Tresserras: “Durant la pandèmia, gran part de la informació que s’ha difós era soroll”

by | jul. 9, 2020 | L'Entrevista

Joan Manuel Tresserras, al seu despatx de la Universitat Autònoma | Toni Alfaro

Durant la pandèmia del coronavirus i la crisi sanitària que hi ha anat associada, telenotícies i programes de tertúlia i actualitat han posat un focus intens en seguir el minut a minut de l’expansió del virus a la societat. Això ha implicat una sobrecàrrega d’informació sobre el tema, i ha fet que el COVID-19 no sortís de l’inconscient col·lectiu en cap moment. Un tractament informatiu al que s’han hagut d’afegir rumors i falses notícies distribuïdes per xarxes socials i canals de missatgeria com WhatsApp o Telegram.

Joan Manuel Tresserras, professor de Comunicació de la UAB i exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat entre el 2006 i el 2010, ha estat atent a com ha funcionat la comunicació durant la pandèmia. Com a expert bellaterrenc en comunicació amb un bagatge al govern català, hem volgut conversar amb ell perquè ens expliqui com ha vist el tractament de la informació i la tasca de les autoritats durant la pandèmia, i què han de fer els ciutadans i ciutadanes per informar-se amb rigor.

Últimament, el coronavirus ha sigut omnipresent a tots els mitjans. Després d’uns mesos, com creu que ha afectat el tractament informatiu de la crisi del coronavirus a l’opinió de la gent?
El tractament informatiu, que en general em sembla que ha sigut prou deficient, ho ha sigut en bona mesura perquè realment no sabíem res. Els mateixos experts i expertes estaven dubtant, els hi faltava informació… Es va produir una situació en què, a més a més, no hi havia una previsió de recursos per fer-hi front, i això, automàticament, va plantejar un criteri informatiu com si es tractés d’una crisi més o menys convencional. Quan passa això, els mitjans de comunicació tendeixen a intentar parlar de manera gairebé monogràfica del tema.

“La gent que té més por durant la crisi procura estar informada i obté, sobretot, soroll”

I quan tu vols parlar monogràficament d’un tema com aquest, del qual hi ha molt poca informació fiable, i de cop i volta apareixen experts o pseudoexperts que intenten fer valer la seva posició… Amb un joc d’interessos creuats, perquè es comparen països entre ells, farmacèutiques entre elles, centres de recerca entre ells, es parla de si s’ha de confinar o no… Quan hi ha una situació d’aquestes, bona part de la informació que es difon és soroll. I aleshores, la gent que té més por procura estar informada; i aquesta gent que està informada obté, sobretot, soroll. Això, aquesta vegada ha estat més greu pel paper de les xarxes socials.

Quin paper hi han jugat?
A les xarxes socials, constantment, hi ha hagut informació fraudulenta. Gent que rebotava coses en contra de les vacunes (tot i que no n’hi havia); a favor de certes pràctiques, com dir que prendre no sé què anava bé, i si fent no sé què guanyaves immunitat…; que si tot això era una conspiració o era culpa del 5G, o les xarxes de telefonia… Després, estava la gent negacionista, que deia que si tot plegat no era més que una grip i ho feien per espantar-nos i tenir-nos a casa, perquè això beneficia a no sé qui… És a dir, que el desplegament de teories ha estat brutal.

Què implica això pels mitjans de comunicació tradicionals?
La conseqüència és informació de baixíssima qualitat. Això ha afectat també als mitjans de comunicació més seriosos, que sobretot han estat els mitjans audiovisuals públics. Però tot i amb això, abocar la programació a tractar el tema ha acabat sent una cosa redundant que ha tingut un efecte de generar encara més preocupació i més angoixa entre la gent. Per tant, informativament hem de reconèixer que era una situació molt complexa per la falta de fonts fiables, i el bon periodisme ha consistit a evitar fer cas de totes les fonts no fiables. Les que han sigut fiables han estat bàsicament les fonts científiques o mèdiques més o menys acreditades i les fonts oficials, quan no s’equivocaven…

“Abocar la programació a tractar el tema ha acabat sent redundant i ha servit per generar encara més preocupació i angoixa entre la gent

