Sentir-se català va més enllà de partits i ideologies. Fins que no es tingui clara aquesta idea, poc que el poble s’unirà per reclamar el seu dret a decidir. El dret a decidir és d’uns i d’altres, és el reconeixement que el poder rau en el poble i els partits en són els seus servidors.
La gran amenaça, però, és el dubte. Qui sembra dubtes recull guanys. I per sembrar dubtes res millor que la desinformació, la mentida i, sobretot, la veneració d’ídols.
Les reialeses s’han sustentat per la idolatria, de la mateixa manera que les religions, que fan intocables els déus. Hi hagué un temps d’un Déu per cada cosa fins que va arribar allò d’un Déu per a tot. Si aleshores un dubtava del benefici d’un Déu en buscava un altre que s’acomodés a llur necessitat, i llestos! Faraons, emperadors, reis i dictadors han estat proclamats i idolatrats de tal manera, i la inviolabilitat dels seus càrrecs es sustenta en una moral perversa. Hi ha també aquells polítics endèuats que han fet seves les prebendes d’aquells i s’encimellen en el seu rol de guia de masses.
No, no busquem referents que ens diguin el que hem de fer, sinó fem allò que ens dicta el cor. Aplaquem els líders i liderem units la causa. Enfrontem-nos a altres causes amb la raó de ser lliures per escollir malgrat ser massa esclaus dels dictats de l’economia i el benestar.
Tot pot passar i tot ha de passar, fins i tot acceptar la voluntat d’una majoria, però sense renunciar als drets de la minoria. Vet aquí l’equilibri. Tot conflicte té un punt de serenor que ens permet resoldre’l.
Enderroquen, però primer els reis i aquells que es creuen reis o déus, qui sap? Enderroquem-los del seu pedestal fet de conquestes de sang, de morts i privilegis i siguem tots plegats líders de les causes comunes i voluntàriament justes. Què la raó d’uns pocs no sotragui la raó de molts.
