Vila-Puig: “Si no hi hagués hagut ferrocarril, no hagués existit Bellaterra”

by | jul. 28, 2020 | Història de Bellaterra, L'Entrevista

Santiago Vila-Puig, a l'estudi de casa seva, a Bellaterra | Toni Alfaro

Santiago Vila-Puig és un dels veïns més veterans de Bellaterra. Va arribar al poble l’any 1936, el mateix que va esclatar la Guerra Civil, i des de llavors no s’hi ha mogut. El seu és el testimoni d’una persona que ha viscut pràcticament totes les èpoques de Bellaterra des dels seus inicis, al voltant del 1930.

Músic, pintor i artista com el seu pare, el famós pintor Joan Vila-Puig, ha dedicat la major part de la seva vida a compaginar la seva feina a l’àmbit del tèxtil de Sabadell amb la passió per les arts. Una passió que encara als seus 89 anys manté viva en el seu dia a dia.

Amb la intenció de rememorar diferents etapes de la història de Bellaterra, ens endinsem a la casa de Santiago Vila-Puig i entrem al seu despatx, ple d’obres d’art i fotos dedicades de diversos artistes, entre ells els seus fills. Un espai tranquil i assossegat, perfecte pel record i la reflexió.

Quants anys fa que és de Bellaterra?
Farà 84 anys que visc a Bellaterra. Perquè vam arribar-hi els primers dies d’octubre de l’any 1936, just quan va començar la Guerra. Va ser la Guerra el que ens va portar aquí, és clar. El meu pare, Joan Vila-Puig, era pintor, i aquesta és una de les últimes obres que va pintar, un jardí d’aquí a Bellaterra, i en tinc una altra per aquí de Notre Damme de París, que ja no té l’agulla avui. Com que ell era pintor, doncs es podia permetre el luxe de pintar allà a on li plaïa: no depenia de cap cosa concreta, ni un rellotge per fitxar a l’entrada de la feina. Ell pintava i amb la seva paleta en tenia prou.

“Va ser la Guerra el que ens va portar aquí”

Però el seu pare era d’aquí?
No. Ell vivia a Sabadell, tot i que era fill de Sant Quirze del Vallès, i fent un parèntesi, el carrer major porta el seu nom i la casa on va néixer encara es manté. Doncs tot vivint a Sabadell, i com amb els avis tenien una fonda tradició d’anar a passar els estius a Caldetes -Caldes d’Estrach- allà hi tenien llogada de feia molts anys una casa. I llavors, el pare i la mare van optar per anar a viure a Caldetes, i ens hi vam passar més de dos anys fins l’any 36. Llavors la casa de Bellaterra estava tot just acabada, la casa pairal on ara hi ha els Amics de l’Autònoma. I l’Anton Domènech, antic propietari dels terrenys, ens va dir “seria prudent que vinguéssiu aquí a Bellaterra, perquè aquesta casa, tot just acabada, sense estrenar i tancada és un pèl perillosa en aquests moments”. Llavors el pare va optar per venir a Bellaterra

Torre del Pintor Vila-Puig, on Santiago Vila-Puig va viure la seva arribada a Bellaterra | Toni Alfaro

Com va ser l’arribada?
La meva mare, concretament, va arribar a Bellaterra en avançadeta el dia de la Mare de Déu de la Mercè, el dia 23 de setembre. I el pare, jo, i els meus germans, un pèl més tard: els primers dies d’octubre de l’any 36. Vam agafar el tren a Caldes d’Estrach i vam acabar a Bellaterra. I ja no m’he mogut mai més, perquè aquí ens hi vam trobar molt bé. El pare tenia aquí el seu estudi, paisatges propers molt bonics i pintava molt per la zona. Li agradava molt perquè estava a prop de Barcelona, a prop de Sabadell, i el meu pare tenia un petit cotxet: i des d’aquí era el seu punt de sortida i de referència. La casa de Sabadell era de lloguer, es va deixar córrer, i vam venir tots aquí a Bellaterra durant la Guerra.

“El pare tenia aquí el seu estudi, paisatges propers molt bonics i pintava molt per la zona”

Sembla que era molt petit quan va venir a viure a Bellaterra…
Tenia cinc anys! Però me’n recordo de tot. És curiós, però hi ha records d’aquests molt antics que han quedat veritablement aferrats a la ment. Diria que no és cap secret. Hi ha records antics que es recorden més bé que coses més recents. I d’aquells moments en tinc una idea i una imatge molt clara! Ho tinc perfectament ordenat tot.