Com a exconseller de la Generalitat, com creu que ha estat la gestió política de la crisi?
Home, realment, tenir responsabilitats polítiques quan et trobes davant un tema sobtat, que afecta a tothom, que no tens informació fiable i has de prendre decisions urgents, això és la tempesta perfecta. I per tant és dificilíssim. Jo crec que, a part del personal sanitari, que ha estat a primera línia, i altres serveis essencials, la gent que ha assumit posar-se al capdavant de la situació i prendre decisions, jo crec que mereix molt de respecte, perquè la situació era extremadament complexa. Després, tothom, a més a més, es dedica sistemàticament a no assumir cap responsabilitat personal i, per tant, tota la culpa sempre és del govern o de qui té l’obligació de prendre les decisions. Ells fan de boc expiatori perquè tots els altres puguem dormir cada dia convençuts que no tenim la culpa de res. Perquè tota la culpa és del sistema, de la política, de la imprevisió… Després ningú explica d’on han de sortir els recursos, però tothom demana tot el que s’hauria d’haver fet i planificat. És com als partits de futbol, en què després tothom és el millor entrenador del seu equip. Per tant, en aquests moments, estar a la primera línia política és molt ingrat.

Joan Manuel Tresserras, durant un acte de campanya electoral al 2019 | Cedida

Creu que ha la gestió de la crisi ha sigut pitjor a Catalunya que a altres parts de l’Estat?
La situació ha sigut especialment difícil a Catalunya, amb allò que arrosseguem, amb gent a l’exili i la presó. A més, hi ha hagut una centralització des de Madrid, i per tant una absorció de competències per part de l’Estat. Ha sigut una situació extremadament incòmoda en què des del govern o els ajuntaments tens una gestió limitada en termes competencials i amb escassetat de recursos. I fins i tot prenent la decisió d’obtenir els recursos, et trobes amb les limitacions per aconseguir-los que tot el món està buscant, com per exemple les proves PCR, les mascaretes, els respiradors… La crisi és nova, no s’havia previst i, per tant, no estàvem preparats. I de fet, el miracle és que tot i que aquí hi va haver una afectació molt severa, perquè som un país cosmopolita, rebem molt turisme, viatgem molt, tenim una gran ciutat que és Barcelona, el sistema sanitari ha demostrat una certa fortalesa. Hem disposat de gent preparada, gent entregada i sacrificada.

“En aquests moments, estar a la primera línia política és molt ingrat”

Hi ha hagut una sobredimensió de les infraccions de la ciutadania i de la mala gestió dels governs?
Vista la gravetat d’allò que ha estat passant i d’allò que encara no hem sortit, la sensació és que, vivint a un món tan complicat com aquest, viure aquí no és una mala opció. Relativament, les coses han funcionat. Aquí no hi ha hagut el pillatge que hi ha hagut en algun cas a Estats Units, per exemple. La gent ha estat disciplinada, en general ha respectat les normes que s’anaven difonent… Evidentment sempre hi ha el cas, l’anècdota, la bretolada i tot això, però en general crec que la gent ha sigut civilitzada i ha actuat d’una forma molt responsable. Però prendre decisions polítiques ha estat una cosa extremadament complexa. L’única objecció seria que, des d’un punt de vista de la perspectiva espanyola, no estava justificat que hi hagués tanta presència d’uniformes i una operació centralitzadora de l’Estat: com l’Estat ha aprofitat la crisi per intentar redimir-se a ell mateix. I d’altra banda, a Catalunya, probablement ha planat massa sistemàticament el conflicte amb l’Estat pel tema competencial, i potser tot hauria pogut anar encara més centrat en el tractament de la crisi i veure quines mesures es podien adoptar. Que jo crec que s’ha fet, però sempre queda la imatge de les lluites internes…

