L’ENTREVISTA | Isabel Bernier: ‘A Bellaterra li cal més humanitat i menys professionalitat’

by | ag. 5, 2021 | L'Entrevista

Parlem amb Isabel Bernier, bellaterrenca i impulsora de la revista L’Esquirol de Bellaterra, que va existir durant 20 anys. Ens trobem amb ella de mitjà a mitjà i comentem la darrera de les tres etapes que va viure l’estimada revista entre els anys 1985 i 2004: la primera, fins el 1990 a mans del Jordi Guiu, agent immobiliari del Fomento Barcelonès, que és qui va impulsar-la; la segona en què la portava l’Associació d’Amics de Bellaterra amb Andrea Pascual al capdavant i la tercera, en què la nostra entrevistada n’és la protagonista.

Com vas començar a fer-te càrrec de l’esquirol?

Tot va sorgir perquè em vaig oferir a fer la correcció ortogràfica de l’Esquirol. Jo en aquell moment estava a la Unió de Veïns i vaig proposar-los d’encarregar-me de la correcció i aleshores em van oferir d’encarregar-me’n jo i vaig dir: “jo no tinc ni idea de per on començar” (riu). Per sort, el meu fill que havia estudiat enginyeria i feia el manual d’instruccions i em va proposar fer la revista amb el programa que utilitzava per fer manuals. El meu fill i jo anàvem repartint per les cases.

I així durant 8 anys

Sí. Molts anys. Fins que l’Ajuntament va decidir donar-nos una subvenció més petita. Va ser una pena. Si en aquell moment em donaven 60.000 pessetes, me’n va donar 20 i el Toni Morral ho justificava amb un menyspreu dient: “esque aquí no interessa a ningú”.

Aleshores vaig conèixer la Tània Vié, que era col·laboradora de l’entrevista i  havia fet entrevistes, per exemple, als Ironman i Ironwoman. Es va interessar en portar-ho ella amb altre gent. Ens van dir que ho volien proposar a algú que estudiava periodisme i disseny gràfic, però quan van veure que s’havia de fer gestions com l’IVA i perseguir la gent perquè posessin un anunci, aleshores van dir que no ho feien, quan ja els ho havia passat tot. Aquest moment va coincidir amb que jo també havia tingut un accident i ja no em veia en cor de tornar a començar.

Si fem una mica de marxa enrere, com ho veiem passats tants anys. Quin paper creus que compleixen els mitjans de comunicació, com l’esquirol?

Potser la gent em “feia la pilota”, però tothom em deia que estava molt content. I jo conec molta gent que se’ls ha guardat i els coleccionava i em deien: “Ostres, ja hem rebut la revista!”. En general jo veia que els feia gràcia. Això és el que et fa fer-ho.

Ara, alguna cosa que trobo a faltar és que no hi hagi una mica de crítica. Jo sóc incapaç d’anar al Ramon i dir-li: “Escolta, em pots explicar quin és el teu horari de feina? Perquè m’agradaria saber què feu”.

En canvi, la gent els vota. A mi m’agradaria preguntar perquè els han votat. Van dir que posarien un metge. No hi és. Pel que fa a la jardineria, arribes a Bellaterra i jo que tinc amigues de Barcelona i em diuen: “mira que és maco un lloc com Bellaterra, però a l’entrada hi ha quatre herbes”. D’inici van posar unes lamparetes, que algun “nano” simpàtic deuria passar amb la bicicleta i li va fotre una patada i ho va arrencar. Ningú s’ha preocupat ni de tornar-ho a posar, ni d’arreglar-ho. Les herbes estan allà mig seques.

És a dir, haurien de ser els mitjans un espai de crítica en aquest sentit

Sí, com la secció de “Cerdanyola ho veu” de l’Esquirol, que feia el Jordi Tardós. Allò. Dir: “quan entres a Bellaterra veig això”. Està molt deixat. Abans sí que les botiguetes posaven unes flors. Ara res.

Quina és la teva trajectòria? Com acabes portant l’esquirol?

Tot fortuït. Estava a la Unió de Veïns i, com que donava classes, li vaig oferir a l’Andrea allò. És veritat que és un esforç molt gran i ho feia sense cobrar absolutament res. Jo només em vaig oferir per traduir, però es va ofendre i em va demanar que ho fes jo.

L’Andrea portava 6 anys amb l’associació dels amics de Bellaterra i tu ho vas seguir.