Quins records té d’aquella casa, a tocar de l’Autònoma?
Aquesta era una casa molt maca, francament maca. Era una casa que la va construir un arquitecte que en aquell moment tenia molt prestigi, el Pelai Martínez i Paricio, que havia treballat molt durant l’exposició internacional de l’any 1929 de Barcelona, i al Pavelló de Belles Arts, o al vestíbul de l’Estació de França, que totes són obres d’ell. Era amic del meu pare i m’imagino que el meu avi, que era qui va construir la casa, li devia preguntar “qui pot fer-la aquesta casa?”, i ell va dir “el Pelai Martínez”. Era una casa molt confortable, molt maca i amb molta personalitat.

La casa de Bellaterra tenia molta prestància, amb calefacció a carbó, que no n’hi havia a tot arreu en aquella època, i estava rodejada de camps

Va ser molt el canvi de Caldes d’Estrach a aquí, a Bellaterra?
Absolut! Allà vivíem a un carrer del poble. Encara mantinc molt bons records i fa poc vam ser-hi amb uns amics. Els meus avis tenien la casa llogada per passar l’estiu, perquè “Caldetes”, que li deien, era molt famós per la gent de Barcelona per anar-hi a l’estiu. Tinc constància d’una postal enviada a la meva mare a Caldetes de l’any 1908! Fa 111 anys que els meus avis anaven a estiuejar a allà. Doncs aquella era una casa normal de dos pisos, de carrer de poble, i això d’aquí ja tenia molta més prestància, i fins i tot tenia calefacció a carbó, que no n’hi havia a tot arreu en aquella època. Estava molt ben emplaçada, tot i que llavors no hi havia pins; tot eren camps i aquell bosquet. Ara la casa ja pràcticament no es veu, perquè està colgada de pins. En aquell moment, quan va començar la Guerra, els estiuejants van marxar corrents; i quan vam arribar al mes de setembre o octubre, aquí no quedava ningú. Quedaven els nadius, les quatre cases de pagès: Can Miró, Can Domènech, Can Magrans, Can Camps, i nosaltres. I sí que també hi havia els de l’Estat Català, que havia requisat d’algunes torres, però molt poca gent. Els autèntics veïns nostres eren els pagesos.

Vistes de Bellaterra des de la finestra de l’estudi de Vila-Puig | Toni Alfaro

Quina relació hi havia amb els pagesos?
Potser no tenien massa a veure amb el món de la pintura… Bé, molt bona. No crec que arribessin a aprofundir en la pintura del pare, ni l’entenguessin potser excessivament, però eren gent oberta i gent maca. Tingues en compte que el meu pare era fill de pagesos també, o sigui que ja hi havia una total afinitat. El mau pare adorava el món del camp, i aviat es van entendre amb els d’aquí. I encara queda algú a Bellaterra d’aquelles famílies. Aquí a Bellaterra encara viu la besnéta dels Segarra que hi havia aquí en aquella època.

Durant la Guerra Civil van aparèixer uns individus de Barcelona que van venir a casa, van fer un registre, es van emportar l’auto, la ràdio i unes càmeres fotogràfiques

La Guerra es va deixar notar d’alguna manera aquí a Bellaterra?
Sí i no. El pare tenia per norma “porto vestit gris i camino per l’altra vorera”, i no es posava mai en coses massa importants. Sempre agafava una posició intermèdia i no massa compromesa. Llavors, ningú ens va molestar ni ens van dir mai res fins al final: al desembre de l’any 1938, van aparèixer uns individus de Barcelona que van venir a casa, van fer un registre, es van emportar l’auto, la ràdio i unes càmeres fotogràfiques. Però no ens va passar res més. Aquí tampoc hi va haver cap front ni res.

Hi ha algun canvi després de la Guerra a Bellaterra?
Bé, sí que comença a venir més gent. Als anys 40 van començar a construir-se cases amb una certa eufòria. Aquesta en la que visc jo és de l’any 1941. Es van anar fent cases, noves barriades, nous carrers… Moltes d’elles les va fer un arquitecte que es deia Emili Sala, crec, i altres l’Enric Roig, de Sabadell. Aquest últim es va establir a Bellaterra i moltes cases d’aquí són seves; recordo perfectament aquest senyor i el seu encarregat, el Gaspar Reyes, que era molt trempat.

Després de la Guerra, Bellaterra va anar creixent perquè hi havia gent que ja no optava per passar l’estiu sinó per viure-hi”

Feien les cases en sèrie, sempre amb el mateix estil. Aquesta també ho era, però vam modificar moltes coses i vam fer aquest estudi, que és un dels llocs on més bones estones he passat a la meva vida, escoltant música, veient cinema, pintant, dibuixant… Clar, Bellaterra va anar creixent perquè hi havia gent que ja no optava per passar l’estiu sinó per viure a Bellaterra. Ara ja han desaparegut molts dels que van arribar llavors; jo sóc una de les relíquies de Bellaterra. No en queden gaires de la meva època. Hi havia molta gent que venia de Sabadell, de Barcelona, de Terrassa…

Fins a quin punt venien pel reclam de la natura?
Bé, potser a l’inici. Al principi sí perquè es notava en la flaire. A Sabadell tot anava amb carbó, i jo recordo quan vivia a Sabadell a la meva infantesa tot de xemeneies i xemeneies fumejant i tenyint de negre l’atmosfera. No era irrespirable però no era gens sa. I en canvi, a Bellaterra, a pocs quilòmetres, encara se sentia l’olor de farigola, de romaní, i la gent venia per l’aire pur. Hi havia molts que venien perquè patien asma, i hi havia bastants asmàtics a Bellaterra. També hi va haver la gran sort dels Ferrocarrils: si no hi hagués hagut els Ferrocarrils, no crec que hagués existit Bellaterra. Però al fet que l’any 22 va creuar per aquí el ferrocarril, es van anar animant i van demanar una estació. I quan es va fer, a l’any 29 o 30, immediatament el senyor Bartomeu, que era molt fi, va fer l’hostal i feia d’esquer pels possibles compradors de terreny i va anar creixent això. Amb el tren, en 10 minuts estaves ja a Sabadell, i jo mateix feia quatre viatges al dia.

Si no hi hagués hagut els Ferrocarrils, no crec que hagués existit Bellaterra

Com és que hi anava tant sovint?
Nosaltres a casa teníem una petita indústria tèxtil a Sabadell i anava al despatx cada dia. És una ciutat que ha canviat terriblement; abans en deien la Manchester catalana: tot era tèxtil o lligat amb el tèxtil. I quan hi anava coincidia sempre amb el senyor Garriga, que ens estimàvem molt, perquè cada tren tenia els seus viatgers fixes. Sempre érem els mateixos que ens trobàvem al mateix vagó. Eren uns trens molt diferents dels d’ara, i t’ho puc ben assegurar perquè jo tinc una passió pels ferrocarrils. Llavors el tren propiciava que la gent pogués anar i venir amb molta facilitat. En principi, Bellaterra era un gran torrent. I llavors li van tirar molta terra sobreposada per fer la plaça de l’estació. I des de llavors, va anar creixent.

Maquetes de ferrocarril coleccionades per Santiago Vila-Puig | Toni Alfaro

Va significar un canvi prou gran el Ferrocarril, doncs…
El Ferrocarril va arribar a Les Planes l’any 1916, al 17 a Sant Cugat i el 22 a Sabadell, i passava per aquí a Bellaterra. De Sant Cugat no es parava fins a Sant Quirze, que deu haver-hi 9 o 10 quilòmetres. Els meus pares, pel seu viatge de noces, van agafar per primera vegada el tren, que li deien “l’Elèctric”. Llavors, clar, va ser relativament fàcil que a algú se li acudís fer l’estació. L’altre dia repassava documents i una de les veus primordials per posar-lo va ser la del Sastre, que era un senyor que vivia aquí i va morir als 102 anys. Segons vam posar al llibre que vam fer de Bellaterra, escrit per l’Ignasi Roda, hi havia molt moviment però ningú s’acabava de decidir i el Sastre va ser qui va convèncer al propietari dels terrenys, l’Antoni Llobet, que era un pagès recalcitrant, un home molt especial, molt dur, amb una manera de pensar molt estricta. El senyor Sastre va dir que el tren afavoriria a tots, i el senyor Llobet ho va trobar fi i va signar. I llavors, al 29-30 es va fer l’estació, i va ser relativament fàcil.

