CARTA LECTOR | “A propòsit de Rusalka”

by | nov. 25, 2020 | Cartes dels veïnat, Cultura

Un moment de la representació de "Rusalka", al Teatro Real | Teatro Real de Madrid

El dimecres 25 de novembre, el Teatre Real de Madrid farà difusió oberta de l’òpera Rusalka de Dvorak. Dins d’aquesta òpera hi ha una de les cançons més boniques que mai s’han escrit: la cançó de la lluna.

Aquesta cançó d’amor impossible, té una música i una lletra precioses. En la nostra opinió, el conjunt de les dues coses, aconsegueix commoure profundament a qui l’escolta. Una nimfa enamorada d’un humà, demana a la lluna que porti a l’estimat el seu missatge d’amor. La lluna li sembla l’únic missatger possible i li canta amb apassionament desesperat.

Moltes vegades, sota un cel de lluna plena, tots hem sentit aquesta proximitat poderosa de la lluna. Un ésser inanimat de gran bellesa que és allí, il·luminant-ho tot per nosaltres. Sabem que la seva llum arriba lluny i que tots els que en la nit la contemplem, compartim la mateixa emoció. D’alguna manera ens uneix, sense dir ni una paraula, pel camí de l’emoció compartida. Banyats en la seva llum pàl·lida, ens connectem als anhels i esperances d’una ànima universal.

La nimfa Rusalka canta:
“Lluna de plata, digues-li que és el meu braç el qui l’abraça perquè somiï en mi almenys un instant”. Que bonic! La lluna transmissora d’abraçades. La lluna que abraça per nosaltres! A tots els que som al món i fins i tot als que ja no hi són.

Si us demanessin per cinc compositors romàntics, deixant fora al pre-romàntic Beethoven, potser diríeu: Chopin, Mahler, Verdi, Richard Strauss, Wagner i Txaikovski. I després pensaríeu: “oh! i Schubert, Brahms, Schumann, Litz, Mendelssohn, Berlioz, Biset, Smetana, Debussy, Ravel?” I després us vindrien al cap algunes dones, Clara Wieck Schuman, Fanny Mendelssohn Henssel, Amy Beach. I probablement, pensaríeu en alguns compositors escandinaus, russos, espanyols… que exclouríeu perquè, més que romàntics, són nacionalistes. I potser, en aquest límit entre romàntics i nacionalistes, hi afegiríeu a Antonin Dvorak. I aquesta mena d’enquesta seria contestada més o menys així, per molts de vosaltres. 

Dvorak, el nostre gran músic, va pertànyer a una generació de grans genis. Una eclosió big-bangneriana única. I la nostra estrella va ser una més en aquest firmament. Però si us fixeu en ella amb més detall, veureu que la seva brillantor és més que especial.

Dvorak va fer música amb un espectre diferent de la dels seus coetanis. Des de la seva Bohèmia més profunda, va buscar arrels de nous sons a l’Amèrica que el va acollir. S’interessà i els incorporà a la seva simfonia més popular, la del Nou Món. Aquí hi trobem arrels jazzístiques i noves estructures musicals.

Però el nostre Dvorak, el nostre estel més singular, és el de l’Stabat Mater. El que inicia aquesta obra amb una mena de glisando jazzístic, anys abans d’arribar a Amèrica. El que converteix una pregària en una profunda declaració d’amor. L’Antonin d’uns primers quartets de corda que en acabar-los, li van fer exclamar: Bohu Diky! (Gràcies Déu!). El que, des del seu lloc en l’espai infinit, converteix la lluna de Rusalka, en missatgera d’amor entre totes les nimfes enamorades i els seus estimats. El Dvorak d’un rèquiem universal i infinit.

I quan mirem el firmament ple de grans estrelles, veureu que només una parla amb la lluna. I la lluna li respon: “Sí, això faré, estimat!”

Jordi Félez i Maria Teresa Portis, veïns de Bellaterra

FOTO PORTADA: Un moment de la representació de “Rusalka”, al Teatro Real | Teatro Real de Madrid

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: