M’ha arribat per les xarxes un espot que arrenca amb aquest titular: “Tots els pobles que han vist com s’extingia la seva llengua se n’han adonat quan no hi havia res ha fer”i acaba amb aquest altre titular: “Cap a la independència sense el català?”.
Atenció que hi ha un interrogant, no caiguéssim en una lectura ràpida i entenguéssim que es vol arribar a la independència sense el català. La frase és molt desencertada i com a consigna un desastre. Una consigna és un lema, una frase guia, sobre tot en l’àmbit polític, i posar-hi un interrogant la fa trontollar, la desnaturalitza.
Però no vull analitzar l’encert o desencert de la frase sinó el contingut de l’espot. En primer lloc, a qui va adreçat…?, a la gent que tant se li en fot la llengua…?, potser sí, però, voleu dir que aquesta gent es mirarà aquest espot…? Més aviat no. Aleshores, potser va adreçat als qui estem convençuts del valor d’una llengua, però, quin servei fa l’espot si ja ho tenim clar…?
Potser va adreçat a allò que en diem “la massa” o a una parcel·la de gent poc conscienciada o que ha perdut la consciència de la importància d’una llengua. Gent a qui cal explicar que una llengua és cosa de tots els usuaris i que no utilitzar-la pot suposar que es perdi. Però no sé si la truculència, (és a dir l’horror), del missatge que traspua l’espot és un bon argument per a convèncer.
L’espot avança en una línia truculenta i de cop i volta fa un gir polític i vincula la supervivència del català a la independència i això no ho trobo gens encertat. En primer lloc perquè es juga una carta política molt perillosa que fa recaure sobre l’independentisme una responsabilitat que ha de ser de tots aquells que donen valor a una llengua, siguin o no independentistes. No crec que un català deixi de ser-ho per no ser independentista. Jo ho soc!, i respecto qui no ho és i que argumenta la seva raó de manera respectuosa vers l’altre. Quan polititzem la llengua no fem sinó el mateix que estan fent els qui ens volen imposar quotes lingüístiques i enfronten les llengües en un debat que mai hauria d’existir.
Aleshores, com haurien de ser els missatges per conscienciar a la gent de la importància de preservar una llengua? Experts hi ha en temes de comunicació i que sabran trobar les maneres. Cadascú, però ha de posar de la seva part. Pel que a mi respecte i en el meu àmbit, enguany i en l’obra de teatre que munto amb els meus alumnes de 6è he introduït una cançó que es diu: “Les llengües són identitat”, una cançó amb aires de Pasdoble. Un grà de sorra, sí, però, diuen que molts grans de sorra fan una platja i fins i tot un desert. Tot i així, voldria aportar un altre granet de sorra amb el relat següent.
Fa uns dies veia una pel·lícula per TV on un advocat feia el seu al·legat final demanant al jurat que tanqués els ulls per fer un exercici imaginatiu. Aleshores l’advocat els hi explicava una història. Ara no entraré en els detalls de la història que l’advocat explica a la pel·lícula perquè potser em titllaríeu de frívol en fer la comparació, però suposem que els membres de jurat son uns fervents defensors del castellà per damunt de cap altre llengua i que la història que explica l’advocat parla d’una llengua ancestral, maltractada i vilipendiada, perseguida, prohibida, ridiculitzada i vexada. Una llengua que, per parlar-la i defensar-la fins i tot ha fet morts i ha fracturat la societat. I quan acaba d’explicar la història, posant-li tot l’èmfasi i el dramatisme possible, l’advocat diu: I ara, senyores i senyors del jurat, imaginin que aquesta llengua és el castellà. (pausa) No cal dir que quest al·legat, a la pel·lícula, aconsegueix que declarin innocent l’acusat.
El discurs de l’advocat toca la fibra del jurat i és això precisament el que hem de fer els qui som advocats defensors del català. Poso l’exemple de l’espot “Jo vinc d’un silenci” que, aquest sí, el trobo del tot encertat perquè toca la fibra de molts, independentistes o no, que venim d’un silenci imposat per força a la nostra llengua, la nostra identitat. I som precisament aquests els que potser ens hem relaxat tot pensant que la defensa d’una llengua és inherent a una democràcia. I no, no ho és. Ningú millor que els seus usuaris poden defensar una llengua.
I el cas és que està passant allò de la tornada de la cançó que cantaven Els 3 tambors, un grup dels anys 60 format pels germans Batiste, el Jordi i l’Albert, en Gabriel Jaraba i en Josep Maria Farran i que van fer servir una melodia de Bob Dylan per musicar el poema de Pere Quart “Romanço del fill de vídua”. La tornada de la cançó fa així:
“Però sóc catalanista
i a casa, amb la mamà,
quan no hi ha visita,
parlo sempre en català”.
El català no és una peculiaritat, no és un dialecte com deien els franquistes, és un segell distintiu, com ho són totes les llengües, és “una arma carregada de futur” parafrasejant Gabriel Celaya, és un mirall, és una veu per a moltes veus, és un patrimoni de tots i no només d’alguns. I sempre que hi hagi gent que “parli en català, pensi en català, escrigui en català, somiï en català, estimi en català, s’il·lusioni en català, recordi en català, imagini en català, gaudeixi en català, llegeixi en català, plori en català, s’emocioni en català, treballi en català, estudiï en català…”, com deia Ramon Massaguer en el seu article al Punt Avui del febrer del 2012, el català sobreviurà.
