“Òbviament, el motiu inicial d’aquest escrit es recordar al meu germà Santi, el petit dels tres germans Claramunt Llibre, que ens va deixar aquest primer de març als 72 anys. Va ser un infart fulminant mentre prenia el seu habitual talladet a un bar de Sant Hipòlit de Voltregà, on vivia des de fa una vintena d’anys.
Al mateix temps però, voldria que aquestes línies servissin també de reconeixement i homenatge a tots els bellaterrencs de la seva generació, començant naturalment pels que també ens han anat deixant al llarg de tots aquests anys:
Quique Sirera, Joan Cañadell, Josep Cerdó, Josep Mª Tort, Jordi Estapé, Ferran Tardós, Joan Ramon Casellas, Josep Tamburini, Agustí Hernán, Miquel Cladera, Anna Calvet, i molt recentment, en Lluís Saladich, només per citar els que jo recordo més personalment, sense oblidar esclar els meus entranyables amics, Ignacio Castells (el Taíto!) i Josep Mª Treceño (el Guegé!) que, conjuntament amb en Lluís Comerma, van ser la meva “colla de joventut”…
Estic parlant dels “bellaterrencs d’abans”, la generació que de la mà dels nostres pares vam constituir l’última fornada d’allò que s’anomenava estiuejants. De mica en mica, moltes d’aquelles famílies es van anar afegint als pioners que ja vivien tot l’any a Bellaterra i d’altres simplement van deixar de venir.
L’estiueig s’havia reduït a unes poques setmanes de vacances que alguns preferien passar a la platja, a l’alta muntanya o viatjant a llocs més exòtics…
En qualsevol cas, son molts els estiuejants d’aquella època (anys 50,60,70…) que, ja adults i amb la seva pròpia família, han acabat residint-hi permanentment, però d’aquells altres que ja no hi han viscut més, també n’hi ha que han mantingut una estimació i un record fidel d’aquells temps en aquella “bella terra”… Sens dubte, el meu germà Santi ha estat un d’ells.
El Santi va tenir una infància molt feliç a Bellaterra: el Jordi Fau, el, Francesc Ramoneda, el Jordi Estapé, el Joan Anton Bonastre, els Riba, les germanes Garcia-Planas, les Llauradó, els germans Roda, etc.
Part de la seva joventut, una mica més complicada, la va passar encara a Bellaterra als pisos d’Alonso Cano, i després d’uns anys a Barcelona es va jubilar aviat a Sant Hipòlit on va tenir una vida senzilla i tranquil·la. Malgrat problemes intermitents de salut i mobilitat – no sortia gaire -, es va integrar molt a la vida d’aquest poble, feia tasques de voluntariat i va ser una persona molt estimada.
Però alhora, potser fent realitat allò que deia el poeta de que la veritable pàtria és la infància, la seva Bellaterra ja l’havia marcat per sempre: al costat d’un munt d’ informació sobre el món del tennis – que malgrat ja no practicava des de feia temps, seguia amb gran afició -, les fotografies i els records de Bellaterra ocupaven un lloc ben visible a l’estudi de casa seva, amb un especial seguiment de tot el que es referia als Roda Fàbregas per qui sentia un gran afecte. Segurament que per a ell aquesta família eren com el símbol d’una època: aquella generació d’estiuejants, mitjançant la qual molts de nosaltres, igual que en Santi, seguim portant Bellaterra al cor.”
Cesc Claramunt
FOTOGRAFIES : Cedides per en Cesc Claramunt
