Quin preu haurem de pagar abans no ens en sortim d’aquest malson? O, potser també caldria preguntar-nos: quin preu estem disposats a pagar?
La diferència entre una i altra pregunta és que, així com la primera ens subjuga a l’obediència, la segona ens enfronta els uns amb els altres. Si un decideix assumir el risc del contagi, suposa posar en risc els del seu entorn.
La decisió és prou delicada i tot i que sembla òbvia, acceptar de pagar un preu és alhora renunciar a moltes coses, potser massa coses.
Moltes veus han posat exemples comparatius amb altres pandèmies que van ser devastadores, sobre tot els mitjans de comunicació que, mancats d’informació, s’han dedicat a remoure el passat. No cal dir que aquest exercici fa que la por s’escampi, i prou sabem que la por serveix per dominar els qui la tenen.
Les mesures que s’han anat prenent des dels diferents governs també han fet seu el discurs de la por i l’amenaça. Formalment han estat i són mesures repressives que la ciutadania està encaixant malament.
Quan un govern escollit democràticament actua de tal manera, o és que està agafant una deriva totalitària o és que no sap ben bé per on navega.
Vull pensar que és la darrera cosa i que davant la incertesa han decidit utilitzar les armes d’un sistema impositiu, cosa que els avoca al risc d’arribar a creure que el poble es domina per la imposició i la por.
I el poble, què ha fet? Ara per ara seguir amb obediència el que els han manat. Però, això no pot ser permanent. La total ignorància d’una situació com la que estem vivint ha fet que acceptéssim el confinament i les mesures de prevenció. Però aquestes mesures no resolen la infecció sinó que van encaminades a evitar un col·lapse sanitari, i enlloc de planificar una bona estratègia de contenció i dotar-la de recursos, es demana que la gent no es mogui.
Com tot animal vivent, l’ésser humà necessita llibertat, és més, necessita allò que se’n diu llur albir i, qui es creu lliure, reclama aquest dret com a part fonamental de la seva existència. Malauradament, en aquest món, a molts els hi és arrabassat aquest dret.
En les democràcies a l’ús aquest dret és reconegut, tot i que amb matisos, perquè la democràcia té molts matisos i diverses interpretacions.
Els governs democràtics han de garantir aquest dret, siguin quina sigui la circumstància i no se’l poden saltar a la torera, ni que sigui en nom d’una amenaça vírica.
Com, aleshores, es poden enfrontar a una pressuposada pandèmia? Dic pressuposada perquè caldrà esperar les xifres per determinar l’abast de la infecció, i un cop obtingudes, reconèixer el marge d’error que hi haurà per la manca d’un seguiment estricte des del primer dia.
Jo no vull jutjar si s’estan fent bé les coses i no. Ni tan sols puc dir el que hauria fet quan tot va començar. Si ho digués ara, ho faria tenint una perspectiva dels fets que aleshores no es tenia.
Puc, però, i gràcies a aquesta perspectiva, arribar a tenir un criteri propi, com tothom, i això em fa dir (potser m’equivoco) que l’actitud i la manera de fer dels qui governen segueix essent la mateixa ara que al començament: prohibicions i multes, desinformació i poca transparència. I, doncs, direu, què trobo a faltar en la gestió de la crisi?
1) Una coordinació clara i segura de tots els estats, si més no els europeus.
2) Un posicionament únic del món mèdic i científic.
3) Una transparència informativa.
4) Un bon exercici pedagògic de com afrontar la situació.
5) Un bon pla geogràfic d’actuació amb mesures adequades a cada territori.
6) Una estratègia puntual per a les grans ciutats sense imposició de solucions traumàtiques sinó mesures que es consensuïn amb representants de la societat civil.
Etc.
Segur que hi ha altres coses que trobareu a faltar. Cal que les diguem i que la ciutadania prengui un paper actiu i no passiu com fins ara. Solament des de l’activisme serem responsables i sabrem tenir paciència per esperar que arribi la manera de contenir, que no anihilar, el virus. Aquest, com tantes altres amenaces a la salut, conviu amb la humanitat perquè també forma part del nostre món.
