit i em portaven a veure “Els Pastorets”, em meravellava allò que en teatre en diem un “quadre plàstic“. Aleshores, els actors i actrius, componien un quadre temàtic on ningú no es movia. Ara, amb el confinament imposat pel COVID-19 m'han vingut al cap aquells quadres plàstics.
Tot està aturat; el món està aturat i res no es mou. Ho dic de manera simbòlica, és clar, però aquesta sensació d'aturada del moviment escènic del món m'impressiona, com aleshores ho feien aquells quadres plàstics dels Pastorets. Sorprèn i esparvera veure un món, que es basa essencialment en el moviment, en les presses, en les carreres, aturat.
I s'ha aturat el ritme del nostre cervell que es veu forçat a reprogramar-se per, primer de tot, entendre que la vida és possible ser viscuda amb un altre ritme, més lent i, segon, estimular la glàndula de la imaginació per fer més agradable aquest atur forçat.
D'aquest temps que vivim, en traurem alguna cosa? Serem capaços, quan tot torni a la normalitat, d'aprendre alguna lliçó exemplar? Em temo que no, i em temo que tot tornarà a ser com abans i seguirem malbaratant el nostre temps sense entendre que aturar-se de tant en tant és més que necessari, és vital.
