Al llarg de la història i en la majoria d’àmbits, la figura de la dona ha estat invisibilitzada i el nostre entorn més proper, Bellaterra no és una excepció. En la història d’aquest poble coneixem, sobretot, els primers caps de família, els primers pagesos i masovers o els grans terratinents que controlaven la zona. Tanmateix, ens queden una mica més oblidades la figura de les primeres dones que van viure al nostre poble o les coneixem bàsicament a través del vincle amb els seus familiars homes i no tant pels seus mèrits o la seva dedicació professional. Des de BellaterraDiari hem volgut posar explorar quines van ser i què feien les primeres dones bellaterrenques.
De la mà de l’obra de l’historiador bellaterrenc l’Ignasi Roda Fàbregas, ‘Bellaterra, crònica de 75 anys’ que recopila la història de Bellaterra des de l’any 1930, ens remuntem a l’època en què l’activitat de Bellaterra era eminentment agrícola. La formaven grans extensions de terra i masies. Els seus residents, majoritàriament masovers eren qui en tenien cura. Quines dones recordem d’aquells temps? Quin paper van jugar en una època basada en l’activitat agrícola?
Teresa Aiguasanosa va ser una de les primeres bellaterrenques
La Teresa Aiguasanosa és una de les primeres dones de Bellaterra. Coneguda com a ‘Tereseta’ va ser la darrera propietària de la masia de Can Domènech, juntament amb el seu marit, l’Antoni Llobet, conegut com a ‘Ton’.
No comptaven amb ningú que els ajudes a llaurar, sembrar, plantar fruits a l’hort o treballar la vinya, així que la Teresa i en Ton eren qui s’encarregaven de les tasques més feixugues. El paper de la ‘Tereseta’ va ser determinant per la propietat sobretot des que va morir el seu marit. Aleshores ella s’encarregà també de pasturar un ramat de xais “a qui dedicava la seva màxima atenció” ens explica Roda.
La Teresa va ser una de les primeres veïnes de la zona, un poble que canviaria radicalment amb el pas del temps. És amb l’arribada de la revolució industrial, quan el centre urbà s’expandeix i la vida rural queda certament abandonada. Malgrat tot, les masies segueixen conreant la terra i vetllant pel bestiar, les dues activitats principals que sobreviuen fins a finals dels anys seixanta.
És sobretot, amb la construcció de la Universitat Autònoma quan canvia el caràcter rural de Bellaterra. La Universitat va situar Bellaterra al mapa, va revaloritzar els terrenys i les cases i va portar-nos una bona colla de professors i estudiants, que sovint “incordiaven als pagesos o es menjaven els seus fruits”.
Mercè Ricard va viure a la masia de Can Miró
Hi ha qui guarda un mal record de l’arribada de la Universitat. A la masia de Can Miró van arrencar els cirerers per por que els estudiants no els robessin les cireres, però el més tràgic va ser que posteriorment, la universitat els va prendre la casa i sense la indemnització promesa.
A Can Miró hi va viure la Mercè Ricard, després d’haver passat els seus primers anys de vida a Can Fatjó del Molí, on vivia amb els seus pares. La Mercè a Can Miró conreava vinya i camp: blat, ordi, civada i blat de moro i treballava l’hort. A la masia, hi van viure sense llum i aigua durant molts anys. S’hi va traslladar quan s’hi va casar.
El seu somni havia estat ser llevadora, però a casa seva anaven escassos i no s’hi va poder dedicar. Tot i això, recorda portar al món una altra de les dones de les que parlarem en aquest article, Maria Dolors Termens, quan va fer costat a la dona de Can Magrans al moment del seu part.
Maria Dolors Termens, filla de Mercè Ricard
Una persona a qui molts coneixien perquè es dedicava a repartir llet per les cases de Bellaterra. Vivia a Can Magrans, on actualment s’hi troba l’aparcament de la universitat i el parc de bombers de la Generalitat. Vivia envoltada d’avellaners, ametllers i vinya on s’hi feia vi blanc i vi negre. A més, també treballà com a carnissera i durant les vacances segava juntament amb la gent que venia de Barcelona per guanyar-se un sou.
Va viure l’àmbit agrícola en una època on Cerdanyola s’omplia de masies escampades pel territori, en alguns casos allunyades les unes de les altres, cosa que dificultava força les relacions socials i l’accés a alguns serveis, com el metge o l’escola.
Quan es va fundar l’aleshores “Bella-Terra” l’any 1930, les masies de l’entorn van passar a formar part de la urbanització tot i que no s’hi van integrar, però sí que els nous residents les tenien a com a pròpies i gaudien dels productes que d’elles en sortia. Gràcies a això els habitants d’aquesta nova urbanització no van patir les penúries de la guerra ni el racionament posterior.
Aquestes tres dones, potser sense voler-ho van ajudar a construir Bellaterra, per això, i des d’aquestes planes volem fer-los un homenatge merescut. Altres dones vingudes de Sabadell i Barcelona principalment i que formaren la nova comunitat, foren també cabdals en el creixement i consolidació de Bellaterra i d’elles bé caldrà parlar-ne més endavant.
FOTOGRAFIES: Extretes de ‘Crònica de 75 anys’ d’Ignasi Roda
