CARTA DEL LECTOR: Manel Roig

“L’aparició, en diversos mitjans de comunicació, d’articles que revisen la malaurada evolució del Club Bellaterra ha propiciat aquest escrit. En primer lloc, vull posar en valor el fet de que els bellaterrencs, amb les seves iniciatives i escrits, fan palès l’impuls continuat per fer de Bellaterra un poble singular i sostenible.


El darrer article sobre el Club Bellaterra, publicat sense una clara autoria, a Tot Bellaterra, toca un aspecte, entre altres, que fa anys és del meu interès. Segons l’esmentat article “Bellaterra es mereix poder seguir gaudint del caràcter aglutinador, social i cultural que tan bé ha fet i tant ha representat per als veïns i veïnes durant tants anys” (donat el context entenem que es refereixen al Club). Aquesta frase que sona molt bé, no crec que s’ajusti a la realitat. El club va aglutinar i en varen gaudir tots aquells que volíem relacionar-nos fent-nos socis, que val a dir, era un petit percentatge dels que vivien a Bellaterra. Aquesta puntualització no invalida el presumible sentit global de la frase, la qual ens ve a dir que el conjunt de bellaterrencs hem perdut l’oportunitat de gaudir d’un espai de trobada per a tots nosaltres. Per cert, hi ha una diferència notable entre viure en un lloc o sentir-se part d’ell. Com vaig expressar ja fa anys en un escrit publicat al Diari de Bellaterra titulat: Bellaterra o el sentiment de pertinença “El nostre és un poble distant i ensems proper a Barcelona, un lloc ben comunicat amb accés a totes les activitats culturals que pot generar una gran ciutat i idoni per dur una vida de família.

És el ” El poble del futur”, un territori que permet combinar la intimitat familiar, el contacte amb la natura i la interacció social. El “Club”, entès com a Fòrum o Àgora del segle XX o com un dels il·lustres cafès de les grans ciutats d’Europa, oferiria un espai de trobada de tots i per a tots els seus habitants; un escenari per compartir aficions, per al debat intel·lectual, per la conspiració i la tafaneria; un lloc per activitats esportives, lúdiques o, simplement, per passar una estona amb altres bellaterrencs, després d’ una jornada de treball.
El relat i la interpretació de fets recents, tots ho sabem, és molt subjectiu. Tanmateix, els anys que fa que la nostra família viu a Bellaterra i el meu tarannà independent em permeten una apreciació relativament desapassionada sobre la “saga” del Club i aprofito l’ocasió per expressar-la. Intentaré fer-ho seguint la premissa del filòsof George Steiner “ser crític vol dir ser capaç de fer distincions”.


En primer lloc, cal acceptar que la desaparició d’entitats social-esportives ha estat generalitzada i que aquest fenomen està lligat a la millora del poder adquisitiu que, entre altres coses, ha fomentat l’individualisme i ha posat a l’abast d’una part important de la societat les “segones residències”. En segon lloc, la manca de visió de futur i d’enteniment de les diverses institucions (tant públiques, com de la societat civil) les quals han jugat un paper en l’evolució de Bellaterra al llarg dels anys, han estat determinants. En més d’una ocasió alguns dels socis vàrem proposar que el Club fos de tots els que decidissin ser part del poble. Pensàvem, ingènuament com s’ha demostrat, que amb una relativament petita aportació per part de tots, el Club es mantindria viable econòmicament, s’incrementaria la vitalitat i, conseqüentment, augmentaria la interacció social de forma considerable. Els interessos particulars de cadascuna de les esmentades institucions no ho van fer possible, ni nosaltres fórem capaços de fer arribar el missatge a la majoria de bellaterrencs. En tercer lloc, com s’explica en publicacions prèvies, al voltant dels anys 2000-2001, la dinàmica del Club havia arribat a un punt en el qual, la majoria dels socis que s’interessaven pel seu futur, veien necessari un canvi, tant de les instal·lacions com de la visió.

El procés de transformació va estar precedit d’un bon nombre de debats i finalment va prevaldre, malgrat les advertències de socis amb reconeguda vàlua en el camp de l’advocacia i de les finances, la via d’àmplia modernització arquitectònica /estructural i la primacia de les activitats esportives per sobre de les socials. Malauradament, els auguris dels socis “conservadors” s’han anat complint i amb escreix. No estic d’acord amb l’Ignasi Roda quan, en el seu darrer escrit al Diari de Bellaterra, afirma: “Uns veïns que, amb tot el cor, van voler transformar el Club en una entitat moderna i al servei de tots els bellaterrencs”. Es fa difícil de creure que una operació de més de tres milions d’euros es pugui plantejar “amb tot el cor”.

Només cal preguntar-se, qui va calcular els comptes d’explotació?, qui va preveure els riscos si el projecte fracassava?, quins membres de la massa social estarien disposats a presentar-se per renovar la junta amb un deute d’aquesta magnitud? En opinió dels socis opositors, la complexitat del projecte, si no se n’assegurava l’èxit, conduïa a una deriva subtil però irrevocable cap a una junta permanent i, finalment, com s’ha vist, a la desaparició del Club com entitat social. Per altra banda, es qüestionable que es plantegés per servir a tots els bellaterrencs. Observant el disseny arquitectònic, és evident, que es prioritzava l’activitat esportiva seguint les tendències o modes del moment, i es deixava de banda una part gens menyspreable de veïns que, per la seva naturalesa o per l’edat, tenien poca tendència pels esports.

M’inclino a pensar que els promotors visionaven el futur Club com un centre esportiu d’elit que atrauria la gent jove de Bellaterra i a molta altra gent dels pobles del voltant i, aquest augment d’afluència, incrementaria el nombre de socis la qual cosa, juntament amb els lloguers dels nous espais, farien viable la transformació del Club. Cal reconèixer que les il·lusions dels responsables de la transformació del Club han tingut uns efectes secundaris positius com són, la consolidació de “centre del poble” i els avantatges que suposa disposar d’un supermercat i una llibreria, no tan sols des un punt de vista pràctic, sinó com a punt alternatiu d’interacció dels veïns.


Sense el Club o un espai lúdic-social espaiós i confortable desvinculat de l’administració on tots els bellaterrencs puguin desenvolupar de forma lliure i espontània els seus interessos, es fa difícil pensar en la possibilitat d’una interacció social efectiva. En la meva opinió, les activitats culturals o socials que es fan en diversos centres del poble, el supermercat o les festes majors, no són suficients per aconseguir un poble viu. Un poble capaç d’interaccionar, debatre els seus dubtes, seleccionar les seves reivindicacions i dotar-se d’arguments sòlids per triar els seus representants.”

Manel Roig, veí de Bellaterra