Lluís Saladich, in memoriam

by | abr. 22, 2021 | Opinió

Preàmbul

“Fa ben poc el Cesc Claramunt ens ha lliurat a traves d’aquest diari un bell record del seu germà Santi, mort recentment i això m’ha despertat la memòria d’un article que, no sé ben bé per què (potser perquè m’he construït un món molt atrafegat on, com se sol dir, toco massa tecles) no vaig enviar a la redacció de BD. Un article que parla del Lluís Saladich que va morir el 7 d’octubre del 2020 a l’edat de 70 anys. Vull esmenar aquest oblit i demanar a BD que es faci ressò de la semblança d’un Bellaterrenc d’aquells temps i de la generació del Santi Claramunt.

Lluís Saladrich, in memoriam

Ha mort en Lluís Saladich! El poeta Tomàs Garcés deia: “Qui sap si la mort és el cop que desencadena el somni de la vida”. Sempre és interessant debatre sobre la mort i la vida, però el que sí és cert és que la mort del Lluís ha estat el cop que m’ha desencadenat un munt de records. Però els meus records són puntuals. Són, per exemple, el de la seva fesomia, esprimatxat, alt, amb cara de bon nen i fidel amic dels seus amics. És el de la seva figura cavalcant una Velosolex, per a nosaltres, aleshores, un singular artefacte que gràcies a una palanca passava de bicicleta a moto. Recordo també una anècdota ben curiosa.

Un dia el meu germà Frederic, crec, o era l’Àlvar?, tant és, van agafar el cotxe del pare, un Seat 1400 i a dins hi van ficar tota la colla, entre ells el Lluís, per anar ves a saber on. El cas és que van tenir la mala sort de topar amb un pal de la llum a la sortida e Bellaterra a l’alçada de Can Edo, i van deixar sense llum tota una zona de Can Domènec. Era el dia i l’hora en que retransmetien per TVE (la única TV que hi havia) un Barça Madrid. Pots comptar el daltabaix que es va produir. En la topada, els meus germans em van explicar que el Lluís va sortir del cotxe fent esgarips per un tallet de no res, però tots es van témer que era més greu. Una ais! i uis! que feien feredat. A casa, el pare i jo miràvem el partit i en saber de l’accident, el pare va seguir mirant el partit a peu dret i al costat de la porta. Li vaig preguntar que, què feia allí palplantat, i em va dir: No sigui que vingui algun veí de Can Domènec a queixar-se de perdre’s el partit per culpa dels teus germans i em trobi a mi mirant-lo. De tot plegat, però, a mi el que em va quedar, i ja veus!, sense ser-hi a l’accident, la reacció del Lluís, potser perquè ja li era de mena.

Aquesta anècdota li he explicat a la Glòria, la seva germana quan l’he trucat per dir-li els bons records que tenia del Lluís i he aprofitat per demanar-li que ella hi esmercés el seu record.

“Quins bons estius vàrem passar a Bellaterra! Les tardes al Club amb les germanes Llaurador, el Roda, els Pont, els Uribe, els Garcia Planas, els Tamburini i encara d’altres que ara no recordo, però els tinc ben vius a la memòria. El meu germà va ser tota la vida un enamorat dels cotxes. El seu primer vehicle va ser una Velosolex amb la que va fer veritables barbaritats. Amb uns amics que jugaven a derrapar a les corbes amb els cotxes mentre d’altres aplaudien, ell rematava el joc entrant amb la Velosolex i fent-la inclinar fins que rascava el terra amb el cavallet i feia saltar guspires. Fa un any ell i jo vàrem anar a un sopar organitzat pel Club i ens retrobarem amb els vells amics. Quina alegria i quin goig!”

La Gloria, com el Lluís i com tants d’altres que van viure llargs estius a Bellaterra formen part d’una memòria que defineix el perfil d’un barri o d’una zona residencial que va tenir una gran personalitat. Noms propis que sempre formaran part del nostre fris històric. A reveure, Lluís!”

Ignasi Roda

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: