En el darrer Tot Bellaterra del mes de novembre apareix un extens reportatge sobre el Club Bellaterra del qual voldria fer alguna puntualització. El més lògic fora fer-ho a la mateixa publicació, però la seva periodicitat i també, val a dir-ho, el veto que hi tinc, m’ha fet canalitzar la puntualització a través del BellaterraDiari.
Tot i que, des que es va aprovar la requalificació del terreny amb la consegüent transformació de l’espai, la gestió dels darrers anys del Club Bellaterra fins a dia d’avui ha suposat un fracàs pel que fa al projecte, en cap cas aquest es va promoure amb una idea lucrativa sinó pensant que era la manera de salvar l’entitat.
Tot Bellaterra ha anat llençant aquesta insinuació en diferents ocasions i en el reportatge referit ve a dir que el Club anterior era un projecte viable. Res més lluny de la realitat. És més, el Club arrossegava un problema endèmic que el portava a la seva desaparició. Es pot dir fins i tot que solament el gaudien uns pocs i no hi havia projecte de futur. Les bestretes van ser una constant al llarg de la seva història i no sempre la gestió fou prou transparent.
La junta encapçalada per en Jordi Fau van fer una aposta decidida i arriscada, ara bé, condicionada a la requalificació del terreny. Aquesta requalificació es va fer amb unes certes condicions, la més important, la reserva d’un espai per a ubicar-hi l’EMD que l’alcalde Antoni Morral va impulsar com a sortida a la crisi generada per les reivindicacions frustrades de la segregació. Que quedi, doncs, ben clar que l’EMD mai no van demanar-la els Bellaterrencs, a excepció de l’any 1978 en què una gran majoria va sol·licitar el rang d’Entitat Local Menor, que era com es dia abans a les EMDs, és a dir: un “reconeixement jurídic de nuclis de població separats amb una certa identitat pròpia que té els seus orígens a finals del segle XIX”. Aquest reconeixement es fa especialment palès a partir de l’Estatut municipal de 1924, que regula l’existència de les anomenades “entitats locals menors”. Aquesta figura es perllonga en la legislació franquista del règim local, fins a ser adaptada a l’ordenament constitucional per la LBRL (Llei de Bases del Règim Local) del 1985″. Podeu consultar aquest enllaç per a més informació: https://www.emd.cat/las-emd.
És del tot cert (i he de suposar que Tot Bellaterra deu haver consultat el meu llibre), que el Club va néixer el 1934, sobretot per la insistència d’un grup de joves estiuejants encapçalats per una decidida M Lluïsa Fabregas, la meva tieta, que demanaven un espai per fer una pista de tenis. El lideratge de la meva tia no es va veure recompensat, ja que se li va negar el dret a ser la sòcia nº 1 de l’Sport Club Bellaterra, que era així com es va anomenar l’entitat, no tant per la seva joventut sinó perquè era dona. Això sí, va ser la sòcia nº 2.
Fomento, aleshores va acordar fer un contracte de cessió a perpetuïtat sempre i quan l’entitat Sport Club Bellaterra seguís existint. Si aquesta arribava a desaparèixer, l’ús de l’espai passaria a mans de la Unió de Propietaris de Bellaterra, és a dir l’actual Unió de Veïns de Bellaterra. El que va passar, però, va ser que Fomento de la Vivenda Popular, que després va passar a dir-se Fomento Barcelonés de Inversions (l’FBI com li deia el meu pare) va desaparèixer. Aleshores en Jordi Guiu, que per als qui no el van conèixer, va ser el gran impulsor de la premsa Bellaterrenca amb la creació de l’enyorada revista L’Esquirol de Bellaterra, va venir a liquidar totes les propietats que tenia Fomento a la urbanització. En Jordi es va enamorar del lloc i s’hi va quedar a viure, fins que va morir.
Un dels actius que l’FBI tenia era el terreny del Club i després d’oferir a l’entitat una permuta amb uns terrenys que tenia a prop dels pous per fer una nova seu, com que l’acord existent era del tot vigent, no va tenir més remei que fer la venda pel preu simbòlic que ja he dit d’1 pesseta.
Curiosament, Fomento va vendre a la UVB la caseta del Pepe Cots, un despatxet de 19m2 que hi havia en una cantonada del terreny del Club, més i menys on ara està Taller de Serveis, per un preu de 750.000 pessetes. La UVB alhora va llogar l’espai al Banc de Sabadell per instal·lar-hi el seu caixer automàtic i així poder ingressar uns diners. D’aquesta transacció us en pot parlar en Jordi Macarulla, actual vocal de l’EMD que aleshores era president de la UVB.
De totes aquestes coses ja us n’he parlat en articles anteriors i si ho torno a explicar és perquè em sap greu que Tot Bellaterra ens ofereixi una informació amb un biaix malèfic cap a uns veïns que, amb tot el cor, van voler transformar el Club en una entitat moderna i al servei de tots els Bellaterrencs. He de dir emperò, que aquesta visió de futur no la vaig compartir en el seu moment, tot i que la vaig recolzar simbòlicament, fent-me soci malgrat no ser gens esportista. Mai vaig posar ni posaré en dubte l’honestedat dels seus impulsors.
Què mou doncs Tot Bellaterra a aquest acarnissament amb els promotors del projecte? Em temo que els interessos de Gent per Bellaterra, ja que el partit que governa amb majoria absoluta l’EMD ha fet de la revista el seu òrgan propagandístic. Sense anar més lluny, l’altre extens reportatge sobre el tema de la segregació és un discurs de partit que es ve repetint de manera periòdica. Un discurs que ens desvia de la mirada cap a Bellaterra i de la pregunta que ens hauríem de fer tots els veïns: Que ens ha aportat l’EMD en aquests 10 anys? Ja us ho diré: litigis i enfrontaments, fins i tot entre veïns, que no ens aporten res de bo, solament misèria humana.
