El passat dijous 4 de novembre va morir la Maria Antònia Marcet. Bellaterra Diari se’n va fer ressò ja que ella i tota la seva família formen part de la història de Bellaterra. Quan l’Anna em va assabentar de la notícia de seguida vaig pensar en un fet que definia les dones (mares) de famílies Bellaterrenques i en general de totes les dones d’aleshores, i també vaig pensar que ara això ja no és tant freqüent o si més no, no ho hauria de ser. Es tracta del distintiu “Senyora de…. La Maria Antònia era la senyora García Planas, com la meva mare era la senyora Roda i així seguiria fins enumerar totes les mares de famílies de Bellaterra. I vet aquí que la notícia que publica Bellaterra Diari utilitza aquests epítet per identificar la Maria Antònia Marcet.
És preocupant que ara es segueixi utilitzant aquesta fórmula per identificar les esposes d’un i altre home, tant i més quan elles eren i són dones rellevants que queden eclipsades per l’ombra allargassada de llurs marits. Ni tan sols crec que ho justifiqui el fet que tothom les segueixin anomenant senyores de…
Segur que ella, la Maria Antonia, se’n sentia orgullosa del seu marit i portar llur cognom, com ho estava també dels seus onze fills, tots ells molt vinculats a Bellaterra i a la meva joventut. Els recordo no pas a tots perquè les colles eren ben definides, però l’Elisabet, l’Anita, la Patònia, el Josep Maria, el Plàcid, el Manet compartíem més territoris i aventures que no pas amb els altres germans que, ho confesso, em cal ajuda per recordar els noms, el Rafael, el Joan, la Marosa, l’Elvira i l’Engracieta. Me’n deixo cap? És potser la família més nombrosa de Bellaterra. Nosaltres, els Roda els hi anem al darrera amb 10. Us imagineu una dona amb tants de fills? Ni que tingués ajuda, només de pensar que els van parir ja és tot un desvariejament.
Per parla de la Maria Antònia cal parlar també dels seus pares, i del seu Sabadell, i de la indústria tèxtil, i de tantes altres coses que bé caldria posar-les de relleu. Jo només us puc dir que la seva mort m’han despertat els records del passat, d’uns estius on érem els amos dels carrers i des boscos, de les costellades i els jocs, dels balls i els enamoraments secrets. Per això sento que la seva partença m’esquinça un xic el teixit de la memòria i que alhora me’l sargeix per fer-lo més fort i perdurable.