L’associació dels amics de Bellaterra va desaparèixer. Va començar des d’una vessant cultural.

Jo quan vaig venir a viure aquí em va trucar un senyor que no sabia qui era i em va dir quan fa que heu vingut? I jo li vaig dir: “a l’agost” i va respondre “doncs tingueu en compte que al febrer us faran un asalto”. Li vaig respondre: “Un asalto de què? Tu qui ets?”.

(Que et fessiun un “asalto” volia dir que 100 veïns es presentessin a casa teva amb menjar i beguda i ganes de gresca per donar-te la benvinguda com a nou veí o veïna)

I coneixem bastanta gent del col·legi dels meus fills, però imagina’t que no coneixes ningú. Se’t presentaven 100 persones a casa. “tu només t’has de disfressar- perquè era carnaval- el menjar i la beguda la portarà la gent” em va dir aquell senyor d’Amics per Bellaterra.

Quin va ser l’any en què vas arribar?

Fa 32 anys. L’any 1989. Jo sóc professora d’història, però no estava en actiu. En aquell moment havia demanat una excedència perquè tinc 4 fills i els tenia a tots en “edat del pavo”. Vaig adonar-me que passava molt de temps amb els fills dels altres, però amb els meus sempre arribava tard i a casa tenia feina.

Després de l’asalto, ja vam conèixer gent. Un dia va venir el Jordi Macarulla (que en aquell moment era president de la Unió de Veïns) i em va preguntar què estava fent. Jo en aquell moment només estava fent alguna cosa per la universitat i em va animar a entrar a la Unió de Veïns, a Fomento– que en deien-.

I quin va ser el teu paper dins de la Unió de Veïns?

La veritat és que jo crec que abans estava millor que ara. Em dedicava a moure’m pel poble i deia “aquí hi ha un fanal apagat, una vorera en mal estat…”. Anava a l’Ajuntament a veure el regido. A mi sempre m’havien rebut estupendament, després feien o no feien, però alguna coseta sí. La font de la Bonaigua la van restaurar. Vam arreglar la Plaça Montserrat, la baixada del col·legi cap al Camí Antic, es va arreglar la plaça perquè sempre hi havia inundacions. Ho entenien i ho feien.

I com funcionava la revista en aquell moment?

Era una revista trimestral, en teoria, perquè depenia del temps que hi podia dedicar.

L’Ajuntament va donar una subvenció des del principi?

Sí. Costava 300.000 pessetes fer la impressió i era el que havíem de pagar. El Corbera era el meu mecenes (riu). El trucava quan faltaven diners i em deia que posés un anunci de la seva empresa pel preu que necessités. Em deia “De quan ha de ser aquesta factura?”.

Hi havia algun consell per decidir els temes?

Bé, això és una història divertida. Hi havia el consell de lectors. L’Assumpta Nebot per exemple feia “la tira”, uns dibuixos que parlaven de l’actualitat, la Pilar Pascual em feia les receptes de cuina, el Jordi Tardós, l’Ignasi Roda també hi col·laboraven. La Teresa Gusart s’encarregava de visitar les associacions.

Recordo la Carmen Armenteros, la Teresa Gusart, la Montse Peretó i l’Assumpta Nebots i el Xavi Sánchez- que ens feia riure-, que eren els que venien a celebrar el consell de lectors.

Venien a casa meva i dèiem: “Quins temes?”, però aleshores sortia tota la xafarderia. Jo no sé la gent com se n’entera, però se sabia tot. I després d’estar parlant 3 hores dèiem: “Això no es pot aprofitar. Quedem la setmana que ve”. 

Aquesta gent que formava part del consell bàsicament proposava temes o també es dedicava a escriure?

Res, res, res. Tot el que posava redacció era jo. Els Amics de Bellaterra tenien moltes idees. Feien les “Tertúlies de savis”. Algú que en sabia sobre alguna cosa ens feia una xerrada i després fèiem una mica de pica-pica. Això s’ha perdut. Era un grupet i pagàvem per ser socis.

Hi va haver un moment de davallada, la gent es va posar malalta i aquesta associació va quedar englobada dins la Unió de Veïns, però aquí no hi havia algú motor, com ho havia estat el Frederic Roda, que promovia aquestes coses. Eren coses que feien poble.