La Universitat va ser un cop molt fort per nosaltres, perquè ens ho van prendre tot

Com era la vida a Bellaterra entre els anys 40 i la construcció de la Universitat?
La Universitat va ser un cop molt fort per nosaltres, perquè ens ho van prendre tot. El meu avi, que era qui va comprar el terreny a aquest Antoni Llobet, es ventava que “la nostra finca està a l’altre cantó de Bellaterra, a l’altre cantó del tren”. Ens va sortir car això! Perquè la universitat va venir i s’ho va emportar tot. Ens van donar quatre calers i prou. Hem d’admetre tot i això que aquesta universitat és un bé de Déu, perquè d’aquí han sortit molts cervells grossos. I aquesta universitat és de les que estan ben considerades dins el territori patri, i a Europa i al món. Es van haver de sacrificar els masos de Can Miró, Can Magrans i la nostra casa, però el resultat ha sigut prou important. Abans era impossible de pensar que d’aquí en sortiria tanta gent maca, i entre els 40 i els 70 aquí era tot molt tranquil i molt maco. Va ser el propietari de Can Magrans qui va tenir vot i veu a no sé on, però com per poder pressionar perquè es fes la universitat. Es volia fer una universitat fora de Barcelona però no se sabia exactament a on emplaçar-la, i el de Can Magrans s’hi va oferir de seguida. Al principi pot ser que fossin les facultats de Ciències i de Medicina les que es van fer, que són de les que estan més a prop. Al principi hi havia un tren llançadora que feia Universitat-Bellaterra, i va durar bastant temps això.

Vila-Puig revisa els seus àlbums de fotos d’època fetes a Bellaterra | Toni Alfaro

Quan es va fer la Universitat, no va participar-hi?
Jo concretament no, perquè a la meva edat ja superava tot això. Jo ja tenia la feina feta tot i que em va suposar un canvi de vida. Els meus fills tampoc n’han fet servei, perquè tots són artistes, i van anar a acadèmies fines, interessants i importants de Barcelona. Tots porten encara els gens del meu pare. Tinc tres fills, xicots fins amb sensibilitat i fan coses molt maques. Avui en dia és molt difícil moure’s en el camp de l’art. L’art està en un moment molt complicat, i per saber treure’n fruit és difícil. Però bé, les meves nétes també estan seguint aquest camí: ara la petita ha estat becada per anar a Alemanya i ha tornat amb inquietuds renovades.

Com va passar de viure a la casa de més enllà de l’estació a aquí?
Els meus avis materns havien marxat d’aquí durant la Guerra, perquè ens trobàvem a la España Nacional, i van estar-se a Sant Sebastià, a Donostia. Un cop acabada la Guerra van tornar i el meu avi va llogar una casa molt bonica de Sabadell que avui en dia és edifici històric i artístic, al carrer de la Indústria número 16. Era una casa preciosa, però vam tenir la desgràcia que la meva àvia, al cap d’un any, va morir, i el meu avi no va voler deixar la casa, així que vivíem entre Sabadell i Bellaterra. Llavors, l’any 1956 la meva mare ens va cedir la casa a on vivim ara i l’any 1957 la meva dona i jo ens vam casar. Un arquitecte amic meu ens va fer unes reformes i ens vam instal·lar aquí. Farà 63 anys que visc en aquesta casa. En aquella època ja hi vivien al voltant de 2.000 persones a Bellaterra, i hi havia moviment i hi havia actes…

“Als anys 50 ja hi havia 2.000 persones a Bellaterra, i el Club Bellaterra era on la gent es trobava, discutia, anaven a jugar al dòmino, a fer festes…”

De totes maneres, jo sempre he sigut un home una mica tirant a esquerp, i no he sigut terriblement sociable. Haig de confessar que no he sigut mai soci del Club Bellaterra, per exemple; era el lloc on la gent es trobava, discutia, anaven a jugar al dòmino, a fer festes… I a mi tot això em costava una mica. Sí que hi anava, i hi tenia molt bons amics, però no amb una terrible freqüència tampoc. La meva dèria número u era la música, que segueix. Dins els nostres gairebé noranta anys encara, tot i ploure, agafem el cotxe petit i anem al Liceu. El mestre Macià em va introduir a molts músics allà, i anàvem i fèiem música amb els companys deixebles d’ell: fèiem sovint quartets, i trios, i sonates. I vaig arribar a tocar a sobre l’escenari, i també al Palau de la Música, més d’una vegada! El mestre va fer una petita orquestra de cambra amb deixebles seus, i ell era el mestre de tots els bons violinistes de l’època, o sigui que l’orquestra forçosament havia de sonar prou bé.

