Edu Rubio és mecànic de competició de Bellaterra. Ha treballat a diferents escuderies de competició al campionat del món. També ha sigut pilot de competició en diverses ocasions i pistes, i forma part d’una generació de bellaterrencs que van fer del seu plaer per les motos una professió.
Tot i que encara es dedica a la mecànica de competició, la seva passió per treballar al taller, actualitzant, reparant i restaurant motos, va més enllà de les hores de feina. Per això, s’ha convertit en l’únic mecànic restaurador de motos a Bellaterra amb treballs a demanda, amb data acordada i un tracte personalitzat.
Per a saber una mica més de l’afició pel motociclisme i la posada a punt al taller, parlem amb Edu Rubio perquè ens expliqui tot el que implica el seu amor pel motor.
Quan va començar el teu interès per les motos?
Jo quan era petit tenia un amic, el Xavi Cots. Un tiet seu, Jose Luís Cots, li va regalar una moto, i amb quatre o cinc anys vam començar a muntar en ella. Era una moto petita, que li havien regalat. A més, un altre tiet, l’Edu Cots, havia corregut el campionat d’Espanya de pujades “en costa”, que es feien a l’època, i sempre que anàvem a casa seva veiem les motos, els trofeus que havia guanyat i tot això. I això ens va enganxar al tema de les motocicletes i la competició, que ens agradava molt. A partir de llavors vam començar a veure les curses, quan anàvem a casa seva hi tenien revistes i les fullejàvem, i estàvem tot el dia amb el mateix tema.
Fa un temps, a Bellaterra tothom tenia moto, i quedaven per anar-hi i sortien de cap de setmana
Hi havia un interès important a Bellaterra amb les motos?
Sí, sí. En aquella època hi havia molta afició perquè hi havia gent de diverses generacions per sobre nostre que sortien cada cap de setmana en moto des de Bellaterra. Ara això ja s’ha anat perdent, però a l’època recordo que als dissabtes i diumenges sortia un grup de gent a voltar. Això va fer que els de la generació següent, que era una més gran que la nostra, fessin el mateix: quedaven per anar en moto, tothom tenia moto i sortien de cap de setmana. A part de l’Edu Cots, el Guim Roda, germà d’un amic meu que es diu Biel, també corria en motos, i per tant a casa del Biel també tenien coses. L’Àlvar Roda, el seu pare, també havia corregut en moto i això ens va marcar i ens vam enganxar. Amb els anys, el Xavi Cots i jo ens vam apuntar a alguna carrera de motos i vam començar a córrer. Hi havia molt ambient motorista abans a Bellaterra.
Com es passa de gaudir de la moto al carrer, a un lloc tan residencial com Bellaterra, a treballar als circuits?
Va ser a través del Guim Roda. Jo li vaig comprar una moto amb què ell havia corregut, perquè va canviar de categoria, i vaig començar a anar a les curses que ell anava de “Dirt Track” i “Supermotard”. Ell anava amb el seu cosí Àlvar Garriga i jo anava amb ells de curses, i em vaig introduir una mica amb ells. Després, va arribar un punt en què costava molts calers, i les vaig deixar. Però ja m’hi havia enganxat. Llavors vaig trobar la manera de poder treballar a les curses com a mecànic.
Com és treballar de mecànic a circuits professionals?
A mi com a feina m’agrada molt, perquè a mi m’entusiasma la mecànica. No és pel que la gent es pensa que es treballa pel que veu a la tele: a mi el que m’agrada és la mecànica pura. També hi ha el plus que les curses et donen perquè cada setmana comences de zero. Normalment es comença dimecres, fent els ajustos de les motos, i arribes al divendres, que comencen els entrenaments, fins al diumenge, que és el dia de la veritat, el dia de la cursa. Allà pot passar de tot: hi ha caps de setmana que és un desastre, caps de setmana que guanyes i te’n vas molt content; però arribes a la cursa següent i comences de zero. I està molt bé perquè, a més que hi ha molta adrenalina i nervis. És molt dinàmic i a mi m’agrada molt.
Es molt important fixar-se en tot, tenir presents els detalls, i tot és important: si una cosa serien dos minuts, hi has d’estar deu
A partir d’aquí passa a restaurar motos antigues en el teu temps lliure. Per què?