Calia una compareixença constant de les autoritats als mitjans?
Pels presidents, consellers i altres càrrecs, de vegades, no aparèixer vol dir que eludeixes responsabilitats. Però de vegades no cal sortir cada dia; és a dir, no cal fer-ho sistemàticament. Quan hi ha alguna cosa nova important i rellevant a dir, ho fas, però si tu surts cada dia, el dia que has de dir una cosa important, la teva presència s’ha fet tan ordinària i tan rutinària que el que acabes fent és debilitant el missatge el dia en què aquest és absolutament decisiu. Els i les polítics tenen pànic a no ser presents i no ser reconeguts, i per tant hi ha una tendència a voler sortir constantment als mitjans i la televisió. El cert és que nosaltres com a ciutadans ens afartem de veure sempre les mateixes cares i sentir sempre les mateixes veus. I per tant, sortir molt, no garanteix res; al contrari: normalment és contraproduent. Es tracta de sortir quan toca, per dir coses interessants, amb fonament, explicar-les bé i que puguin ser ben enteses. Sentit de la mesura, de l’equilibri i de la proporció. Això, a vegades, costa, i en una situació de crisi jo entenc bé que costi molt aquest equilibri.

“Entre els polítics hi ha una tendència a voler sortir constantment als mitjans i la televisió, però és contraproduent”

Veient com ha funcionat la comunicació de la crisi, cal que els ciutadans es replantegin com han d’escollir les fonts d’informació?
Aquest és un tema de gran complexitat. En general, el que no pot ser és que la gent hagi renunciat als mitjans de comunicació convencionals i s’informi a través de les xarxes. Perquè és veritat que de tant en tant et pots assabentar d’algun tema que els mitjans no tracten a través de les xarxes socials, però generalment les xarxes no tenen cap compromís ètic i, generalment, la gent que opera a través de les xarxes no té una deontologia professional. Això de què tothom pugui ser periodista és un ideal democràtic. Tots som informadors, i tots entrem en el cicle, produïm informació i ens apropiem de la informació que produeixen els altres. Això, sobre el paper, és perfecte. Però a l’hora de la veritat ha costat segles que als mitjans es consolidessin unes fórmules i preceptes de comportament professional, èticament impecable, que consisteix a comprovar les fonts, un compromís amb la veritat, intentar proporcionar el context, facilitar la interpretació per crear el propi criteri… I això, realment, a l’era de les xarxes és extremadament difícil.

Tresserras, al seu despatx de la UAB | Toni Alfaro

Té a veure amb la facilitat per accedir a les notícies a través de les xarxes?
En part sí. Molta gent s’ha acostumat a consumir informació de manera gratuïta, que és la informació que arriba gratuïtament a través de les xarxes. I la informació que ens arriba gratuïtament per les xarxes és, en general, perquè algú altre la paga, perquè ens arribi justament aquesta.

“Sense un bon sistema informatiu és impossible la qualitat democràtica”

Per tant, consumim informació al servei de qui la paga, o bé la paguem nosaltres a canvi de proporcionar les nostres dades i el nostre temps d’atenció mentre no parem de rebre publicitat específica que els algoritmes d’Internet decideixen enviar-nos. La situació és molt greu: sense un bon sistema informatiu és impossible la qualitat democràtica, i en aquests moments, fins i tot davant de la crisi del COVID-19, la majoria de la població segurament no pot actuar amb prou llibertat i criteri perquè no disposa d’una informació suficientment acreditada i validada.

Què cal fer davant de tot això?
Bé, les circumstàncies generals no canviaran. El que podem fer és dipositar la nostra confiança en els mitjans de comunicació que creguem millors. Mitjans en els que se sàpiga qui hi ha darrere de la informació, qui la signa, i que hi hagi una mena de contracte implícit entre el mitjà i les persones. Aleshores, per obtenir informació d’aquesta mena l’has de pagar. I es pot fer a través de la fórmula de la subscripció, a través de la participació com a soci o accionista de nous mitjans digitals en cooperativa o a través de la fórmula que sigui. Però la informació de qualitat és bàsica perquè hi hagi qualitat democràtica. Si nosaltres volem actuar lliurement i d’acord amb el nostre criteri, i tenir una mirada crítica sobre l’entorn, necessitem informació de qualitat. I aquesta és cara d’elaborar, i per tant no te la regalen, i lògicament l’has de pagar. Sabent que, al mateix temps, tindrem accés gratuït a una gran quantitat d’informació que algú altre està interessat en què ens arribi gratuïtament; i per tant, la paga o intentarà que la paguem nosaltres indirectament a través de cedir la nostra atenció i temps.


FOTO PORTADA | Joan Manuel Tresserras, al seu despatx de la Universitat Autònoma | Toni Alfaro

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: