“Els que em coneixeu sabeu que ja porto molt temps de president del Club Bellaterra, però molt pocs saben quan exactament: 21 anys, és a dir un 30% de la meva vida! No m’atribueixo cap mèrit en especial, és cert que estic cansat i m’he plantejat deixar-ho en alguns moments, però no hi ha hagut ningú que volgués assumir-ho i per una qüestió de responsabilitat personal considero que haig de seguir (si la salut m’ho permet) fins que el vaixell arribi a bon port.

Deixeu-me fer una miqueta d’història. La meva família va venir a viure a Bellaterra el 1951, quan jo tenia 1 any d’edat. Vaig tenir la sort de ser alumne de la Tagore i amb els amics corríem i jugàvem pels carrers sense asfaltar de Bellaterra. A la meva infància i adolescència vaig poder gaudir de les possibilitats que ens oferia el Club com a lloc de relació i de joc, a més de les festes i tantes altres activitats que s’hi feien.

Eren uns altres temps, quasi no es parlava de segones residències, ni d’anar a esquiar, etc. Els veïns i veïnes aprofitàvem el Club molt intensament, era sens dubte un lloc de trobada on primaven les relacions socials i els que ho vàrem viure ho recordem amb molta estima.

Aquest caire social que ens agradaria al Club d’ara i no acabem d’assolir (excepte segurament el grup de pàdel), podria ser objecte d’un llarg debat. Crec que tothom voldria millorar l’aspecte relacional i és un punt diferencial amb la competència. Quins condicionants ens ho dificulten, sincerament no ho tinc clar.

Però tornant al Club d’abans, tot allò va anar canviant amb l’evolució dels hàbits de lleure de la gent i el Club va anar perdent pistonada, fins al punt que la seva situació, quan vaig entrar com vocal de la Junta del Jordi Martínez (e.p.d.) el 1995 era molt crítica i les seves instal·lacions estaven molt malmeses.

Com molts de vosaltres ja sabeu, el principal problema de les successives juntes directives sempre havia estat d’aconseguir recursos per fer front al manteniment i/o a la construcció de noves instal·lacions (piscina, pèrgola, etc) i per tant no quedava altre remei que demanar derrames i aportacions extraordinàries dels socis.
Calia un canvi radical i no és d’estranyar, per tant, que davant l’oportunitat que teníem de finançar el projecte de reforma amb els lloguers dels locals comercials, tant la Junta, com la majoria de la massa social, l’Ajuntament, que va fer el nou planejament urbanístic i fins i tot el banc que ens va finançar (per ells era prioritari obrir una oficina a Bellaterra), ho veiéssim amb molt bons ulls.

És cert que hi va haver algunes veus crítiques molt respectables amb el projecte. Però no podem perdre de vista el que hem aconseguit: un nou club modern amb tots els avantatges que això representa, no tan sols pel que fa a les pròpies instal·lacions esportives, el bar – restaurant, etc., sinó també, per una altra realitat importantíssima, com son els serveis bàsics, la socialització i el fort caràcter aglutinador que el supermercat i les botigues suposen per a la Bellaterra actual.

I, molt important, sense cap aportació econòmica dels socis. Com ja sabeu, la quota mensual que paguem ens dona dret a gaudir i fer ùs de les instal·lacions i activitats que s’hi fan i sempre ha sigut així, però en cap cas es tracta d’una participació accionarial. Per tant, cap soci ha patit pèrdues personals.
Sigui com sigui, arribat al moment actual, cal plantejar una sèrie de preguntes i mirar de trobar solucions de futur. I seria molt clarificador identificar alguns dels factors que, al meu entendre, ens han jugat a la contra:

  1. En primer lloc el model de societat mercantil, com entitat sense ànim de lucre, amb una junta directiva i una assemblea de socis al capdavant, està totalment obsolet. Avui dia quasi ningú vol ser membre d’una junta d’un club petit i amb problemes, de manera totalment altruista i afrontant unes responsabilitats que per regla general no se’ns reconeixen. L’efectivitat de la Junta com equip directiu no és comparable als òrgans de decisió d’una empresa moderna. La motivació dels socis ha canviat enormement. Molt pocs socis participen en les assemblees. Volem un club amb serveis, preus competitius i que “funcioni”. El com es faci a tothom li resulta indiferent.
  2. Se’ns qualifica d'”empresa privada” i no rebem subvencions ni ajuts dels organismes oficials. Per contra, els equipaments municipals (inversió pública), per regla general són gestionats per empreses privades, que obtenen beneficis per la seva explotació i ajuts municipals.
  3. I per altra banda, és molt difícil plantejar una “municipalització” del Club, que seria una de les vies a considerar, tant per l’esforç econòmic que li suposaria l’adquisició a l’Ajuntament, com pel fet que l’obtenció d’un rendiment immobiliari curiosament no és ben vist per les instàncies municipals, que ho veuen com una mena de perversió.

Sembla evident que cal un canvi d’orientació. El que ens demana la societat actual és ser competitius i eficaços, i això ens agradi o no, només funciona quan és una empresa privada amb ànim de lucre qui ho gestiona.
Independentment de la solució que s’adopti, hem de tenir clar que el negoci immobiliari i l’activitat esportiva no es poden desvincular, segons ho preveu el conveni signat amb l’Ajuntament el 2004.

Si assumim que el Club Associació pot arribar, en el millor dels casos i des de la perspectiva actual, a l’equilibri pressupostari, sempre caldrà una aportació extraordinària per fer front a les inversions periòdiques (renovació de les pistes de pàdel, etc.) per ser competitius. I això només es podrà fer, o amb algun tipus d’ajut municipal o destinant-hi una part dels lloguers. Precisament aquest dret del Club Associació a rebre una part dels lloguers pignorats pel banc, és el que reclamem des de fa mesos sense èxit.

Ja per acabar, som conscients que el moment actual és complicat, però tenim motius per sentir-nos optimistes pel que fa al futur del Club. Tenim fortaleses importants, entre altres

  • Disposem d’un equip humà jove, amb bona formació i molt motivat.
  • Els darrers anys hem invertit fortament per esmenar deficiències, millorar el rendiment energètic i els equips i disposar de màquines de fitness capdavanteres.
  • S’ha fet un esforç important per millorar la part digital: L’accés on line dels socis, la web i la presència a les xarxes socials i volem seguir avançant per aquest camí.
  • El mercat immobiliari sempre ha sigut estable i mai s’ha deixat de cobrar un lloguer.

Però també cal ser realistes i assumir que per atreure els inversors cal que el banc ofereixi un preu ajustat acord amb els rendiments que es poden treure. I per altra banda, és necessari que la part compradora assumeixi el compromís de facilitar les condicions per tal que el Club segueixi actiu. Només llavors serà possible arribar a una entesa.

Independentment de la forma que finalment adopti el Club, treballem des de fa temps per trobar solucions. És necessari que totes les parts implicades, inversors, bancs, entitats públiques i fins i tot els socis, fem esforços i siguem imaginatius i generosos, per acostar posicions i conduir la nau a bon port.

Aquest Club que tanta gent s’estima s’ho val!!”