Jo vaig començar amb el tema de les curses. Al principi es treballava molt, però ara cada vegada tinc més temps lliure perquè treballem sobretot al circuit però no fora de curses. Llavors tenia molt temps lliure, a mi m’agrada molt la mecànica i és amb el que gaudeixo, i vaig començar a restaurar motos d’algun conegut. S’assembla molt a la mecànica de competició. A un taller es treballa diferent perquè al final has de facturar totes les hores que treballes. Jo havia treballat a un taller abans de les curses, i és més ràpid. A les curses també has de treballar de pressa, però sobretot és molt important fixar-se en tot, tenir presents els detalls, i tot és important. Si una cosa serien dos minuts, hi has d’estar deu perquè vols estar segur i ho has de desmuntar dues vegades perquè quedi bé… Tot això s’assembla molt al tema de les motos antigues. Hi dediques moltes hores per coses que a vegades a un taller en seria una de sola, però prefereixes fer-ho bé, que quedi perfecte. El client valora molt la qualitat del servei, no només el preu, amb aquest tipus de feina.
No es tracta d’un taller de reparacions normal, doncs…
No, no, no! A mi el que m’agrada realment és fer restauracions completes de motos. Evidentment, això és car. Llavors, hi ha molta gent que em diu “jo tinc una moto parada des de fa molts anys, i m’agradaria engegar-la, però restaurar-la potser no perquè la utilitzo tres vegades l’any…”. També m’he adaptat una mica a això i crec que al final, a la gent, encara que sigui una moto no restaurada però sí funcional, al final li agrada.
El valor de les motos que m’arriben és el d’aquella Montesa que has tingut tota la vida a casa, del teu pare quan era jove
De què estem parlant quan parlem de restaurar una moto?
Una moto, quan porta molts anys parada, a part que no engega perquè la benzina ha tapat tots els orificis del carburador i a més s’ha fet malbé, hi ha una part de corrosió de pintures, cromats, coixinets oxidats del motor, es “gripen”… Tot això es fa malbé. Una restauració completa és desmuntar la moto fins a l’última peça, revisar-ho tot i fer algun tractament. Hi ha diversos: temes de pintura, on es prepara i es porta a pintar; també hi ha tractaments de cromats, que també s’han de preparar i cromar; els polits, que són bastant manuals i es busca aconseguir brillantor; també una reparació de gomes, que sempre es fan malbé, i també canviar cables de gas, les juntes, etc. I després estan els motors, que normalment, ja que fas una restauració sencera, el motor s’ha de revisar i reparar, perquè si t’has de gastar uns diners en restaurar la moto i quan surts el motor no va bé, i la restauració no ha quedat bé. I quan es fa el motor es fa perquè duri 40 o 50 anys més, i tinguis una moto per sempre. És un procés fet amb cura, que no es basa en donar hora del dia d’arribada i el dia de recollida; depèn molt de l’estat de la moto i s’ha de fer bé.
Fins a quin punt és important tenir la teva moto de tota la vida ben restaurada i a punt?
S’ha de dir que una moto antiga, pel dia a dia, no és aconsellable. Es pot utilitzar, i hi ha gent a Barcelona que va tot l’any amb Impales, i va tot l’any sense problemes. Però el valor d’una moto antiga no és el preu, sinó l’estima que li tinguis. Perquè hi ha molta gent que diu: “jo he vist motocicletes antigues per internet ja restaurades que valen poc”. Sí, però el valor que se li ha de donar a una moto antiga, a més de la història general, és la història personal, perquè potser aquella Montesa és la que es va comprar el teu pare en el seu moment, quan era jove, i l’ha tingut tota la vida. El valor és perquè és aquella Montesa que has tingut tota la vida a casa. Encara que sigui per sortir el diumenge és una moto a la qual li dónes un valor extra, i val la pena tenir-la bé. Això és el que jo crec que fa més il·lusió d’una moto antiga.
Si voleu saber més sobre els treballs d’Edu Rubio o us interessa restaurar la vostra motocicleta, us podeu posar en contacte amb ell al telèfon 669 67 29 33, o veure els seus treballs al perfil d’Instagram @virgiliindustries.
