En aquests temps atípics de confinament domiciliari sembla especialment oportú incloure en aquesta secció a Josep-Maria Ribelles. L'obra d'aquest artista de Cerdanyola es pot gaudir, sense problemes, des de casa, esperant que arribin millors dies en els quals poder escoltar-lo en directe. Amb una mica de sort, presentant aquest tercer disc en solitari, editat aquest mateix any.
Josep Maria Ribelles prové d'una nissaga familiar d'artistes i intel·lectuals que ja comença a ser de llarga trajectòria. Així, el seu besavi, Josep Ribelles Comín, va ser un conegut periodista, escriptor i intel·lectual valencià que, després de fundar diverses revistes a València i de publicar la seva obra més coneguda (Bibliografia de la Llengua Valenciana) es va traslladar a Barcelona a finals del S. XIX. Aquí, Prat de la Riba li encarregaria posar en marxa el que actualment és la Biblioteca Nacional de Catalunya.
El seu pare seria, d'altra banda, violinista professional a la seva joventut. I encara que, posteriorment, els seus camins professionals s'allunyarien d'aquest món, la música estaria ja sempre present a la vida dels Ribelles.
A finals dels anys 80, descobreix finalment l'instrument que li canviarà la vida: l'arpa celta. Un instrument que pot semblar atípic però que a la seva família no ho era tant, “cal tenir en compte” -comenta entre rialles- “que el meu pare, els dissabtes al matí ens aixecava posant, per exemple, el “Preludio para la Siesta de Un Fauno”, de Debussy. Amb 17 o 18 anys vaig descobrir la música d'Alan Stivell i altres músics similars, sobre tot irlandesos o bretons”. A partir d'aquí, i sempre de forma autodidacta, comença a aprofundir en aquest món. Fins que, a un festival de folk, coneix al propi Stivell, qui li recomana que es matriculi a un conservatori. I com ho deia Stivell… ho va fer. Es va matricular al conservatori de Barcelona per estudiar arpa clàssica. Li va servir per avançar molt. Però, un cop més, no va acabar la carrera. Defineix, doncs, la seva formació com “atípica, encara que els meus anys al conservatori em van servir de molt per perfeccionar la meva tècnica, em considero un músic bàsicament autodidacta“.
Una dècada de tres trajectòries i diversos premis nacionals i internacionals
Des de l'any 1987 ha col.laborat de forma activa amb molts grups. Recorda com, en aquell moment, aquest gènere musical encara encara molt més minoritari que ara. “La gent flipava amb el nostre estil”, comenta. Començava així una llarga trajectòria que l'ha portat a col·laborar en una cinquantena de discos, ja sigui formant part de diversos grups musicals, o col·laborant amb altres artistes. Entre les formacions de les quals ha format part destaca especialment a L'Ham de foc una de les més històriques de la península, amb la qual va fer gires per Alemanya, Dinamarca i altres països d'Europa, Carles Benavent, Maria del Mar Bonet, Jordi Bonell, Eduardo Paniagua o Solatge, el seu últim grup abans d'iniciar la seva carrera en solitari. Amb aquest últim grup va guanyar el premi al millor disc de l'any de folk de l'Associació de Ràdios Europees i també un premi Enderrock, en una de les primeres edicions d'aquests guardons.
Trajectòria en solitari
Al 2007, finalment, decideix començar la seva carrera en solitari. Segons diu, “tenia ganes de començar el meu propi camí, i veure fins on em portava”. Durant aquest temps ha editat tres discos en solitari. El primer, “Ondines Ballen” (2011) va ser considerat, en el seu moment, per la crítica com un disc, fins i tot, “lleugerament revolucionari”: el primer de música tradicional amb arpa gravat aquí. Recuperava música i dances tradicionals catalanes (moltes d'elles, del Vallès) i ja en aquell moment va comptar amb la col.laboració de músics de folk tant consolidats i coneguts com Kepa Junkera, Carlos Beceiro (de La Musgaña) o Eduard Navarro, entre d'altres.
El seu segon disc, “Enllà” (2017), va ser una col·laboració amb el seu gran amic Kepa Junkera. Es composava, en gran part, de nous temes tradicionals recuperats gràcies a les seves xerrades amb gent gran però incorporava també, ja, algunes composicions pròpies. Amb Junkera l'uneix, des de fa molts anys, una amistat molt estreta i han fet, plegats, diverses gires per tota la península ibèrica.
Arriba, ara, “#3“, el seu tercer disc en solitari. En aquest cas, tots els temes són composicions pròpies. Exceptuant-ne un que és un clàssic irlandès, que es va enregistrar a Cork (Irlanda) amb la col.laboració de Paul Dooley, un dels músics tradicionals d'aquell país més reconeguts de l'actualitat. Aquest tercer treball s'ha enregistrat també a cavall entre el Wheel Sound Studio de Cerdanyola i Muñalén (a Astúries).
Un treball que aposta per trencar barreres entre estils musicals
El primer que sobta d'aquest nou disc és la portada, la qual es pot veure una guitarra “Jackson” (pròpia dels músics de heavy i rock dur) al costat d'un arpa neogòtica “reconstruïda a partir dels retaules gòtics de Pere Serra, un pintor molt important del gòtic català”, comenta. Una sorpresa que, segons el músic, es trasllada també, de forma voluntària, al que podrà escoltar qui s'apropi al disc. “Efectivament, la portada és tota una declaració d'intencions“, diu. “Vivim en un món molt quadriculat, on tot és predictible, on tots estem emmarcats en un clixé que ens encorserta i d'on, de vegades, costa sortir. En el món de la política, si tens una certa ideologia és difícil comprendre que de vegades puguis estar d'acord amb el que diu una persona que no pensa com tu. En el món de la música si ets un músic de rock dur, costa entendre que també t'agradi el folk. En el món de l'esport, si ets seguidor d'un equip costa entendre que aplaudeixis a un altre equip si ho fa millor que el teu… i així amb tot. És una forma de funcionar que mai m'ha agradat i contra la qual volia lluitar. Odio els estereotips“. El nou disc és, com ja es pot deduir, una arriscada aposta que combina diferents estils musicals amb uns resultats més que interessants.
Dona també classes particulars al seu estudi de Cerdanyola “a un grup de persones que, més que alumnes, son ja amics”. Entre els seus principals projectes de futur, en aquest moment, destaca, quan s'aixequi aquesta situació tant atípica que vivim, poder seguir presentant el seu nou disc. Alguns concerts ja programats es van haver de suspendre per motius evidents. Li encantaria, doncs, quan es pugui, poder portar la seva música on sigui, però molt especialment a Cerdanyola. O Bellaterra. Ja ho sabeu.
La seva música es pot escoltar a diverses plataformes digitals. Busqueu-lo a Spotify, YouTube o ITunes. Val molt la pena.