Quan han anat passant els anys es va jubilar i potser va conèixer una nova manera de viure a Bellaterra. Com és Bellaterra per envellir?
Magnífica! Clar, ara ens fem vells i cada vegada és un pèl més difícil Bellaterra, però malgrat tot, aquesta vista que tenim, tan bonica…, això per mi té un preu extraordinari! No em veig amb cor d’anar a una ciutat, amb un pis amb ascensor, amb una paret de totxos al davant i soroll de clàxons… Aquí estic molt bé. A la meva dona li ha costat potser una mica. No es pot arribar mai a dir al 100%, però bé, sí que tinc prou clar que no vull marxar de Bellaterra. També tinc amics que estan molt reclosos a casa, que no es poden moure, i potser ens podria passar això a nosaltres, però de moment encara podem moure’ns. Ara ja comença a costar pujar i baixar del pis, però en fi. Ho hem d’anar defensant això.

Àlbum amb fotografies dels anys 50 a la zona de Bellaterra. A dalt, esplanada entre Sabadell i Bellaterra | Toni Alfaro

De la Bellaterra que hi havia quan va arribar aquí als cinc anys a la Bellaterra d’ara, hi veu molta diferència?Molta, moltíssima! Com en tot! Ja no és aquell estil de la ciutat-jardí amb què es va voler fundar. Ha canviat absolutament. Allò era un somni i aquesta era un exemple. Tingues en compte que sembla que a Bellaterra fa quatre dies que els carrers no estaven ni asfaltats. Jo tinc fotos i pel·lícules dels meus fills anant aquí davant amb un cotxe de pedals. Ara diuen que cada dia passen 13.000 vehicles per Bellaterra, no sé qui ho va dir. Antigament, amb una mà en teníem prou per comptar els cotxes que hi havia a Bellaterra. El del meu pare, el del senyor Santlleí… Molts no en tenien de cotxe. El senyor Cosidor tenia un Bedford… Podies sortir tranquil·lament i no senties ni un clàxon. Hi havia una meravella que ara hem perdut, que era el camí de Bellaterra a Sabadell i passava per l’església de Sant Pau, just a sota de la gran rotonda.

“Antigament, amb una mà en teníem prou per comptar els cotxes que hi havia a Bellaterra”

Recordo que el senyor Josep Maria Marcet, l’alcalde de Sabadell, vivia aquí, i encara hi viu aquí la seva filla Engracieta. Ell anava i venia cada dia de Bellaterra i, és clar, per anar de Bellaterra a Sabadell s’havien de fer 15 quilòmetres: s’havia d’anar a Bellaterra, gairebé fins a Sant Cugat, de Sant Cugat a Cerdanyola i de Cerdanyola a Sabadell. No hi havia una carretera que les unís. Però el senyor Marcet, que era un home emprenedor i amb empenta, va decidir fer alguna cosa. Ell tenia un totterreny Willys-Overland, i li va dir a un assistent que anés per un caminot de carros de Bellaterra a Sabadell, i va agafar una brigada perquè li aplanessin el camí. I des de llavors es va poder anar de Bellaterra a Sabadell per camí. Va costar molt! I jo tinc un munt de fotos de l’època. Aquell camí era meravellós, que passava per l’ermita de Sant Pau de Riu-sec, i hi havia una bassa… Tot venint de Sabadell, per l’aeròdrom, agafàvem una gran recta, baixàvem cap al riu i un cop a Sant Pau tombàvem cap a Bellaterra. No hi havia res on ara està el centre comercial, i no es veia res de Barberà ni Badia. I ara hi passa la carretera. I tant que ha canviat Bellaterra, terriblement!

És vostè feliç vivint a Bellaterra?
Sí. Jo encara em considero molt feliç de viure aquí. Si hagués sigut una persona amb fredor i amb menys passió de la que tinc potser ja no hi seria. Perquè hi ha molts amics que han desertat i han marxat de Bellaterra: o viuen a Sant Cugat, o a un pis de Sabadell, o a Barcelona. Però ja comencem a ser gent gran. Aquesta escala comença a ser un problema: són 17 graons que costen una miqueta. I ara tenim la sort que el nostre nét, que estudia Filosofia a Barcelona, viu amb nosaltres i ens fa molta companyia.

FOTO PORTADA: Santiago Vila-Puig, a l’estudi de casa seva, a Bellaterra | Toni Alfaro

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: