És evident que en aquestes eleccions s’han enfrontat dues opcions ben clares, una en clau espanyola i l’altra en clau catalana. Segurament que algú voldrà matisar aquest comentari dient que Comuns no es ni carn ni peix, cosa que segurament l’ha dut al seu estancament, i que per tant l’hem de posar al mig del les dues grans opcions. Però deixeu-me que els inclogui al costat català donat que defensen el dret a decidir i, si això succeïa, si un referèndum donés la clau perquè Catalunya fos independent, he de suposar que acceptarien el resultat i navegarien cap a l’horitzó d’una plena independència.
També vull aclarir, perquè la pell és molt fina, que dir clau espanyola no vol dir que els que opten per aquest estatus no siguin catalans. Res més lluny del meu pensament! El sentiment de pertinença a una terra es manifesta de moltes maneres totes elles respectables sempre i quan uns i altres no vulguin anorrear el pensament contrari, com ho ha manifestat reiteradament VOX en el seu discurs. M’indigna sentir en boca del seu candidat el crit de guerra republicà en la defensa de Madrid de “No passarán!” i dir que sí, que “han passat i han vingut per quedar-se fins a fer fora de les institucions els independentistes”, bé vaja, com ho va fer Franco aleshores. El missatge és diàfan. Hauríem d’estar avergonyits per haver consentit que un partit com aquest pugui gaudir dels privilegis de la democràcia. El seu ideari no és demòcrata, ni els seus símbols, ni les seves paraules.
Però, tornant a les eleccions: el resultat o, si ho voleu la balança, s’ha decantat en favor de l’opció catalana independent, i no només tímidament sinó amb una majoria superior a la que va tenir en les darreres eleccions. Aquell desgast de l’independentisme al que molts constitucionalistes s’acollien, no s’ha produït. Analitzem aquest fet en el marc d’unes circumstàncies ben especials, amb un govern mixt enfrontat, una pandèmia de difícil gestió i un empobriment de l’economia. Per menys han caigut governs.
L’abassegador discurs dels qui defensen una Espanya unida i les seves intencions de “canviar” la tendència independentista ha fracassat. I per molt que els socialistes proclamin el seu triomf, no deixa de ser un triomf pírric sense possibilitat de transformar-lo en el canvi promès. El que sí és evident és que hi ha una part de l’electorat que navega d’un partit a l’altre sense tenir una ideologia clara, però si una voluntat de no separar-se d’Espanya. Per això aquells vots que Ciutadans va aconseguir no eren pas en clau ideològica sinó de sentiment de pertinença a un tot espanyol que prevalgui sobre la idea independentista.
Vist, doncs, els resultats no queda més remei que seure’ns i parlar. I els que han de seure a la taula són els qui creuen que cal escoltar la veu dels catalans, totes les veus, per decidir si Catalunya segueix essent Espanya o ha de caminar sola. El resultat de la consulta és incert. Els qui volen ser independents hauran de saber caminar junts un bon tram de camí, aparcant part del seu ideari, que no renunciant. Els programes s’implementen i es defensen quan es té una estructura de govern sòlida, no depenent d’un altre govern i d’una altra judicatura. Quan la banca i les grans empreses es posen al servei de la ciutadania i no només al servei d’uns interessos privats i partidistes. Si per contra el resultat de la consulta és contrari a la independència, caldrà acceptar aquesta realitat, però deixant ben clar que la porta independentista no es tanca i que el govern Espanyol haurà de tenir molta cura amb el que fa amb Catalunya, perquè el resultat de la consulta serà molt ajustat. Que valgui per a tots justificar el triomf aconseguint una majoria ajustada.
Els canvis radicals són difícils d’aconseguir, no pas perquè ho trastoquen tot, sinó perquè fins que no s’implementa el canvi i ha fet recorregut, no podem valorar fins a quin punt ens és favorable o no. El sentit comú ens hauria de dir que la gestió dels propis recursos i tot allò que ens és identifica ha d’afavorir-nos, però no oblidem que cal governar amb encert. Ser independentista o espanyolista no garanteix l’encert dels governants ni els és una patent de cors.
Canviar no es fàcil perquè tot el desconegut sol fer por. Aquest és el missatge que ens venen des de “l’establishment”; l’apocalipsi anunciada d’un estat independent. Doncs, no! Ara és l’hora, i els resultats electorals ho demanen, d’entendre’s i que els que volem consultar el poble amb un referèndum, aprenguem a caminar alhora, a governar i compartir la responsabilitat per demostrar que una Catalunya independent és possible i necessària.