Ara al Centre cívic és vol fer una mica això, però el que es feia allà era menys professional, es feia a cases i així coneixies a molta gent.

“L’EMD acabava de néixer i jo vaig explicar el que sabia: que la Unió de Veïns portava anys fent passos per crear-la.Em va trucar el Jordi Sans i va dir que allò no ho podíem posar. Que havíem de parlar de Gent per Bellaterra com a creadors…”

Comparant aquesta Bellaterra d’abans i la d’ara, com ho valores?

No ho puc comparar perquè en aquell moment participava molt de tot, i ara no puc comparar res. Jo crec que hi ha gent jove que feien el mateix ambient. Es feien coses que feia que la gent es conegués i que no representava una gran inversió, parlaves, coneixies la gent, feies pica-pica… Els meus fills fan vida fora i no sé si vindrien a viure aquí. A mi l’únic que m’agradaria és que estigués una mica més cuidat.

Ara ja fa 2 anys que la Festa Major és un desastre o l’arribada dels reis, per molt que diguin els de l’EMD, es va aconseguir perquè feia anys que la Unió de Veïns treballava amb això amb moltes ganes.

Els de l’EMD van voler que els fes la revista de l’EMD Informa. Em van dir: “home ho podries fer tu que feies l’esquirol, i et pagaríem diners”. L’EMD acabava de néixer i em van demanar que expliqués com havia nascut. Jo vaig explicar el que sabia: que la Unió de Veïns portava anys fent passos. Ho veu el Ramon Andreu i li va semblar molt bé. Després truca al Jordi Sans que ens diu que allò no podíem posar, va dir que havíem de parlar de la Gent per Bellaterra i li vaig dir “doncs ja t’ho faràs tu”.

Ell és la façana i l’altre és l’alma mater. Això ho he vist en diverses ocasions. Per exemple, el Ramon Andreu no ha vingut al debat que vam organitzar.

(El president de l’EMD tampoc va voler assistir al debat organitzat per BellaterraDiari abans de les darreres eleccions municipals)

Ni al primer debat de presidents de l’EMD va assistir

No. El vaig empaitar, vaig anar a casa seva i tot: “Ramon sisplau, hi has de ser” i res. A mi em fa pena que ara darrera la política de Bellaterra hi hagi tantes tantes demandes judicials. Tots els que hi érem en aquell moment t’ho podran dir: A l’Ajuntament generalment ens rebien bé. Potser després no ho feien, però alguna coseta anàvem veient.

Ara, quan s’apropen les eleccions, fan algun número: l’annexió a Sant Cugat, el Centre d’Atenció Primària, quatre jardins per aquí…però això ho fan tots els polítics.

Per acabar, et posem el repte de descriure la Bellaterra actual i la Bellaterra ideal

Jo la veig abandonada. Tenia molta il·lusió amb l’EMD. Hi vam treballar molt i pensàvem que es podrien fer coses que no costen tant, com mantenir l’enllumenat.

“Des que la Festa l’organitza l’EMD tot és molt més professional i no té el mateix caliu”

També m’agradaria que es fes poble, que la gent es relacioni. Des que la Festa Major o l’arribada dels reis s’organitza des de l’EMD és tot molt més professional i no té el mateix caliu. A l’època en què la Unió de Veïns organitzàvem la Festa Major, quan donaves responsabilitat als joves amb tasques de la Festa Major funcionava que no vegis.

I què hi pot fer un mitjà de comunicació local per contribuir-hi?

Fer que la gent se la llegeixi i s’hi senti reflectit, que hi participi. La gent s’hauria de poder identificar amb el poble i estar-ne content. En canvi, ara es veu com un poble abandonat. A Bellaterra li cal més humanitat i menys professionalitat.

FOTO: Isabel Bernier davant del Taller de Serveis | Aina Sanllehí Galera

Vols llegir més…?

ENTREVISTA | Albano-Dante Fachin: “La feina de les assemblees locals és el que ens fa forts”

ENTREVISTA | Albano-Dante Fachin: “La feina de les assemblees locals és el que ens fa forts”

El periodista, activista i polític català Albano-Dante Fachin visitarà Bellaterra aquest dijous en un acte organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) de Bellaterra. Des de Bellaterra Diari, hem parlat prèviament amb ell en una petita entrevista que ens permetrà reflexionar sobre el rol que tenen els petits municipis o els mitjans locals en el moviment independentista, en un context de pandèmia

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: